La vida articulada de l’EspinĂ s
14 abril 2013 per Carles Ribera
El senyor Josep Maria EspinĂ s ha aplegat les millors melodies de la seva extensa producciĂł com a columnista de premsa en un volum que edita La Campana i que porta per nom Una vida articulada. No Ă©s una simple rastellera d’articles col·leccionats pacientment en una carpeta al llarg dels anys, ni una estricta feina d’hemeroteca. És un treball d’ediciĂł a consciència, en la qual el criteri d’Isabel MartĂ ha estat fonamental per anar aĂŻllant el bo i millor dels trenta-set anys de feina de l’EspinĂ s per servir desbrossat tot allò que, amb el pas del temps, o per culpa de l’esclavatge de l’espai fix dels diaris, es podria considerar sobrer, prescindible o extemporani. Hi ha articles que han estat recuperats sencers. D’alguns se’n reprodueixen fragments llargs, i d’altres, de mĂ©s curts. No Ă©s, per tant, ni un recull ni un aplec, sinĂł una selecciĂł editada (això sĂ, servida cronològicament) que permet circular amb canvis de ritme per la prosa d’un dels columnistes mĂ©s solvents de la història d’aquest paĂs, assaborint els millors moments d’un estil que, com argumenta el mateix autor, Ă©s el fruit d’una concepciĂł musical de la redacciĂł periodĂstica d’opiniĂł.
Com que sĂłc dels que creuen que la millor manera d’assolir un estil propi Ă©s intentar imitar els mestres, de l’articulisme d’aquest paĂs sempre tinc a mĂ els reculls de Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Eugeni Xammar. TambĂ© segueixo regularment aquells que, per fortuna, encara tenim la possibilitat de llegir en paper de premsa avui dia. Dels vius no en citarĂ© pas cap per no generar ni ofenses ni enveges, ja que segur que me’n deixaria algun, però sobretot per evitar que les enveges de tots caiguin sobre en Manuel CuyĂ s, que segur que no em deixaria si en citĂ©s algun. D’entre els que no sĂłn vius però que encara haurien de ser-ho si la vida no fos tan cruel, espero poder-hi afegir aviat l’obra articulada del gran i enyorat Miquel PairolĂ. Amb aquesta biblioteca d’autoritats, benvolguts lectors, si un no dĂłna per mĂ©s no Ă©s pas per falta d’inspiraciĂł sinĂł, senzillament, perquè d’allĂ on hi ha no en raja.
L’EspinĂ s, en canvi, Ă©s un brollador. En un mĂłn del periodisme dominat cada cop mĂ©s pel tertuliĂ compulsiu, mentre els altres xerren, EspinĂ s escolta. Mentre els altres es fan veure, EspinĂ s observa. Mentre tots plegats intentem entendre el mĂłn, EspinĂ s el percep. No Ă©s senzill fer-ho tan fĂ cil. Proveu d’asseure-us en un banc de la Rambla. Senzill. Proveu de parar l’orella i mirar atentament. Senzill. Proveu d’explicar amb les paraules justes allò que heu vist. Tampoc no Ă©s difĂcil. Intenteu que això tan senzill tingui força literĂ ria. AquĂ Ă©s on comença la diferència entre els espinassos i els altres.
Hi ha articulistes que em fan enveja. N’hi ha d’altres que em causen admiraciĂł. EspinĂ s Ă©s dels segons. Ara bĂ©, de les quatre-centes noranta-set pĂ gines del llibre hi ha dues lĂnies que, molt especialment, em fa rĂ bia no haver escrit jo mateix. SĂłn aquestes: “D’aquĂ a pocs dies farĂ 50 anys del concert que Louis Armstrong va oferir al Windsor, a Barcelona. Jo hi era.” No Ă©s cap enveja professional. És pura enveja del fet viscut. Ja em disculparĂ el senyor EspinĂ s. (Publicat a Presència el 14 d’abril de 2013)