Salvar el visat
8 agost 2010 per Carles Ribera
Ara imagineu-vos que un bon dia decidiu visitar el metge perquè aneu restrets, o perquè teniu una migranya que us tortura i ja no podeu aguantar-ho mĂ©s, o aneu a urgències perquè us heu regirat un peu. Un cop allĂ, però, el facultatiu de torn, desprĂ©s d’atendre-us amb tota professionalitat, us diu que, bĂ©, no us pot prescriure el tractament perquè abans estĂ obligat a portar el seu diagnòstic al Col·legi de Metges per tal que allĂ hi donin el vistiplau. Un vistiplau que comporta el pagament previ, Ă©s clar, d’una taxa. Aquest supòsit que us plantejo us pot semblar una bertranada, una pèrdua de temps i una complicaciĂł gremial absurda. Teniu raĂł. Però per mĂ©s raĂł que tinguem tots plegats, val a dir que mĂ©s o menys aquest procĂ©s Ă©s el que han de fer professionals com arquitectes, aparelladors o enginyers abans de poder tirar endavant els seus projectes, amb un mecanisme presumptament de control professional anomenat visat que ara el govern de les Espanyes vol que deixi de ser obligatori.
Segons s’explicava amb detall en un reportatge de L’Econòmic de fa un parell de setmanes, la Generalitat de Catalunya, amatent i servidora dels interessos dels seus ciutadans, estĂ preparant un artefacte burocrĂ tic que anomenarĂ visat d’idoneĂŻtat. El govern del nostre paĂs ha emprès aquesta iniciativa perquè, en total acord amb els col·legis professionals afectats, considera que la fi del visat posa en perill la seguretat de les obres i ja se sap que en aquest mĂłn no es pot deixar res en mans de la improvisaciĂł o la imperĂcia ni estem per fer les coses a la babalĂ .
Qualsevol que no sĂ piga de què va la cosa pot pensar que ni el govern ni les mateixes entitats col·legials es refien de la competència dels professionals del sector. No Ă©s aquesta, la qĂĽestiĂł. En realitat, passa que rere aquesta aparent pruĂŻja preventiva de tots plegats en realitat s’hi amaga la necessitat urgentĂssima d’haver de salvar a corre-cuita la principal font d’ingressos d’unes entitats col·legials en bancarrota sobtada que encara no s’han refet de la sorpresa de veure com se’ls ensorra l’edifici corporatiu que tenien muntat per causa de la caiguda en sopols de l’activitat immobiliĂ ria i constructiva. El visat, tothom ho sap, o almenys ho sap tothom que treballa directament o indirectament en aquest sector, Ă©s un simple trĂ mit burocrĂ tic, un segell, una nosa corporativa amb finalitats merament recaptatòries.
Si volen salvar les paradetes corporatives d’arquitectes, aparelladors, enginyers i altres per garantir la supervivència no pas de les professions sinó de les mateixes paradetes, que les salvin. És discutible, però és una opció, sobretot tenint en compte que en depenen uns quants llocs de treball de l’aparell burocrà tic que s’ha anat edificant amb els anys i que ara es va aprimant a marxes forçades. Tanmateix, molts professionals que ja pensaven que a partir d’ara es podrien estalviar aquest trà mit onerós a hores d’ara es deuen estar preguntant com carai s’han fos els seus col·legis professionals les morterades que es van ingressar quan el totxo anava fort.


