Escrits amb els dits

Fa uns dies el senyor Woody Allen va fer vuitanta anys. Una efemèride que els periodistes hem aprofitat per fer un repàs exhaustiu de la seva producció fílmica, una feina que tothom coincideix en destacar per haver estat, i continuar sent, espectacularment prolífica, amb pràcticament una cinquantena de pel·lícules a un ritme de gairebé una per any. Al banda d’aquesta remarcable dada objectiva, la crítica especialitzada, amb poques excepcions, coincideix en assenyalar aquest senyor de Brooklin com un dels grans cineastes de la història del setè art. En diaris i revistes hem anat veient classificacions subjectives de les seves millors obres, entre les que em sumo a destacar, com a mínim, Delictes i faltes, Annie Hall, Manhattan, Hanna i les seves germanes, Misteriós assassinat a Manhattan, Broadway Danny Rose, Bales sobre Broadway i Deconstructing Harry. Una tria a la que personalment hi afegiria Tots diuen I love you, un musical deliciós, un extemporani exercici d’estil sobre un subgènere que ja fa dècades que va viure els seus anys daurats. Uns treballs que exploren per mitjà de la càmera l’ànima humana des d’una angoixa existencial alleugerida per l’humor, la ironia, l’absurd com a mirall de la vida incomprensible perquè no té cap altre objectiu final a banda de la mort. Tot plegat descabdellat seguint el fil de guions sòlids, diàlegs memorables, amanit amb bandes sonores a ritme del jazz més confortable i, finalment, salpebrat amb una cert excés de pretensió reflexiva que molt sovint queda en la superficialitat intel·lectual tan en consonància amb la liquiditat moderna de les idees.
El mèrit del mestre Allen, tanmateix, no ha estat tant haver fet aquest grapat d’obres imprescindibles, en la capacitat de fer-nos relaxar en els llocs comuns de la comèdia de fatalisme resignat tan bon punt apareixen els eterns títols de crèdit blanc sobre negre amb l’elegant i invariable tipografia Windsor i comença a sonar alguna crepitant melodia de swing amable, sinó el seu camí cap al mestratge a partir de la constància, la perseverança i la passió per la feina. Allen és un exemple de la genialitat a l’antiga, la de l’artesà virtuós, aquella que va definir tan bé un altre pencaire superdotat com Picasso quan va dir que els moments d’inspiració sempre el trobaven treballant. El mestratge de Woody Allen, tot i quedar lluny en el seu camp del que l’omnipotent Picasso va representar per a la pintura, l’ha convertit en un referent del cinema del segle XX. Escric el segle XX amb tota la intenció, perquè en la centúria present és indiscutible que hi ha poques cintes, a tot estirar Match point, i encara gràcies, que puguin rebre el qualificatiu de memorables. Allen, a més, i això potser és el més important, ultrapassa la condició d’artista per assolir la d’icona. Com Charlot, com el seus adorats Groucho i Bogart, la imatge d’aquest atribolat jueu amb ulleres destacables és identificable pel públic més enllà de l’interès o el coneixement que puguin tenir per la seva obra. Com que estic escrivint de memòria ara no sé en quin dels seus films afirma “m’agradaria aconseguir la immortalitat simplement no morint”. De morir, morirà, com tothom, però haurà deixat tota la petja d’immortalitat que es pot permetre un home. Llarga vida a Woody Allen, sigui o no de cos present. (Versió ampliada de l’article publicat a Presència el 6 de desembre de 2015)

De propina, els minuts inicials d’Annie Hall, amb el monòleg que conté, al meu parer, el millor acudit de la Història.

https://www.youtube.com/watch?v=HmRfK9huDvQ