Escrits amb els dits

El tractament informatiu de la mort, entre altres, d’un nen de vuit anys que esperava que el seu pare finalitzés una marató ha generat queixes de sensibles defensors dels drets humans, amb l’argument que el mateix dia a Veneçuela liquidaven tres persones, a Somàlia una trentena, o mig centenar a l’Iraq, uns fets amb ressò discret. Un exercici d’igualitarisme necrològic que ens alerta sobre la toxicitat de l’estadística. No pas tots els cadàvers són iguals. Això, informativament, és justificable. Variables com proximitat, familiaritat i empatia ens porten, per exemple, a reportar accidents amb víctimes a l’eix i a ignorar els de les carreteres daneses o nigerianes. Una morta de violència masclista al Perú passa més desapercebuda que si és la veïna del costat, o algú que hauria pogut ser perfectament la veïna del costat. Amb els atemptats, també. Depenent de la zona, les circumstàncies i les repercussions, impacten més o menys. És allò de l’esternut i el refredat. I si a Boston hi ha una bomba, el risc de constipar-nos és general. És més, criteri periodístic a banda, cal dir que èticament el pes d’una vida no és igual arreu, d’entrada perquè els mateixos interessats la considerem de manera diferent. No li atorga el mateix valor aquell que es lliga un explosiu al cos (ni la civilització que el considera un heroi) que una societat obsessionada per allargar la vida i omplir geriàtrics. I, sí, jo també em pregunto com pot mostrar tant dolor davant el crim polític un poble, com l’americà, que executa ciutadans a la cadira elèctrica. L’assumpte és prou complex com per evitar mirar les morts en calent des de la fredor quantitativa de l’estadística. (Publicat a El Punt Avui el 19 d’abril de 2013)