Escrits amb els dits

Arribats a la recta final de la campanya comprovem com l’unionisme no només ha demostrat que no té cap, ni un, ni mig argument per convèncer els catalans de no marxar fent una proposta atractiva i seductora, sinó que l’única eina que martellegen amb obcecació per evitar la victòria de l’independentisme és l’amenaça, l’estratègia de la por i la campanya de guerra bruta més barroera que es recorda, no només en l’àmbit català sinó també en l’internacional, perquè allò que s’entestaven a considerar un assumpte intern ho han acabat embolicant ells mateixos a nivell planetari amb la seva ceguesa prepotent, malaptesa histèrica i la precipitació del que no s’ho vol creure i de cop ho veu venir. S’han curtcircuitat.

Tot allò que l’Estat podia haver fet per espantar els catalans davant les urnes ja ho ha fet (incloent-hi els dossiers de les clavegueres que si tot va bé sortiran un dia d’aquests). Tot allò que l’Estat podia haver fet malament per espantar els catalans a l’hora d’anar a votar, ho ha fet malament. Des de forçar les relacions diplomàtiques internacionals de manera potinera fins a l’extrem d’utilitzar les relacions familiars per pressionar el nucli de la Comissió Europea, o pressionar la gran empresa i la gran banca per atiar el fantasma del cataclisme i fer-los oblidar que els ciutadans de Catalunya, alhora que són ciutadans, també són clients. Per acabar-ho d’espatllar envien a discutir contra el número 5 d’una candidatura no només tot un ministre de Madrid sinó que, per més error de càlcul, és el d’Afers Exteriors.

Tot plegat, una actitud que si alguna cosa deixen clara és que, si no votem independència, l’odi desencadenat, la repressió desbocada i les represàlies de tot tipus que comportarà quedar-se a Espanya poden ser esgarrifoses. Només saben guanyar o perdre. No tenen terme mitjà. Sí, això també és fer el discurs de la por. Només amb una diferència: contra les incerteses de la independència tenim proves suficients al llarg de la història de l’eficàcia repressora espanyola. Gestionem bé les emocions. Ara que hi som tan a prop, que no ens derroti la por de guanyar. (Publicat a El Punt Avui el 21 de setembre de 2015)