Escrits amb els dits

La beatificació massiva de víctimes catòliques de la Guerra Civil que es va fer ara fa una setmana a Tarragona ha generat la previsible controvèrsia i ha revifat els enfrontaments entre rosegaaltars i menjacapellans. Exceptuant els dogmàtics, costa formar-se una opinió sobre el tema monolítica i imparcial, i potser caldria tenir en compte algunes consideracions que ajuden a perfilar les arestes de la disjuntiva i alhora a posar-ho difícil al simplisme.
1. En general, els crims contra els catòlics no van respondre a motius religiosos sinó a causes polítiques. Va ser l’opció política genèrica que acreditaven, o que se’ls suposava, la que va obrir la persecució.
2. Difícilment es pot justificar el crim polític des d’una mentalitat democràtica.
3. Paral·lelament, amb totes les excepcions que hi pugui haver, difícilment es poden considerar màrtirs religiosos els que van ser assassinats per motius polítics.
4. L’actitud de l’Església catòlica és, de facto, un reconeixement de la naturalesa política dels fets. El franquisme també va assassinar capellans, especialment al País Basc, que encara avui són bandejats.
5. L’Església que proclama màrtirs no ha demanat perdó per les víctimes que va causar, però l’Església catalana va donar prou proves de concòrdia col·laborant amb la lluita antifranquista. Avui, la distància política respecte de la retrògrada jerarquia espanyola no sembla tan clara.
5. Els defensors de la legalitat a Catalunya van ser, en general, proactius en la salvaguarda del patrimoni religiós i de les persones, en un context revolucionari en què l’autoritat legítima estava en disputa. Em disculpareu si ara faig autobombo, però aquest aspecte el desenvolupo a bastament al llibre Cent dies de juliol (Proa, 2007).
6. Admetre els crims polítics a la rereguarda republicana, i reconèixer l’evidència que no pas tots els antifeixistes eren demòcrates, és imprescindible per entendre que hi va haver totalitaristes en tots dos bàndols, contra els quals van haver de lluitar uns demòcrates que van ser els autèntics derrotats de la guerra.
7. No cal que tots homenatgem totes les víctimes de la Guerra Civil, però totes mereixen el nostre respecte.
L’espai no dóna per a més, però hi ha prou consideracions per, si més no, abordar l’assumpte evitant incórrer en el maniqueisme. (Publicat a Presència el 20 d’octubre de 2013)