Escrits amb els dits

La imatge de tres senyors líders polítics de tres partits derrotats a les urnes britàniques presentant sengles dimissions com si fos el més natural del món o, més ben dit, perquè és el més natural del món almenys a la Gran Bretanya, cal admetre que per aquests verals ens resulta impactant i sorprenent. Una situació ben allunyada de les pràctiques nostrades en l’àmbit de l’assumpció de responsabilitats polítiques.
En una barreja d’esnobisme i de complex d’inferioritat tenim una tendència malaltissa a omplir-nos la boca de la necessitat d’importar pràctiques de cultures democràtiques d’altres països com aquell que es compra un cotxe amb el volant a la dreta i després es troba que a les carreteres d’aquí és un perill conduir-los. El mimetisme polític és tan dolent o més (bé, més potser no) que l’enquistament de pràctiques que el temps ha demostrat que són manifestament millorables. Si, al mimetisme, s’hi suma el maximalisme encara és pitjor. Resulta força raonable que una persona que fracassa en un projecte polític hagi d’anar-se’n cap a casa. El problema és com es mesura l’abast del fracàs. Per posar un exemple, el senyor Nigel Farage, cap del partit euròfob i xenòfob UKIP, ha plegat perquè no ha obtingut ni el seu escó. Ha perdut el senyor Farage? El seu partit tindrà un trist seient al Parlament de Westminster. Fracàs rotund. El seu partit ha estat el tercer més votat, amb gairebé quatre milions de vots, i ha superat, entre d’altres, els liberals i els independentistes escocesos, que amb la meitat de vots que l’UKIP tindran no pas un sinó 56 seients a la Cambra dels Comuns. Fracàs? Rotund, perquè no han sabut bregar en el sistema de distribució d’escons.
Tanmateix, ha obligat Cameron a radicalitzar-se i prometre un perillós referèndum sobre la permanència a la UE que ja sabem que compta amb gairebé quatre milions de vots favorables a sortir-ne. Fracàs? Si l’èxit era entrar al Parlament, inapel·lable. Si l’èxit era posar la por al cos dels europeistes, l’europeisme pot estar agraït a aquest sa costum de la dimissió automàtica. (Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2015)