Escrits amb els dits

Portada del llibre

He llegit L’edat del dubte, un altre impecable relat policíac d’Andrea Camilleri protagonitzat pel commissario Salvo Montalbano, el cinquantí enamorat de la seva feina, de la bona taula i, en aquest lliurament, d’una jove agent que li farà trontollar les trencadisses seguretats emocionals de l’eterna relació a distància amb la seva promesa Lívia, una relació gairebé telefònica que els lectors habituals ja saben que està immersa en un estira i arronsa cada cop menys amistós. Sempre s’ha dit que Camilleri utilitza les trames de lladres i serenos com a excusa per, d’una banda, descriure la complexa humanitat siciliana i, de l’altra, generar unes divertides escenes entre una colla de personatges habituals dignes de la millor comèdia de situació. A L’edat del dubte, d’una manera directa però gens afectada (ben al contrari, fins i tot amb un punt paròdic desgreixador que es manté fins ben bé al final) un Montalbano més que madur s’enfronta a l’última crida de l’amor jove o, millor dit, que es pensa que el pot rejovenir. Tot plegat, aquest cop, sense disminuir l’interès d’un argument policíac consistent i ben ordit (tot comença amb l’aparició d’un cadàver desfigurat en un bot al port de Vigata) que manté el suspens fins a un final digne d’una tragèdia shackesperiana, o potser seria més adequat dir d’una òpera de Puccini. Camilleri tornarà a fer feliços els seus incondicionals, amb el traductor Pau Vidal, un cop més, com un aliat immillorable per a la versió catalana. (Vegeu més ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)