Escrits amb els dits

El senyor Josep Maria Espinàs ha aplegat les millors melodies de la seva extensa producció com a columnista de premsa en un volum que edita La Campana i que porta per nom Una vida articulada. No és una simple rastellera d’articles col·leccionats pacientment en una carpeta al llarg dels anys, ni una estricta feina d’hemeroteca. És un treball d’edició a consciència, en la qual el criteri d’Isabel Martí ha estat fonamental per anar aïllant el bo i millor dels trenta-set anys de feina de l’Espinàs per servir desbrossat tot allò que, amb el pas del temps, o per culpa de l’esclavatge de l’espai fix dels diaris, es podria considerar sobrer, prescindible o extemporani. Hi ha articles que han estat recuperats sencers. D’alguns se’n reprodueixen fragments llargs, i d’altres, de més curts. No és, per tant, ni un recull ni un aplec, sinó una selecció editada (això sí, servida cronològicament) que permet circular amb canvis de ritme per la prosa d’un dels columnistes més solvents de la història d’aquest país, assaborint els millors moments d’un estil que, com argumenta el mateix autor, és el fruit d’una concepció musical de la redacció periodística d’opinió.
Com que sóc dels que creuen que la millor manera d’assolir un estil propi és intentar imitar els mestres, de l’articulisme d’aquest país sempre tinc a mà els reculls de Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Eugeni Xammar. També segueixo regularment aquells que, per fortuna, encara tenim la possibilitat de llegir en paper de premsa avui dia. Dels vius no en citaré pas cap per no generar ni ofenses ni enveges, ja que segur que me’n deixaria algun, però sobretot per evitar que les enveges de tots caiguin sobre en Manuel Cuyàs, que segur que no em deixaria si en cités algun. D’entre els que no són vius però que encara haurien de ser-ho si la vida no fos tan cruel, espero poder-hi afegir aviat l’obra articulada del gran i enyorat Miquel Pairolí. Amb aquesta biblioteca d’autoritats, benvolguts lectors, si un no dóna per més no és pas per falta d’inspiració sinó, senzillament, perquè d’allà on hi ha no en raja.
L’Espinàs, en canvi, és un brollador. En un món del periodisme dominat cada cop més pel tertulià compulsiu, mentre els altres xerren, Espinàs escolta. Mentre els altres es fan veure, Espinàs observa. Mentre tots plegats intentem entendre el món, Espinàs el percep. No és senzill fer-ho tan fàcil. Proveu d’asseure-us en un banc de la Rambla. Senzill. Proveu de parar l’orella i mirar atentament. Senzill. Proveu d’explicar amb les paraules justes allò que heu vist. Tampoc no és difícil. Intenteu que això tan senzill tingui força literària. Aquí és on comença la diferència entre els espinassos i els altres.
Hi ha articulistes que em fan enveja. N’hi ha d’altres que em causen admiració. Espinàs és dels segons. Ara bé, de les quatre-centes noranta-set pàgines del llibre hi ha dues línies que, molt especialment, em fa ràbia no haver escrit jo mateix. Són aquestes: “D’aquí a pocs dies farà 50 anys del concert que Louis Armstrong va oferir al Windsor, a Barcelona. Jo hi era.” No és cap enveja professional. És pura enveja del fet viscut. Ja em disculparà el senyor Espinàs. (Publicat a Presència el 14 d’abril de 2013)