Escrits amb els dits

La proposta de la CUP de fer retirar l’icònic monument a Colom del capdavall de les rambles barcelonines, així com també l’estàtua del negrer Marquès de Comillas de la Via Laietana, reobre el tema de la iconoclàstia política o ideològica. Des que el món és un món poblat per humans ha estat pràctica habitual per esborrar memòries incòmodes, pretèrits desagradables. Per passar comptes amb l’enemic. Estàtues eqüestres descavalcades, plaques esborrades, esglésies o retaules cremats, biblioteques arrasades, recintes arqueològics dinamitats, bustos a l’armari, de vegades entrant i sortint segons bufa el vent.

No veig gaire diferència entre voler retirar Colom i destruir la ciutat de Palmira. Em podeu dir exagerat per comparar el valor patrimonial d’ambdós monuments, per posar en el mateix pla els criminals d’ISIS i els revolucionaris de la CUP. Són casos diferents, naturalment, però que, tanmateix, es basen en un puritanisme dogmàtic. Al capdavall les raons per destruir o suprimir un element patrimonial no són tan rellevants com el fet de creure que el patrimoni que no s’ajusta a certes concepcions doctrinals pot ser eliminat.

Hi ha casos en què la retirada es justifica per una qüestió de proximitat cronològica i de saturació. El franquisme, per no anar més enrere, va deixar un rastre monumental tan ofegant que feia impossible superar-ne els estralls sense esporgar el paisatge. En general, però, destruir el llegat del passat hauria de ser una excepció només per a casos en què no és possible la racionalització contextualitzada. Exposar una estàtua eqüestre de Franco al Born és una provocació infantil. Mantenir alguna estàtua eqüestre de Franco en alguna plaça del nostre país, amb una placa ben destacada que recordés a la ciutadania que aquell home va ser un indesitjable dictador, podria ser un exercici de pedagogia democràtica. Amb Cristòfol Colom i l’ennoblit esclavista Antonio López passa el mateix. Estem d’acord que no són exemples apropiats per transmetre valors positius a les generacions presents i futures. Tan cert com que els seus són llegats que ens ajuden a comprendre com hem arribat fins aquí i que cal mantenir vius i ben explicats si més no per no tornar a repetir els seus errors, o evitar les conseqüències dels seus actes. Per això avui encara visitem l’horror de Mauthausen, en comptes de llaurar-hi un camp de golf o aixecar-hi una universitat. Esborrar el passat ens condemna al risc de repetir-lo. I la iconoclàstia s’acosta de manera benintencionada però perillosa a la barbàrie intel·lectual. (Article publicat a Presència el 2 d’octubre de 2016)