Escrits amb els dits

En un país on tenim una llarguíssima tradició de gots que sempre estan amb l’aigua a la meitat hi ha certes nits electorals que poden accentuar la tendència a veure’l mig ple o mig buit depenent de quins titulars es llegeixin, de quins discursos s’escoltin o de quines estadístiques s’interpretin i, sobretot, de com s’interpretin.
Amb els resultats d’ahir a la nit els que ho confiaven tot a una victòria del sobiranisme a la capital catalana deuen estar tallant-se les venes, saltant pel balcó o amagats sota el llit perquè ha guanyat la senyora Colau. Segur que aquests senyors, impressionats pel trasbals, no han fet números. Perquè si els haguessin fet comprovarien que al consistori barceloní els partits espanyolistes han passat dels 20 regidors del 2011 (11 el PSC i 9 el PP) a només 12, sumant PSC, PP i C’s. Castanya unionista força clara, a la capital. Paral·lelament, els partits sobiranistes han passat dels 16 que sumaven CiU i ERC des del 2011 als 18 que tenen ara sumant els que han obtingut i els 3 de la CUP. Queda per veure el tímid dretadecidisme de Colau cap on decanta la balança.
A la resta del país, la situació, derivada de l’extremada complexitat de la governabilitat que s’aventura en moltes ciutats i pobles, pot fer acabar de deprimir aquells que estan acostumats a les majories còmodes i les victòries folgades. La realitat amb vista al procés, tanmateix, és que el vot sobiranista ha pujat com l’escuma pel camí dels dos milions de vots que faran falta pel cap baix el 27-S si es vol aconseguir la independència.
Els resultats d’ahir, doncs, evidencien que l’enemic està tocat (mireu el daltabaix del PP) i que el procés està encarrilat però està encarrilat a la catalana, és a dir, amb sensibilitats diferents, accents diversos i ideologies plurals d’un poble complex com és el nostre. El país resisteix, i resisteix bé, però és clar que l’estat d’ànim hi jugarà molt. No som país per a pessimistes. (Publicat a El Punt Avui el 25 de maig de 2015)

Tu, ciutadà de Catalunya que ahir al matí vas quedar atrapat al servei de Rodalies més desastrós de l’Europa occidental i part de l’estranger. Tu, ciutadana de Catalunya que vas fer tard a la feina perquè per arribar-hi cada dia t’has de refiar d’un servei ferroviari que és una perfecta calamitat des de fa anys. Tu, conseller del lliri a la mà. Vosaltres, gent que us heu indignat com a usuaris defraudats, que poseu el crit al cel, que us vau emprenyar com mones, que us enfileu com carbasseres, que renegueu ferros i claus, que vàreu dir el nom del porc al revisor, al maquinista, als directius de Renfe i Adif i que vàreu tenir un record molt especial per a les seves mares respectives. Vosaltres que sou uns contribuents disciplinats i complidors que aspireu a viure en un país de primera perquè per això passeu per caixa a Hisenda puntualment. Vosaltres que esteu convençuts que això no pot continuar així ni un dia més, sapigueu que no només continuarà així, o molt pitjor, sinó que si res no canvia és fonamentalment per culpa de bona part de vosaltres. Abans d’aixecar la veu feu una mica de memòria i penseu qui vau votar les últimes eleccions, o si vàreu participar en el referèndum del 9-N, o qui votareu demà passat. Penseu, abans de queixar-vos, si sou dels que preferiu crear un estat millor on el ciutadà deixi de ser la víctima de l’estat o preferiu continuar vivint en aquest règim d’esclavatge espanyol. No penseu en termes de sentiments. Podeu sentir-vos espanyols, catalans o una mica de totes dues coses, però sapigueu que mentre visqueu a Catalunya, si el país no va ni amb rodes i ahir, per exemple, vàreu quedar presoners de les Rodalies, és per culpa del vostre vot equivocat. Si falla Rodalies, foteu-vos, perquè la culpa és vostra. Així que diumenge, sisplau, penseu almenys en la possibilitat de no fotre els que ja ens hem enfilat al tren de la llibertat. Voleu pujar-hi? Hi ha lloc per a tots. Afanyeu-vos, que no ens podem permetre cap més retard, ni que tot plegat descarrili. (Publicat a El Punt Avui el 22 de maig de 2015)

