Escrits amb els dits

He llegit Claraboia, de José Saramago, la novel·la póstuma de l’autor portuguès, que va passar quaranta anys perduda, des que un dissortat dia del 1953 l’aleshores novell escriptor la va lliurar a una editorial que li’n va extraviar l’única còpia del mecanoscrit, quins temps aquells que no hi havia ni discos durs ni llàpissos de memòria ni núvols on multiplicar la seguretat de la producció escrita. Saramago hi explica una història coral ambientada en una escala de veïns, amb tocs de sordidesa, de grisor i de mediocritat existencial que l’autor va entrellaçant de manera ordenada. L’interès de la novel·la està més en la descripció psicològica dels personatges i dels ambients de domicilis humils d’una Lisboa fosca i pobra, que no pas en l’argument, que no va més enllà d’una feble història de relacions humanes que ens ajuda a passar d’un pis a un altre, d’una intimitat familiar a la del costat, d’unes misèries morals a unes tristes vides. No resulta pas un mal relat, per bé que els lectors habituals de Saramago hi trobareu poc rastre de l’estil narratiu desbordant de l’autor de Memorial del Convent, Tots els noms o L’home duplicat, per citar les tres millors si només se’n poguessin triar tres. No és un Saramago imprescindible, però com a curiositat no deixa de ser recomanable. (Consulteu altres ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)