Escrits amb els dits

De gèneres literaris no n’hi ha pas ni de millors ni de pitjors, ni de bons, ni de dolents, ni de mediocres; hi ha escriptors que se’n surten més bé o més malament en un gènere o en un altre, o en tots o en cap. La responsabilitat no és pas del gènere, per tant, sinó de l’autor. Hi ha plomes (i no citaré noms, ni de vius perquè no s’emprenyin, ni de morts per no emprenyar-los en el seu plàcid repòs) hi ha autors, deia, que poden excel·lir en un terreny i ser absolutament prescindibles en un altre. Poetes que redacten fatal, periodistes que novel·len de manera patètica, autors teatrals que s’embarbussen quan escriuen articles de premsa, i un llarg etcètera de casos i combinacions. Deixem de banda, perquè seria entrar en un terreny més procel·lós, els periodistes que redacten articles dolents, els novel·listes que conten històries d’una manera abominable, els assagistes espessos o els poetes que refilen com cardines escanyades. Errar la professió no és pas sempre culpa del professional sinó, la majoria de vegades, de qui el paga.
D’entre tots els gèneres n’hi ha un l’amenitat del qual està especialment lligada no només a la destresa i al virtuosisme sinó a la personalitat sencera del seu autor. Em refereixo al dietari. Els dietaris poden ser una delícia narrativa o, per contra, causar un avorriment mortal o provocar un desinterès absolut i irreversible. Llegint dietaris i textos memorialístics podem topar amb vides de pel·lícula (aquelles que abans del cinema es deien vides de novel·la) que decauen per la poca traça del seu protagonista, si és dels que descriuen molt pitjor que no pas viuen. Contràriament, hi ha existències perfectament rutinàries i aparentment buides d’interès que, per escrit, gràcies a l’agudesa i l’estil, esdevenen autèntiques joies.
Quan en un dietari hi conflueixen una ment preclara i una vida interessant, dòmino. És el cas, per exemple, de Ferran Soldevila, un historiador de relat poderós i convincent que alhora va conrear la poesia i els escrits de reflexió personal, aquests últims amb una exquisidesa i una capacitat d’observació memorables. L’exemple més clar en són les Hores angleses que l’editorial Adesiara acaba de rescatar de l’oblit amb una reedició excel·lent. Soldevila hi aboca la seva experiència vital com a professor lector a la Universitat de Liverpool entre el 1926 i 1929, amb un to d’observador curiós («badoqueria» i «engrescament», en diu ell) i una admiració confessa per un país que considera «de cultura superior». No les he acabat, encara, perquè són d’aquelles lectures que no corren pressa, que són d’anar fent, de degustació lenta. Sí que em sento una mica culpable, però, de no haver acudit a les Hores angleses fins ara en alguna de les edicions anteriors.
M’he llegit, però, íntegrament, la vuitantena de planes inicials del volum, que apleguen una bona introducció d’Enric Pujol, soldevilià major de la república, i els interessants estudis d’Alan Yates i de Joaquim Nadal, que va ocupar la mateixa plaça que Soldevila a Liverpool quaranta-cinc anys més tard. Uns prescriptors idonis, doncs.
«Quan el tren ha arrencat de Dover, s’envespria ràpidament…» Us deixo amb Soldevila. (Publicat a Presència, l’11 de desembre de 2011)