Hi ha coincidències biogràfiques que sembla impossible que resultin fruit d’una simple casualitat cronològica, de la confluència atzarosa d’esdeveniments inconnexos, d’un gir capriciós dels recorreguts inescrutables de les ànimes humanes. Si hem de posar noms per exemplificar la confluència màgica d’experiències paral·leles, citarem, per exemple, els de Billie i Édith. O, dit amb els cognoms, Holiday i Piaf. Dues biografies catastròfiques. Dues belleses imperfectes. Dues cantants incommensurables, inigualables, insuperables, inconfusibles, inoblidables. Dues veus que van emergir de personalitats torturades per la vida, de cossos maltractats per elles mateixes i les seves circumstàncies. Dues enormes artistes que van congriar en la seva expressió un bagatge emocional tempestuós, que van reconvertir el dolor en excel·lència musical. Dues vocalistes de sonoritat castigada però gens estrafeta, gens histriònica, dos dolls de sinceritat esqueixada per les turbulències vitals, lluny de l’exhibicionisme o la passió estudiada. Dues cantants que van mostrar com es pot ser profund i transmetre emocions sense perdre la naturalitat, com es pot cantar a l’amor no pas des del cor sinó de les tripes. Només cal haver viscut prou (en el seu cas, prou malament per desgràcia) per fer posar la pell de gallina a l’auditori amb colors i cadències singulars. L’una, amb fil de veu trencadís i alhora elàstic i d’intensitat modulada; l’altra, un pèl insolent, un pèl aspra, de potència desolada.
Piaf i Holiday, records sonors del segle XX que mai no han passat de moda perquè són de sempre, perquè van més enllà dels gustos del moment, situats fora del temps, en l’espai de l’expressió artística eterna que defuig catalogació, estil i corrent, i si algun cànon creen és el de frustrats imitadors, en aquest cas, imitadores, de l’inimitable, perquè la genialitat es pot copiar, es pot recrear però sempre queda a distància inabastable de l’original, de la genuïnitat.
My man, Strange fruit, Gloomy sunday, Hymne à l’amour, Tu es partout, Sous le ciel de Paris, són alguns dels regals (afortunadament hi ha hores i hores de registres sonors) que ens han deixat un parell d’ànimes bessones que aquest any, una coincidència més, en fa cent que van néixer.
Menys de mig segle després ja eren sota terra, enfonsades per unes vides que alhora ens van llegar una herència immortal. (Publicat a Presència el 10 de maig de 2015)

Stefan Zweig (1881-1942) és un escriptor d’aquells considerats una aposta segura per al lector. Ja fa una bona colla d’anys que de tant en tant ens arriben a casa nostra, traduïdes al català, algunes joies del senyor Zweig recuperades de l’oblit. L’últim cas és el d’Amerigo. La crònica d’un error històric (Edicions de 1984), traduïda per Gabriel de la S.T. Sampol. És un divertimento del savi vienès que relata amb un to entre jocós i detectivesc la monumental confusió que va portar el món a denominar Amèrica el continent descobert a fi- nals del segle XIV per Colom, que no va saber que havia descobert un continent que rebé el nom d’un senyor que va saber que allò que havia descobert Colom era un continent però que no se sap si ell mai va arribar a posar-hi els peus. Complicat? Complicat. Zweig desgrana la inconeguda història de l’infortunat en vida més afortu- nat del planeta a títol pòstum, el florentí Amerigo Vespucci, 1454-1512, una “ascensió a la immortalitat, per ventura la més grotesca que ha conegut la història de la fama”. Amb la fluïdesa narrativa habitual, l’autor basteix un extens reportatge amb profusió de proves documentals que mostren com tot plegat va ser culpa d’uns quants refregits editorials temeraris fets a partir de la poca documentació escrita que va deixar Vespucci (“mai cap escriptor no ha esdevingut tan famós havent deixat una obra tan breu”). El text està amenitzat amb una bona contextualització, referències històriques detallades i algun anacronisme clamorós, com ara parlar indistintament de regne d’Espanya i de Castella i, per tant, de rei de Castella quan, en realitat, el regne d’Espanya no existia com a tal en l’època del descobriment i el rei de Castella d’aquella època era una reina, la Catòlica.
Un error que no resta ni un gram d’interès ni de versemblança a un relat recosit amb l’estil deliciós de sempre per recrear una vida que “no és la biografia d’un heroi ni la d’un impostor, sinó una comèdia
de la casualitat, en què ell es va veure enredat sense saber-ho” i que conté el to major habitual del mestre Zweig amb delícies com aquesta: “Quan la humanitat coneix alguna cosa nova, li vol donar nom. Quan sent entusiasme, vol que la seva boca proclami el seu goig amb un crit de joia. Va ser un dia afortunat que el vent de l’atzar de sobte li llançà un nom, i sense mirar si era a dret o a tort, va agafar amb impa- ciència aquell mot sonor i vibrant, i va sa- ludar el seu nou món amb aquell nom nou, amb aquell nom ja per sempre seu d’Amèrica.” (Publicat a Presència el 17 de maig de 2015)

