Trobar aigua a mar
12 agost 2012 per Carles Ribera
El nostre idioma disposa d’un arsenal considerable de frases fetes, adagis, sentències, expressions populars que, com sol passar en totes les llengĂĽes, resulten tan ben trobades que perduren anys i panys grĂ cies a la seva vigència metafòrica transgeneracional i a una imprescindible transmissiĂł boca-orella de pares a fills, de mares a filles, de pares a filles, de mares a fills, i em sembla que ja hi he inclòs totes les combinacions de gènere possibles per fer servir amb respecte a la llei de la correcciĂł polĂtica.
De frases fetes, n’hi ha per donar i per vendre, per triar i per remenar. Una de les meves preferides per la seva eloqüència, aplicada a la ineptitud d’algĂş, Ă©s «no trobaries aigua a mar». D’entrada, haig de confessar que vaig trigar molts anys a copsar-ne el sentit exacte, ja que part de la meva famĂlia Ă©s d’origen empordanès i pronunciada en empordanès (alt-empordanès, concretament) la frase sona aixĂ: «No trobaries aiga a Mart.» Trobar aigua al planeta vermell era una quimera, el primer cop que vaig sentir la frase, i, per tant, no acabava de veure-hi la grĂ cia.
Finalment vaig descobrir que la referència era marinera i no pas marciana però, per acabar d’embolicar la troca la sonda Phoenix, predecessora de la nau Curiosity que aquesta setmana ha tornat a tocar terra al planeta vermell, va descobrir aigua en estat de congelaciĂł en aquell planeta llunyĂ . O sigui, que trobar aigua a Mart Ă©s difĂcil però no pas impossible. Quin embolic.
El problema actual, tanmateix, no Ă©s pas tant saber si per aquells verals còsmics hi ha o no hi ha aigua, sinĂł escatir si allò que trobem a mar ho Ă©s o no ho Ă©s, sobretot al mes d’agost i sou en una platja empordanesa, selvatana o de la costa de mĂ©s avall, i no dirĂ© noms concrets per evitar que algĂş amb la pell fina m’acabi llançant la cavalleria per sobre brandant la bandera blava com a estendard. El cas Ă©s que no fa gaire hi vaig anar, a banyar-me a la platja, i us puc ben jurar que trobar aigua a mar, si mĂ©s no a primera lĂnia, va resultar força complicat, entre tants i tantes banyistes, burilles de cigarretes, carburant de barca, cremes solars d’aquestes que presumptament no es dilueixen a l’aigua i restes orgĂ niques i inorgĂ niques que no menciono perquè segur que tots vosaltres us heu banyat alguna vegada en companyia de bosses de patates, patates sense bossa, preservatius, compreses i excrements en suspensiĂł de diversa mida i consideraciĂł.
Tenim un paĂs que a poc a poc ens hem anat carregant però que podria lluir encara una miqueta si el tractĂ©ssim amb un mĂnim de respecte, especialment per la banda litoral. Hi ha gent que pispa carteres, hi ha persones que no declaren l’IVA, i fins i tot hi ha individus que van a la selecciĂł espanyola sense sentir-se gens espanyols, però tots aquests casos indesitjables (el tercer, indesitjable per als espanyols) sĂłn causats, molt sovint, per la força major, la necessitat. Cagar-se a la platja, i ja em perdonareu la grolleria, no Ă©s cap situaciĂł extrema sinĂł el fruit de la mĂ©s pura i simple indecència, inconsciència i falta de sentit cĂvic. A Mart, els enviaria jo, a veure si hi troben aigua. (Article publicat a Presència el 12 d’agost de 2012)