Escrits amb els dits

Si algú us diu que els reis són els pares, demaneu que us especifiquin de quins reis estan parlant. Perquè no sempre és així, encara que en el cas dels d’Orient es veu que la cosa semblaria clara. A Espanya, per exemple, els reis són els pares… i l’hereu, i la senyora de l’hereu i les infantes i els senyors de les infantes (els ex, es veu que no) i tota la mainada, que no són pas pocs. Vull dir que la Casa Reial espanyola està molt poblada i els que viuen de la rifeta són colla llarga. Ara es veu que a cal Borbó s’estan plantejant ser menys a repartir el pastís perquè ja n’estan fins a la corona d’alguns comportaments poc correctes, especialment dels sobrevinguts.

Davant d’això, ja tenim els republicans viscerals esmolant els ganivets. Ep, els ganivets dialèctics, que consti, perquè el republicanisme amb els anys s’ha anat tornant tant de saló com la monarquia que diu combatre.

No hi ha dret, pobres borbons, tractar-los amb aquesta falta de respecte. Ni que fossin uns privilegiats. Al cap i a la fi, el seu mal és comú a moltes famílies. Quants de vosaltres teniu un gendre o una jove o un de cada que us fan caure la cara de vergonya i no podeu dir res perquè l’han triat els fills. Com diu un refrany no gaire conegut però perfectament reivindicable, els ulls sovint s’enamoren de lleganyes. No els busquem les pessigolles, doncs. A més, els catalans no hauríem de posar-nos en qüestions domèstiques del cap d’Estat del país veí. Ja sé que també el paguem nosaltres, de moment. Però no podem aixecar gaire la veu quan a casa, per exemple, mantenim l’oficina d’expresident al senyor Montilla mentre se’n va al Senat a viure com un rei. (Publicat a El Punt Avui el 12 de desembre de 2011)