Escrits amb els dits

No he escoltat mai una cançó tan trista com La tieta i això és dir molt, ja que sóc un gran aficionat als tangos i als boleros, paradigmes de la depressió cançonera més depriment. Aquest i altres temes de Joan Manuel Serrat van marcar bona part de la meva infantesa al voltant del tocadiscos familiar i d’un vell receptor de ràdio Telefunken on la veu de Salvador Escamilla al micròfon ens instruïa gairebé furtivament sobre les novetats de la cançó en la nostra llengua i en què el noi del Poble Sec hi era ben present i molt benvingut.
La banda sonora de la vida de molts catalans està cosida amb el fil musical d’una cançó catalana potentíssima que ens ha fet com som i que ens permet explicar d’on venim. I avui a Catalunya molts som fills de Serrat i de Raimon i de Llach. I d’Ovidi. N’hi ha d’altres, però aquests són els quatre grans pares de la pàtria musical catalana de l’últim quart llarg del segle XX. Veus d’una generació i referents intergeneracionals. Amb estils substancialment diferents i perfils ideològics diversos, especialment sobre la independència de Catalunya. Com ha de ser en un país plural. L’altre dia Joan Manuel Serrat va fer unes declaracions en què es mostrava a favor del dret a decidir i en contra de la conveniència d’una Catalunya independent. No ho havia dit mai públicament però segurament ningú dubtava que aquesta era la seva opinió sobre el tema. Ens coneixem tots.
Quin problema hi ha que Serrat pensi com pensa? Exactament cap. No pel que pensi deixarà de ser un referent de la nostra sintonia col·lectiva. I quan Catalunya sigui independent, aquesta és la gràcia, Serrat continuarà sent admirat i reconegut al seu país, al nostre, de la mateixa manera que ho ha estat sempre, que ho és ara, mentre Catalunya no ha sigut independent. Perquè, independents o no, com a poble tenim uns referents emocionals col·lectius que van molt més enllà de les conjuntures polítiques. És això que ens fa país. No em toqueu en Serrat. (Publicat a Presència l’11 d’octubre de 2015)