Escrits amb els dits

Com que des de fa uns mesos em dedico a coses relacionades amb el món de la cultura, la meva cunyada, no sé si per donar-me idees o perquè ha trobat la iniciativa curiosa, o una mica per totes dues coses, m’ha portat d’un viatge recent a Islàndia el prospecte d’un original museu que tenen per aquells verals. L’espai es diu Hid Islenzka Redasafn. En un idioma més comprensible, especialment si no sou islandesos, es podria traduir com a Museu Falològic d’Islàndia o Faloteca d’Islàndia.

Segons s’explica en el fullet aquest espai és l’únic al món dedicat a l’exhibició i estudi de fal·lus de tot tipus d’animals mamífers. He escrit exhibició i potser hauria d’escriure exposició, per no confondre amb l’exhibicionisme la missió d’aquest centre d’eminent vocació divulgativa des d’un punt de vista científic.

Entre els centenars de penis que es poden gaudir o, bé, millor dit contemplar, n’hi ha una seixantena corresponents a diferents espècies de balenes, imagino que disposats oportunament en les sales més altes de sostre. Si ens movem cap a una dimensió més raonable, hi podem trobar una quarantena d’aparells reproductors masculins de foques (en català políticament correcte els mascles de les foques són els focus?) i lleons marins, a més d’altres titoles, tites, cigales, penjolls, instruments, vergues o digueu-ne com vulgueu, de diversos animals terrestres. Una quarantena de fal·lus provenen de fora de l’illa i en aquest espai també hi podem admirar més de tres-cents objectes artístics de fesomia fàl·lica, que testimonien la importància simbòlica que ha tingut el membre masculí en l’imaginari col·lectiu.

Per cert, que entre els expositors hi ha tres penis d’homo sàpiens. De moment. Perquè els senyors del museu fan constar cofois que tenen tres donacions de particulars, especificant que caldrà esperar que siguin morts per llevar-los el preuat llegat i posar-lo a la vitrina.

Estic pensant si a Catalunya un museu com aquest funcionaria. Nacionalment, de pebrots n’hi posem, però a l’hora de la veritat sempre se’ns arronsa. No sé si faríem gaire goig mostrant les vergonyes nacionals en una vitrina. (Article publicat a Presència el 4 de setembre de 2016)