Escrits amb els dits

La meva àvia Teresa explica que, quan era petita, al pati de l’escola la mainada jugava a italians i bissinis. Escarnien el deliri imperialista de Mussolini a Abissínia, també dita Etiòpia, un conflicte en voga en aquells temps previs a les catàstrofes concatenades de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. El Duce era el feixisme rampant, l’imperialisme voraç. El règim del dèspota Haile Selassie representava els anhels de llibertat dels pobles oprimits. Com que els nens solen imitar el que veuen fer a casa, la disputa reproduïa una de les grans tertúlies de sobretaula del moment, controvèrsia remota a les quals els catalans continuem abonats a l’hora d’emmirallar, o substituir, les contradiccions i rivalitats pròpies.

Un grapat de dècades després, ara és, per exemple, l’enquistada confrontació entre palestins i israelians que ens motiva. Periodistes abrandats, ortodoxos de la política, tertulians a sou i polemistes vocacionals es llancen els plats pel cap en una batussa que no voldria comparar mimèticament amb la dels anys trenta perquè no sabria amb qui identificar uns i altres. Aquests dies el galliner està esvalotat pel recent viatge del president Mas a Israel. N’hem sentit a dir de l’alçada d’un minaret, hem llegit murs i murs de lamentacions a les xarxes socials i el foc creuat ha animat les ones i omplert els papers. Més o menys tothom ha perbocat prejudicis, fílies i fòbies sobre els arguments. Com a recreació dialèctica la cosa seria passable si no fos que a casa nostra el que toca no és embrancar-nos en disputes bizantines sinó anar fent via buscant pragmàticament els aliats que ens puguin ajudar a fresar el camí. (Publicat a El Punt Avui el 18 de novembre de 2013)