Escrits amb els dits

El nostre idioma disposa d’un arsenal considerable de frases fetes, adagis, sentències, expressions populars que, com sol passar en totes les llengües, resulten tan ben trobades que perduren anys i panys gràcies a la seva vigència metafòrica transgeneracional i a una imprescindible transmissió boca-orella de pares a fills, de mares a filles, de pares a filles, de mares a fills, i em sembla que ja hi he inclòs totes les combinacions de gènere possibles per fer servir amb respecte a la llei de la correcció política.
De frases fetes, n’hi ha per donar i per vendre, per triar i per remenar. Una de les meves preferides per la seva eloqüència, aplicada a la ineptitud d’algú, és «no trobaries aigua a mar». D’entrada, haig de confessar que vaig trigar molts anys a copsar-ne el sentit exacte, ja que part de la meva família és d’origen empordanès i pronunciada en empordanès (alt-empordanès, concretament) la frase sona així: «No trobaries aiga a Mart.» Trobar aigua al planeta vermell era una quimera, el primer cop que vaig sentir la frase, i, per tant, no acabava de veure-hi la gràcia.
Finalment vaig descobrir que la referència era marinera i no pas marciana però, per acabar d’embolicar la troca la sonda Phoenix, predecessora de la nau Curiosity que aquesta setmana ha tornat a tocar terra al planeta vermell, va descobrir aigua en estat de congelació en aquell planeta llunyà. O sigui, que trobar aigua a Mart és difícil però no pas impossible. Quin embolic.
El problema actual, tanmateix, no és pas tant saber si per aquells verals còsmics hi ha o no hi ha aigua, sinó escatir si allò que trobem a mar ho és o no ho és, sobretot al mes d’agost i sou en una platja empordanesa, selvatana o de la costa de més avall, i no diré noms concrets per evitar que algú amb la pell fina m’acabi llançant la cavalleria per sobre brandant la bandera blava com a estendard. El cas és que no fa gaire hi vaig anar, a banyar-me a la platja, i us puc ben jurar que trobar aigua a mar, si més no a primera línia, va resultar força complicat, entre tants i tantes banyistes, burilles de cigarretes, carburant de barca, cremes solars d’aquestes que presumptament no es dilueixen a l’aigua i restes orgàniques i inorgàniques que no menciono perquè segur que tots vosaltres us heu banyat alguna vegada en companyia de bosses de patates, patates sense bossa, preservatius, compreses i excrements en suspensió de diversa mida i consideració.
Tenim un país que a poc a poc ens hem anat carregant però que podria lluir encara una miqueta si el tractéssim amb un mínim de respecte, especialment per la banda litoral. Hi ha gent que pispa carteres, hi ha persones que no declaren l’IVA, i fins i tot hi ha individus que van a la selecció espanyola sense sentir-se gens espanyols, però tots aquests casos indesitjables (el tercer, indesitjable per als espanyols) són causats, molt sovint, per la força major, la necessitat. Cagar-se a la platja, i ja em perdonareu la grolleria, no és cap situació extrema sinó el fruit de la més pura i simple indecència, inconsciència i falta de sentit cívic. A Mart, els enviaria jo, a veure si hi troben aigua. (Article publicat a Presència el 12 d’agost de 2012)