La primera reunió entre el senyor David Cameron, flamant guanyador de les eleccions al Regne Unit, i la senyora Nicola Sturgeon, principal amenaça per tal que aquest regne deixi d’estar tan unit, va anar com una seda tot i les discrepàncies. Gent de seny. De moment la gran dama de l’independentisme de les terres altes ha arrencat un compromís del seu homònim (el to de les negociacions és d’una bilateralitat formal exquisida) a introduir en el primer programa legislatiu l’Scotland Bill, la versió britànica d’alguna mena d’Estatut d’Autonomia que incrementaria considerablement els poders de Holyrood, el Parlament escocès radicat en el bonic edifici dissenyat pel desaparegut Enric Miralles. La proposta del premier britànic, tanmateix, ja ha fet arrufar el nas a la comissió Smith, que és aproximadament una mena de Pacte Nacional pel Dret a Decidir que, de comú acord entre Londres i Edimburg, té una funció supervisora del procés. Vist des de lluny, a banda de causar una enveja tan sana com profunda, el to de les negociacions que s’ha obert arran del triomf inapel·lable de Cameron i la no menys abassegadora victòria del nacionalisme escocès recorda extremadament aquells estira-i-arronses entre Catalunya i Espanya amb governs discrepants obligats a entendre’s perquè cap tenia prou força per tombar l’altre però tots dos tenien prou suport per amenaçar de passar a grans fets, fins que uns serrells pressupostaris aquí, unes transferències allà, un suport parlamentari on fos necessari, ajudaven a anar trampejant conjuntures i calmar les aigües a l’espera de temps millors que han acabat sent pitjors. Veurem, doncs, si les promeses de Cameron s’acabaran complint, si l’amenaça de la senyora Sturgeon de fer un segon referèndum, aquest cop si no hi ha acord fent-ho a la catalana, són realment amenaces fonamentades o una magnífica recreació d’aquell peix al cove que a la llarga, als catalans, ens ha acabat deixant sense peix i, si continuem badant, fins i tot sense cove. (Publicat a El Punt Avui el dia 18 de maig de 2015)

El ministre Wert va intentar ahir amb èxit notable superar el seu rècord de misèria política comparant la suposada discriminació del castellà a Catalunya amb la que tenia el català “en altres èpoques”. Una frase que poques hores després va intentar matisar amb poca fortuna perquè el seu odi contra el català està prou acreditat. De totes maneres, cal atorgar al senyor ministre el dubte de si “altres èpoques” vol dir necessàriament el franquisme. Més que res perquè en la història d’aquest país dissortat hi ha tot un catàleg d’exemples de persecució per triar i remenar. Per tant, Wert potser es referia al franquisme, quan la política lingüística es feia amb pistola i depuracions en massa en comptes de buscar consensos democràtics com el que ha permès una immersió lingüística que garanteix el coneixement tant del català com del castellà. Però potser feia la comparació pensant en la reial cèdula del 1768 que prohibia l’ensenyament del català a les escoles i es foragitava l’idioma dels jutjats. O a la llei Moyano del 1857, que prohibia el català a tot el sistema escolar. O a la reial cèdula del 1772 que ordenava a tots els comerciants que portessin els llibres de comptabilitat en castellà. O a la del 1779 que prohibia representar, cantar i ballar en català. O a la normativa del 1838 que prohibia l’ús del català en els epitafis dels cementiris, ni morts ens deixaven descansar en pau. O a la circular de 1846 que prohibia les receptes en català. O a la prohibició, el 1898, agafeu-vos fort, de parlar per telèfon en català. És una breu relació d’exemples als quals caldria afegir els morts, agredits o castigats pel fet de parlar una llengua o defensar-ne l’ús. Amb quina d’aquestes atrocitats és comparable la situació d’un idioma com el castellà, cooficial, obligatori a Catalunya i blindat per l’Estat? Fotre el camp d’aquesta Espanya que practica el genocidi lingüístic sempre que té prou força per fer-ho ja no és qüestió de ser o no ser espanyols sinó de tenir o no tenir dignitat. Wert no és el problema, només és el sicari de torn. (Publicat a El Punt Avui el 14 de maig de 2015)

