Escrits amb els dits

Un dels errors estratègics en què corre el risc de caure l’independentisme és embolicar-se en l’ambient de precampanya que bufa i bufarà encara més des de Madrid ara que ja se sap que les eleccions espanyoles seran el dia 20 de desembre, fum, fum, fum. A hores d’ara, ni la ciutadania (almenys la que pensa a marxar d’Espanya) està gaire motivada per encarar una altra cursa electoral amb prou energia, ni els partits sobiranistes tenen com a principal objectiu fer un bon paper en un parlament que, segons el full de ruta, d’aquí a divuit mesos serà el d’un país veí.
Deixar-se engolir en la dinàmica encomanadissa de les disputes del PP, el PSOE, Podem i Ciutadans podria ser entre catastròfic i letal per a un país que ara mateix té un estat per fer i que no pot entretenir-se perquè mentre no fa l’estat li estan desfent l’autonomia.
La cançoneta de ser decisius a Madrid i de condicionar pactes postelectorals sona a èxit tronat de dècades enrere cantat per Georgie Dann. Tothom sap positivament que el catalanisme a Madrid no hi té res a pescar. La moda de reformar Espanya des de Catalunya ara implica dir-se Rivera i ser un bon espanyol. La cançó aquesta encara és més antiga, gramofònica. Com va passar amb Prim, Pi i Margall o Cambó, els Ciutadans acabaran igual, perquè, per més espanyols que se sentin, a ulls de Madrid no deixen de ser catalans.
Temps al temps.
Avui el pes de l’independentisme i la capacitat d’influència en la política espanyola no radica pas al Congrés sinó al Parlament de Catalunya, que és des d’on s’està llançant l’esmena a la totalitat. Qualsevol negociació amb l’Estat ha de ser de govern a govern i de parlament a parlament. Sí, serà inevitable iniciar un debat sobre com cal concórrer al 20-D. Però aquest no ha de ser el principal afer polític de les pròximes setmanes. El partit es decideix a casa. El camp madrileny, no només per al Barça, ja comença a ser una altra lliga. (Publicat a El Punt Avui el 5 d’octubre)