Una llista amb sense polítics
12 juliol 2015 per Carles Ribera
En uns dies de calor similars als d’aquests dies s’explica que l’alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon (1878-1937) hauria exclamat tot cofoi: “Sembla que s’ha avançat la Calígula.” Una de les memorables barbaritats que van convertir aquell personatge (lerrouxista i analfabet, en l’ordre que preferiu) en un lapsus linguae amb potes sense parió. Un digne successor del senyor Pich i Pon a la casa gran barcelonina va ser l’enyorat Joan Clos, que no va dir-ne tantes, ni de tan grosses, però que passarà a la història, Fòrum de les Cultures a banda, per haver promès com a ministre de Justícia el seu càrrec de titular d’Indústria o per la mítica“amb sense”, un oxímoron lèxic difícil de superar.
Aquí volia anar a parar: “Amb sense”. Com li passa al mestre Manuel Cuyàs, que en parlava fa uns dies al seu article a El Punt Avui, és l’expressió que ve al cap sentint parlar de la llista civil sense polítics, sense partits o sense cap de les dues coses. Fa de mal dir si la fórmula s’arribarà a concretar a temps i si, un cop concretada, serà capaç d’engrescar el personal per dur-nos al somni de la independència abans que el procés per arribar-hi es converteixi en un malson. És evident, tanmateix, que per més que es vulgui pretendre muntar una candidatura obviant les sigles dels partits i prescindint dels professionals en actiu de la política, la llista que es presentarà serà de polítics, de partits, amb polítics i amb partits. En primer lloc, perquè presentar-se a unes eleccions és un acte polític que, per tant, converteix automàticament en polític qui es presenta. En segon lloc, perquè la cursa dels partits per col·locar amics, coneguts i saludats a la candidatura del sí començarà en tres, dos, un…
I tercer, perquè algun veterà de la cosa pública repescat per a l’ocasió haurà d’incorporar-se a la colla per pod’er trampejar amb una certa dosi de veterania la complexa vida parlamentària encara que sigui per poc temps. Ah, encara hi afegiria una quarta raó, relacionada amb l’assignació d’espais electorals durant la campanya, dels quals quedaria fora una llista sense cap vinculació amb els partits amb actual representació parlamentària. Així doncs, serà una llista sense, però amb. Tant que vam riure d’aquell “amb sense” i ara resulta que l’expressió és plena de sentit, profètica, avançada al seu temps. Com a reconeixement simbòlic potser algú hauria de proposar que tanqués la llista en Clos, sigui dit amb sense ironia. (Publicat a la revista Presència el 12 de juliol de 2015)
