Escrits amb els dits

El personatge de l’any, per descriure’l d’una manera senzilla però amb el màxim de detalls, podria ser un perfecte home qualsevol (posem que és un home però també podria ser una dona), ni tu ni vós, ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni lleig ni de bon veure; d’una edat indeterminada entre la vintena llarga i el frec de la norantena, que ja és ser indeterminat; rostre ni expressiu ni insuls; ulls de color de gos com fuig, a joc amb la tonalitat del seu cabell, del qual sobre el cap, un cap discret de mida, no n’hi ha ni poc ni massa, com ni poc ni massa gros és el seu nas i les orelles, on, per cert, floreixen sengles mates de pèl moixí, gens perceptibles a mitjana o llarga distància, així que tampoc no cal considerar aquest últim un detall excessivament remarcable per descriure l’aparença física d’un personatge que estaria condemnat sense remissió a passar desapercebut en qualsevol aplec humà d’un o més individus si no fos perquè tots els cossos porten incorporada una personalitat, que és el que els dóna alè més enllà de les simples constants vitals i que sovint salva els seus propietaris (posseïdors, millor dit, perquè si els homes fóssim propietaris dels nostres cossos segurament no els deixaríem morir de cap manera) d’una existència absolutament insignificant, prescindible.
Una personalitat, la del personatge de l’any que, amb tot l’exposat fins ara, podríem incloure en la categoria, com sovint se sent dir en els mitjans de comunicació, del ciutadà anònim, una classificació en la qual encaixaria a la perfecció si no fos perquè, que se sàpiga, tots els homes i dones, des del moment que naixem disposem d’una identitat irrefutable, més o menys precisa segons el grau de civilització del nostre entorn, més o menys complexa segons el grau de burocratització de la societat on ens ha tocat viure. En qualsevol cas, tots responem a algun tipus de denominació individual que ens exclou irremissiblement de l’anonimat i, per tant, el protagonista d’aquesta història, el qual, per més que no us en reveli el nom propi, té assignada una identitat exclusiva, almenys exclusiva en aquest relat, no és un ciutadà anònim; ni tampoc un home corrent, perquè tots els homes som corrents des del moment que, sense excepció, anem corrent cap a la mort; ni encara menys un home qualsevol, doncs aquesta definició inclou qualsevol home; per tant, en definitiva, ho deixarem, de moment, en personatge de l’any. Com haureu deduït si heu tingut l’amabilitat d’arribar fins aquí, el personatge de l’any podríeu ser perfectament vosaltres, o jo, o tots alhora, perquè per més papers protagonistes que repartim a l’hora de sintetitzar, tots som personatges d’un any en què hem hagut de posar el coll com mai, més que ahir i em temo que menys que demà, per sobreviure en aquest món que se’ns ha desbocat, del qual n’hem perdut les brides, ens fot la feina enlaire, els estalvis en perill i totes aquelles seguretats que teníem ens les ha hipotecat sense possibilitat de dació en pagament perquè en aquesta hipoteca l’únic que tenim és la vida. Enhorabona, doncs, personatges de l’any, i molts ànims, que ens en sortirem. (Publicat a Presència el 30 de desembre de 2012)