Escrits amb els dits

 He llegit Mossegar la poma de Francesc Serés, un excel·lent recull de relats sobre les relacions de parella tractades amb una sensibilitat irònica i una diversitat d’escenes i situacions que fan possible que, qui més qui menys, s’identifiqui amb una o diverses de les històries que s’hi conten, perquè és fàcil que hàgin estat viscudes en pell pròpia o si més no en pell pròxima. Serés desgrana com un observador concís i distant, però sensible, les peripècies de l’amor emmarcades en una qüotidianitat absoluta, gens estrafeta. Parelles, matrimonis, amants ocasionals, desitjos, frustracions, realitat pura i dura de l’ànima explicada de manera amable i alhora crua, gens condescendent. He llegit els trenta-set relats de Serés viatjant en metro. Cada història m’ha durat el trajecte de quatre parades. No és casualitat, ja que cada conte té 5.000 caràcters perquè van ser escrits per publicar per etapes en una revista. Cada viatge, doncs, un tastet, un somriure empàtic, un pessic emocional, ah, i alguna parada que m’he saltat absort en la lectura. Francesc Serés, si sumem els Contes russos i Mossegar la poma,  és un dels grans narradors d’aquest país en la distància curta. Polit, costumista, fotogràfic, amè, proper, llegidor. Se m’ha fet curt, que deu ser la manera que tenen els llibres de contes de fer-se recordar. (Consulteu altres comentaris de llibres d’El llegir no fa perdre l’escriure)