Escrits amb els dits

Aquesta setmana s’està celebrant a Barcelona el Saló del Còmic, consolidat com una trobada de referència del sector, un dels més intergeneracionals del món de la cultura. Al còmic s’hi sol entrar de menut i molts aficionats, quan es fan adolescents i adults (per aquest ordre, preferiblement) no deixen de perdre mai l’interès per les històries il·lustrades. També cal dir que és un fet relativament nou. Fins fa unes dècades era un àmbit considerat infantil i juvenil, de mocs al nas, de pantaló curt, d’habitació amb pudor de peus i pòsters d’ídols del pop.

Era quan dels còmics en dèiem tebeos. Llegir tebeos era cosa de mainada en aquell temps que un servidor era mainada. Tenint en compte que el Saló del Còmic arriba a la trenta-cinquena edició, i que fa tres dècades i mitja ja va néixer amb aquest nom, la qüestió és que:

1. Els que en dèiem tebeos érem petits fa més de trenta-cinc anys. Dur.

2. Els que éreu petits fa molt més de trenta-cinc anys en dèieu patufets. D’acord.

3. El saló va ser batejat amb un nom d’aquells que aleshores resultava modern. O esnob, mai queda clara la frontera.

4. Aquí és on entren els experts llepafils: potser no deu ser exactament el mateix un còmic que un tebeo. Bizantí.

Tant li fa. El cas és que hi ha cada cop més poca gent que dels còmics en diguem tebeos. I quan ho fem, algun interlocutor pot tenir la sensació que sembla que ens hi referim amb un to lleugerament despectiu, displicent, com si restéssim categoria al gènere.

Res més lluny de la realitat. Res més cert que el fet de convertir en un genèric un producte concret, l’entranyable capçalera que va ser el TBO és una mostra de la importància social que poden tenir aquest tipus de publicacions. Objectes que transcendeixen el seu àmbit per incrustar-se a la llengua. Com les vambes o els post-it, per citar altres exemples més vistos que el tebeo. Ep, com podeu comprovar el tebeo fins i tot ha donat lloc a una locució. O a dues. No oblidem quantes vegades ens han criticat una idea qualificant-la, amb el permís o sense del professor Franz de Copenhaguen, d’invent del tebeo.

La identificació del terme amb una revista concreta també devia pesar de manera inapel·lable en la decisió que el Saló del Còmic no fos batejat com el Saló del Tebeo. Fa trenta-cinc anys el TBO encara era una capçalera viva, encara que fos en la seva etapa terminal. Avui ja és objecte de museu. Un objecte que enguany celebra el centenari. El 17 de març passat va fer 100 anys que en sortia al carrer el primer número. El TBO és mort. El tebeo, no. Llarga vida al concepte.