Escrits amb els dits

Una de les imatges que sintetitzen la jornada del 9-N és l’abraçada protagonitzada diumenge al vespre pel president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder de la CUP, David Fernàndez. És una foto, millor dit, un vídeo, amb una càrrega simbòlica extraordinària que congrega en un gest la gran aliança imbatible que s’està formant als carrers catalans. És la conjura entre els senyors i les senyores Mas que, tocats i posats, estan desafiant no només l’Estat, sinó que s’han espolsat anys i panys de temor espantadís davant la participació, de timidesa democràtica i de moderació congènita respecte dels canvis, i els Fernández i les Fernández d’origen divers, d’indignació a flor de pell i de vena contestatària. És l’aliança transversal de les disputes de sobretaula de l’àpat de Nadal; és la coincidència de la sabata enllustrada i el taló alt amb la vamba gastada i la sandàlia amenaçadora, que imaginen mons diferents viscuts en un país compartit.
La foto de diumenge dels dos polítics que han estirat el 9-N sense càlculs rondinaires segurament passarà factura especialment al líder cupaire. La imatge ha fet escruixir molts dels seus camarades perquè objectivament, i més amb l’alè de Podem al clatell, és una foto difícil de pair per a una cultura política bregada en l’atac al sistema sense concessions, sense oblit ni perdó, ni aigua a l’enemic. Però el gest de Mas i Fernàndez no és de complicitat sinó de complexitat, la que té la societat catalana. Des de les files convergents hi ha també la temptació de contemplar la instantània amb paternalisme satisfet, amb l’equivocada mirada altiva d’aquell qui tampoc acaba d’entendre el valor magnífic del gest. La Catalunya de les tietes Mas i els desmanegats Fernández empeny aquest procés. I en l’abraçada de diumenge qui estigui intentant saber qui de tots dos era l’ós s’equivoca. L’ós era a casa seva desconcertat, reflexionant com és que el gran dia que Catalunya va dir prou, l’abraçada, no la va fer ell. (Publicat a El Punt Avui l’11 de novembre de 2014)