Escrits amb els dits

Som un país tou, dèbil i socialment feble. I no és pas perquè no tinguem la independència.
El nostre esclavatge nacional és un problema polític que cal resoldre. Però el futur com a societat, com a col·lectiu d’individus, depèn de moltes altres coses. Recursos que un parell de dècades escasses de bonança han dinamitat. Ep, i amb això no estic criticant l’estat del benestar, sinó exposant que el model assistencial basat en el paternalisme ens ha convertit en una societat amb problemes per assumir les pròpies responsabilitats.
Un exemple pràctic són les dades que evidencien que els joves catalans són líders europeus en abandonament escolar. Els joves són els que fracassen a l’escola, però el responsable és qui té l’obligació real d’educar-los, els seus pares i mares. Un cas que evidencia la deixadesa col·lectiva. Això ens passarà una factura molt més greu que la que afecta la butxaca. El pitjor d’una crisi no és la manca de diners, sinó la falta de recursos personals per afrontar-la. La societat catalana no només resta vençuda per l’economia sinó que ha quedat força desarmada de valors. Podem culpar-ne Madrid, Mas, les retallades i els banquers. De culpa no els en falta. Però en el fons els critiquem perquè sense ells hem descobert que no sabem què fer. Els diners no fan la felicitat, però fan la facilitat. I aquesta facilitat sostinguda ens ha minat la capacitat de reacció. Kennedy exhortava els americans a no preguntar-se què podia fer el seu país per ells sinó què podien fer ells pel seu país. A Catalunya ens hauríem de preguntar si som capaços de fer alguna cosa ja no pas pel nostre país, sinó per nosaltres mateixos. (Article publicat a El Punt Avui el 7 de setembre de 2012)