Escrits amb els dits

Portada del llibre

Traduït magníficament per Xavier Pàmies, la petita editorial Adesiara ha publicat no fa gaire una gran joia de la literatura victoriana, El llibre dels esnobs, de William Thackeray, que aplega uns articles d’aquest primera espasa de la literatura anglesa del segle XIX dedicats a disseccionar de manera càustica i crítica la societat del seu temps. Un llibre que, malgrat el pas del temps i els costums, manté la seva vigència en molts aspectes a l’hora de descriure una característica humana, l’esnobisme, present en totes les èpoques i especialment en la civilització occidental. Hi ha alguns (pocs) passatges prescindibles perquè han quedat fora de temps, altres de senzillament deleciosos i la majoria d’una acidesa sublim que, a part del que diuen, ensenyen com cal escriure si es vol ser irònic, agut i destraler sense perdre les formes. Resulta, en aquest sentit, especialment recomanable la lectura de la primera pàgina del capítol XXII, titulat Més consideracions sobre els esbobs viatgers, que conté un hilarant i alhora mesuradíssim aprofundiment en el tòpic de l’enemistat irreconciliable entre francesos i anglesos.

Un parell d’exemples concrets. El primer, d’una autocrítica nacional saludable:

“M’inclino a creure que és aquest convenciment i l’actitud consegüent de l’anglès envers el foraster a qui es digna visitar, aquest aire de superioritat que fa tenir el cap alt als propietaris de totes les capelleres angleses que corren entre Sicília i Sant Petesburg, el que fa que se’ns detesti de forma tan absoluta a tot Europa.”

La segona cita, més destinada a una certa condescendència indulgent, o indulgència condescendent, com vulgueu, cap als esnobs, però també, especialment, cap als imitadors, allò que els espanyols defineixen tan bé, i els catalans hem adaptat fonèticament encara amb més gràcia, com un quieru-i-no-puedu.

“Si vosaltres, que pertanyeu a la classe mitjana de la societat, sou esnobs -i això que ningú us adula servilment i no teniu lacais ni botiguers que us facin reverències pel carrer, i el policia us obliga a circular com qualsevol mortal-, imagineu-vos com li ha de costar no ser-ho a algú que no té aquests avantatges i es passa la vida subjecte a adulació, que és el súmmum de la mesquinesa; imagineu-vos com ha de costar no ser esnob a l’ídol dels esnobs”