Escrits amb els dits

Una de les imatges més sorprenents que he vist en els últims temps és la de l’estrella blaugrana major arribant i sortint dels jutjats de Gavà entre les aclamacions de la multitud congregada per veure el seu ídol, el déu amb el deu a l’esquena, el mite viu més important de l’imaginari col·lectiu català, i potser faig curt si dic català. Ens hauria de caure la cara de vergonya. Com a integrants d’una societat alfabetitzada, més formada que mai i més capaç de distingir i entendre les lleis i les conseqüències d’infringir-les, hauríem de quedar vermells com pigots veient aquest espectacle de lloança davant d’un noi que és acusat de defraudar una milionada a Hisenda en temps de crisi galopant. Ja, ja, ja sabem que ell només es dedica a ventar coces a una pilota tan buida com, probablement, és el seu cervell, perquè si hi tingués alguna cosa, en comptes de saludar rialler, demanaria sisplau silenci per fer una declaració pública demanant disculpes a la població pel mal assessorament (això estem disposats a empassar-nos-ho a canvi d’unes humils excuses) del seu entorn.
Resulta força lamentable, enervant, desolador i depriment, un còctel de sensacions contradictòries però perfectament compatibles, veure la massa aplaudint un senyor que no paga allò que li pertoca. I resulta encara més trist veure com la claca que hi havia a les portes dels jutjats de Gavà era formada majoritàriament per mainada. Què van explicar els pares a aquells marrecs quan van dur-los a les portes de les dependències de la justícia? Quina educació reben aquesta mainada sobre la necessitat de pagar impostos? Amb quina barra protestaran tots aquells adults que hi eren o que hi acompanyaven la mainada el dia que els retallin la paga extra o els facin pagar pels medicaments? Probablement entre els mateixos que aplaudien l’astre argentí n’hi ha que posen a parir els polítics i els qualifiquen, fotent-les pel broc gros, de corruptes, d’aprofitats i de lladres. Hi ha una vella màxima que sosté que les societats tenen els polítics que es mereixen. Veient la gentola que aplaudeix com si fos un heroi un senyor que fins que no l’han pescat no ha passat per caixa del fisc com tocava, m’atreviria a dir que a casa nostra els polítics encara podrien ser molt pitjors i la gent no se n’adonaria perquè estaria amorrada a la tele mirant gols, ignorant que se’ls fan en pròpia porta. (Publicat a Presència el 6 d’octubre de 2013)