Escrits amb els dits

Ara que ve l’estiu i sembla que tot plegat es deixondeix una mica i qui pot es relaxa i qui no pot cerca una mica d’evasió de l’angoixa de la crisi en alguna ombra clement, volia dedicar aquest article a compartir amb vosaltres la joia que m’ha provocat la lectura d’un clàssic entre els clàssics del gènere negre. Em refereixo a El son etern de Raymond Chandler. La Magrana ha publicat no fa gaires setmanes la traducció al català d’aquesta història fonamental de detectius protagonitzada pel mític Phillip Marlowe que, val a dir-ho, m’he empassat sense que se m’hagin enganxat a la memòria ni la imatge de Humprey Bogart, ni encara menys la de Lauren Bacall, els dos actors que van posar cara als personatges principals en la no menys imprescindible però substancialment diferent versió cinematogràfica.
Tots els ingredients del gènere policíac desfilen per un relat que podríem considerar inaugural del perfil de tipus dur d’integritat a prova de bales i moralitat curada d’espants. Un personatge, el de Marlowe, amb totes les característiques que, a partir d’ell i amb el permís del Sam Spade de Dashiell Hammet, li caldran a tot protagonista canònic de sèrie policíaca per resultar convincent: un sentit de l’observació especialment afuat, un grau altíssim de cinisme, el posat taciturn i desmenjat, una resistència impertorbable, tot i algun moment de feblesa davant dels encants femenins, una bona gavardina i una inequívoca afició pel whisky com a combustible del cos i de l’esperit.
A El son etern el mestre Chandler basteix una història de crims encadenats amb un sentit del ritme impecable, sense treves ni meandres argumentals, directe a barraca, i, sobretot, amb unes descripcions de llocs i persones gairebé notarial, obsessiva, que en alguns moments raneja la literatura d’atestat policial, bé, sempre que es pugui imaginar un policia redactant un atestat meticulós amb estil a més d’eficàcia. Ambients densos, personatges foscos i ambigus, diàlegs brillants, tensió mesurada. Llegir El son etern en aquesta nova traducció que ens ofereix La Magrana és un goig sense pal·liatius, la joia autèntica del retrobament amb un clàssic entre els clàssics del gènere.
I si aquest llibre us ha obert la gana de tastar el gènere de lladres i serenos, com que encara em queda una bona tirada per arribar al final d’aquest article us puc afegir una altra recomanació que us deixarà especialment reconfortats. No és encara un clàssic però no es pot negar que s’hi està situant de manera ferma entre els mestres negres de tots els temps, amb un reguitzell de novel·les escrites sota el pseudònim de Benjamin Black que permeten al gran escriptor John Banville deixar-se anar pels rostos de la narrativa policia en un exercici d’estil magistral que ens aporta tots els ingredients del gènere amb un to literari excel·lent. L’últim lliurament de la sèrie protagonitzada pel prosector Quirke és titula Mort a l’estiu i ens torna a submergir en l’hermètica societat dublinesa dels anys cinquanta en un cas on es barreja poder, religió, abusos i silencis. Bona lectura.