Escrits amb els dits

En algun recull de reflexions que ara no sé trobar li he llegit a una veterana columnista que un professional de l’articulisme d’opinió, si vol estalviar-se maldecaps dels bons, pot escriure de qualsevol cosa menys de religió i de gossos. Haig de donar tota la raó a aquesta senyora després d’algunes desagradables experiències personals que he recollit durant els últims quinze anys perpetrant aquest article setmanal. Quan he tocat el voraviu, encara que fos d’una manera irònica, a rosegaaltars o amants dels quissos (mai fins ara no ho havia fet en el mateix article alhora), han plogut amb intensitat correus electrònics dient-me el nom del porc i llançant-me els improperis més inclements.
A aquests benvolguts col·lectius amb la pell especialment fina, des de fa unes quantes setmanes hi haig d’afegir els idòlatres de Pep Guardiola. En un article recent vaig tenir la mala pensada d’escriure que, per més agraïts que li haguem d’estar al senyor Guardiola, i per més que gaudim amb el Barça que ha construït, i per més que el club que ha fet encara més gran sigui una marca que ens ven al món, dir que plega perquè està cansat, amb la morterada que guanya quan tothom les passa més magres que mai, és, com a mínim, èticament reprovable. Pam! Les clatellades electròniques no es van fer esperar. També he de dir que vaig rebre un parell o tres de felicitacions, però, en general, un bon nombre de lectors m’han deixat com un drap brut i si només els haig d’agrair una cosa és que la majoria ho han fet en privat.
Caram, amb sant Pep. Que no ens el toquin. No sabeu pas quin mal li estem fent entre tots pujant-lo als altars de la infal·libilitat. Ara us pensareu que sóc d’aquells que es miren el futbol arrufant el nas amb posat de restrenyiment. Que valoro el joc de la pilota com un entreteniment menor i l’opi del poble. Bé, doncs una mica sí, però haig de dir que m’empasso l’opi amb una afició extraordinària i disfruto com un beneit durant els partits i el dia que perdem estic moix durant uns quants dies.
Dit això, en fem un gra massa, tots plegats. És una qüestió de desproporció. Ja sé que retransmetre un trasplantament de cor o una operació de càncer de fetge, o veure les voltes que fan les partícules en un sincrotró, no generaria audiències milionàries ni la gent sortiria a demanar autògrafs als científics que fan possibles aquests avenços de la humanitat; ni se’n regalaria la vaixella amb La Vanguardia; ni farien gires asiàtiques amb sales d’operacions plenes a vessar d’incondicionals amb samarretes i bufandes de l’Hospital Clínic o la Vall d’Hebron. Però no em negareu pas que és injust que mentre que els savis que sostenen aquest món passen estretors pressupostàries o, quan no les passen, tenen uns sous relativament normals, els futbolistes viuen a cor què vols. Em podeu dir exagerat, sofista, em podeu dir demagog. Però hem perdut el nord, i potser si el retrobéssim no tindríem tots plegats (jo el primer) la necessitat de fiar totes les nostres il·lusions col·lectives a les evolucions d’onze homes en calça curta mirant de marcar un gol. El gol, ens l’hem marcat nosaltres en pròpia porta. (Publicat a Presència el 20 de maig de 2012)