Escrits amb els dits

La televisió, des que l’aparell receptor va deixar de ser un objecte de luxe, un electrodomèstic car, per establir-se de manera molt generalitzada al centre de les llars del nostre país farà una mica més de mig segle, ha experimentat diversos canvis. Aparentment trivials, de caràcter tècnic o funcional, les mutacions han modificat radicalment la relació entre emissor i receptor, entre client i consumidor, entre programador i públic. Entre el que televisa i el que televeu.
El pas del blanc i negre al color, tot i ser una gran fita tecnològica, no va representar cap tipus de canvi en la forma de mirar la tele, tret del fet que molts van descobrir que moltes pel·lícules que es pensaven que eren en blanc i negre, en realitat eren en color. Jo en sóc un, perquè a casa, seguint el criteri que els electrodomèstics no es canviaven si no es feien malbé, vam constatar la longevitat d’un aparell de marca Iberia a prova no pas de bombes però sí d’algun llamp i, anar canviant peces, no vam arribar a l’era del color fins al 1986.
L’arribada del comandament a distància sí que va començar a modificar els hàbits del televident. Ho va fer a poc a poc, perquè inicialment només hi havia dos canals per tombar, però es van acabar algunes discussions sobre qui s’aixecava del sofà o de taula per anar a pitjar el botó de la UHF. Amb l’aparició de TV3 i de les privades, es va inaugurar la primera era del zapping, la que ens enfonsava en el sedentarisme i fomentava la participació activa a l’hora de relacionar-nos amb la programació de televisió. Calia un cert criteri per seleccionar què es volia a veure, per bé que la majoria de dits del país es movien per inèrcia, inconscientment, anar passant d’un canal a l’altre mig d’esma.
Amb l’arribada dels canals de pagament i, actualment, amb el desembarcament de les plataformes de multivisió, Netflix l’última, la televisió a la carta i els suports alternatius com el mòbil o les tauletes, la programació està en mans del consumidor.
En poc més d’una dècada hem passat de la frase “a veure què fan ara” a dir “a veure què veurem”, perquè de fet, ara a la tele ens fan de tot i ens ho fan simultàniament. Una saturació que no fa altra cosa que fer-nos gastar més (ai, m’he oblidat de dir que hi va haver un temps que tota la tele era gratis), oferir-nos molt més del que mai podrem arribar a consumir i, en alguns casos, fer abandonar progressivament l’hàbit de mirar la tele a aquells que simplement volíem obrir una finestra per badar una estona i desconnectar. (Publicat a Presència el 25 d’octubre de 2015)