Escrits amb els dits

Dilluns al vespre, amb la tinta de la signatura del decret de convocatòria del 27-S encara fresca, l’equip de campanya de la candidatura Junts pel Sí va començar el desplegament a les xarxes socials fent públic, entre altres coses, el logotip de la candidatura. Potser és que resulta evident, potser és que sóc recargolat, potser és que els dissenyadors són molt espavilats buscant l’efecte subliminar, o potser és una mica de tot plegat, però jo a la ‘S’ del Sí hi veig una falç capgirada. He compartit aquesta opinió a les xarxes socials i he comprovat que no sóc pas l’únic. Una falç que demostra que aquestes eleccions són especialment complexes. Mai cap partit ha guanyat les eleccions a Catalunya amb el símbol de la falç. La falç, com a emblema polític, ha estat generalment vinculada a l’esquerra dogmàtica, el marxisme, la revolució i el totalitarisme, per aquest ordre més o menys cronològic. Una significació que, francament, no lliga gens amb personatges de vestit i corbata com Artur Mas, ni tan sols amb socialdemòcrates com Oriol Junqueras o ecologistes com Raül Romeva, que certament quan era jove va entrar en un partit de la falç i el martell, però més aviat per la banda del sol ecologista.

És clar que a Catalunya aquest símbol és molt anterior a la icona que, en companyia del martell, va marcar la tortuosa història del segle XX. El cop de falç va ser un acte d’alliberament nacional molt abans que una icona eminentment obrerista. La falç catalana és una arma popular per segar cadenes, però també és una eina productiva, per fer caure espigues d’or. És una eina d’arrel ciutadana que avui dia, especialment després de reiterats escarments durant la història, ha perdut la seva agressivitat literal i s’ha convertit en una al·legoria de la determinació d’un poble. Bon disseny de falç doncs, defensors de la terra. I l’enemic, que tremoli en veient les nostres urnes. (Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost de 2015)