Escrits amb els dits

Llegeixo a l’edició francesa de la revista digital Slate un curiós exercici de figuració periodística. Publiquen una sèrie de portades de diaris considerats seriosos en les quals tots els titulars es refereixen als polítics amb el seu nom de fonts en comptes del cognom. Així, en comptes de citar Hollande, Valls, Cameron o Obama, titulen les informacions serioses citant François, Manuel, David o Barack. L’exercici de simulació està basat en l’opinió crítica dels senyors de Slate, que consideren que hi ha un cert tracte de menyspreu masclista en els mitjans de comunicació del país veí de dalt quan escriuen sobre la ministra d’Educació, Najat Vallaud-Belkacem, la qual és citada moltes vegades simplement com a Najat.
Desconec si la premsa francesa té gaire tirada a l’ús del nom dels personatges públics en els titulars, tot i que aquest article em fa pensar que no. La polèmica, en tot cas, podria semblar que no és transportable al nostre país, en tot cas des de l’acusació de masclisme, perquè la premsa ja fa anys que titulem Felipe, Hilary o, encara pitjor, el nefast ZP, que, per altra banda, durant anys ens va facilitar la confecció de titulars sense haver de fer entrar les idees amb calçador. En aquest sentit, la premsa espanyola és més d’anomenar la gent pel segon cognom, perquè l’abundància de González, Pérez, Sánchez i Rodríguez en la vida pública del nostre país veí del costat sovint faria inintel·ligible saber de qui s’està parlant i, en canvi, Zapatero o Rubalcaba són de molt més bon singularitzar.
A Catalunya, en canvi, som més aviat d’una pulcritud extrema i, tret del mimetisme amb els espanyols especialment amb els diaris en doble versió i el món de la premsa esportiva, on els leos i andreses abunden, a cap director de diari se li acudirà posar en un titular “Artur demana a Mariano la reunió de la Junta de Seguretat” o “Oriol i David proposen a Ada un tripartit per la independència”. Bé, potser he anat massa ràpid perquè no m’estranyaria que l’alcaldessa Colau acabi sent Ada per als amics de la premsa més popular, en el sentit populista del concepte popular. És un nom curt i mediàtic, no em semblaria pas estrany. Tot i que si es digués Ot Colau probablement ens hi pensaríem més, a l’hora d’imprimir el nom tot sol en un titular. (Publicat a Presència el 31 de maig de 2015)