Escrits amb els dits

Pocs episodis de la història han marcat un poble durant tantes generacions com ho està fent la Guerra Civil espanyola, ho està fent perquè encara no ha acabat de fer-ho, un episodi que va generar una ferida tan profunda que encara avui manté l’actualitat en un debat polític que continua sent hereu d’aquella guerra mal dita fratricida, perquè no va ser entre germans sinó entre veïns. Entre el 1936 i el 1939 es van disputar moltes guerres civils alhora, és a dir, molts conflictes d’origen i protagonistes diversos van confluir en un mateix període de temps, alimentant-se mútuament i allargassant la resolució de les querelles superposades. Tanmateix, l’autèntica flama que va alimentar i mantenir l’energia dels insurrectes, la moral alta i la motivació extraordinària necessària per avançar, va ser la voluntat d’aniquilar Catalunya. La Guerra Civil va causar víctimes de tot el territori espanyol, però fonamentalment era una ofensiva contra Catalunya, no només contra el nacionalisme català sinó contra un poble i un model social que representava tot allò que l’espanyolisme tradicional o bé no tolerava, o bé no entenia, o potser no tolerava perquè no entenia. O no volia entendre.
Catalunya, als anys trenta del segle passat, no era només una nació, sinó que ho era des de la modernitat, el dinamisme, la conflictivitat, plena d’oportunitats i també d’incerteses. Una societat en profunda evolució que avançava a cops de contradicció però a gambades.
Setanta-cinc anys després aquesta disputa continua. Després de tanta sang hem après a lliurar-la, almenys els catalans, amb eines i no amb armes. Però l’amenaça de la negació de la nostra personalitat es manté intacta, impertorbable, en una intransigència perenne que després de tantes dècades ja hem vist que no és estratègia ni conjuntura sinó manera de ser. Espanya només s’entén a la seva manera i contra qualsevol altra forma d’entendre’s. Catalunya també s’entén a la seva manera, i tant, però una forma d’entendre’s que no posa en perill l’existència d’Espanya. Han passat setanta-cinc anys i el problema català continua sent una manera de referir-se al problema real, que és el problema espanyol. El de la intolerància, la incomprensió i l’immobilisme. Lluitar contra això és una guerra perduda, al 39 i avui. Lluitar per marxar és una altra història, la que hi ha possibilitats de guanyar. (Publicat a Presència el 13 d’abril de 2014)