Escrits amb els dits

El Parlament de Catalunya té previst inaugurar aquest matí l’última legislatura autonòmica de la seva llarga i complexa història, que l’ha portat de collar monarques a ser suprimit per dictadors i menystingut i bloquejat per majories absolutes no pas de la pròpia cambra sinó configurades en altres parlaments.

Davant d’aquesta afirmació, que avui comença l’última legislatura autonòmica, més d’un i una deuen estar rient per sota el nas, amb condescendència o commiseració, si no és que directament mostren una hilaritat ostentosa. Pobre beneit, quin incaut, quanta candidesa, que n’és, d’innocent, aquest pobre articulista de creure que realment Junts pel Sí i la CUP poden portar el país a la independència quan no són ni capaços de portar un govern al país.

Vista la deriva derrotista i les descàrregues artilleres cada cop més incessants que han anat emmetzinant l’activitat política a casa nostra des de la victòria independentista del 27 de setembre, fins i tot un servidor estaria disposat a donar la raó als escèptics que amb suficiència ja estan gitant full i mirant a quina moda s’apuntaran ara que el sobiranisme va de caiguda.

L’independentisme és un projecte però també un estat d’ànim, com passa amb tots els processos polítics. Els ànims, ara mateix, estan baixos. No és la primera vegada que passa aquests últims anys. Però si s’analitza la situació amb serenitat només es pot arribar a la conclusió que, descomptats el factor sort, que sempre és important, i el potencial de l’enemic, que és innegable, l’èxit o el fracàs d’aquesta legislatura llampec dependrà bàsicament no pas de l’encert a l’hora de buscar el triomf definitiu sinó de la capacitat de gestionar la victòria obtinguda el 27-S.

En aquest tram final, els errors propis pesaran més que els encerts dels altres. O potser no, perquè en el fons els encerts dels altres es basen a forçar els errors propis. Compte amb l’ham. (Publicat a El Punt Avui el 26 d’octubre de 2015)