La imatge de tres senyors líders polítics de tres partits derrotats a les urnes britàniques presentant sengles dimissions com si fos el més natural del món o, més ben dit, perquè és el més natural del món almenys a la Gran Bretanya, cal admetre que per aquests verals ens resulta impactant i sorprenent. Una situació ben allunyada de les pràctiques nostrades en l’àmbit de l’assumpció de responsabilitats polítiques.
En una barreja d’esnobisme i de complex d’inferioritat tenim una tendència malaltissa a omplir-nos la boca de la necessitat d’importar pràctiques de cultures democràtiques d’altres països com aquell que es compra un cotxe amb el volant a la dreta i després es troba que a les carreteres d’aquí és un perill conduir-los. El mimetisme polític és tan dolent o més (bé, més potser no) que l’enquistament de pràctiques que el temps ha demostrat que són manifestament millorables. Si, al mimetisme, s’hi suma el maximalisme encara és pitjor. Resulta força raonable que una persona que fracassa en un projecte polític hagi d’anar-se’n cap a casa. El problema és com es mesura l’abast del fracàs. Per posar un exemple, el senyor Nigel Farage, cap del partit euròfob i xenòfob UKIP, ha plegat perquè no ha obtingut ni el seu escó. Ha perdut el senyor Farage? El seu partit tindrà un trist seient al Parlament de Westminster. Fracàs rotund. El seu partit ha estat el tercer més votat, amb gairebé quatre milions de vots, i ha superat, entre d’altres, els liberals i els independentistes escocesos, que amb la meitat de vots que l’UKIP tindran no pas un sinó 56 seients a la Cambra dels Comuns. Fracàs? Rotund, perquè no han sabut bregar en el sistema de distribució d’escons.
Tanmateix, ha obligat Cameron a radicalitzar-se i prometre un perillós referèndum sobre la permanència a la UE que ja sabem que compta amb gairebé quatre milions de vots favorables a sortir-ne. Fracàs? Si l’èxit era entrar al Parlament, inapel·lable. Si l’èxit era posar la por al cos dels europeistes, l’europeisme pot estar agraït a aquest sa costum de la dimissió automàtica. (Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2015)

Aquesta nit comença la campanya electoral més transcendental de la història recent de Catalunya. Són uns comicis que, es vulgui o no, actuaran com a mesurador indiscutible de la temperatura nacional de cara a les eleccions per la independència del 27 de setembre.
Les municipals són un indicador amb alguns matisos importants, tanmateix. En primer lloc, a hores d’ara ja se sap, si no hi ha cap desgavell durant la campanya, que el sobiranisme guanyarà folgadament les eleccions municipals. Els partits favorables a la independència són els que han presentat més llistes i per tant són en els que hi ha més gent que té la possibilitat de votar. Presumiblement el mapa municipal català del dia 25 de maig serà una immensa extensió de taques blaves i grogues, els colors corporatius de CiU i ERC, amb algun esquitx vermell de les escorrialles socialistes (escorrialles de poder, perquè els electors que els votin són tan respectables com la resta, que s’entengui l’expressió) i ben poca coloració més, amb l’unionisme clàssic enfonsat. En els resultats del 24-M hi ha, per tant, un biaix important relatiu al vot ocult que no s’haurà pogut expressar perquè no haurà tingut llista disponible a la seva localitat. És un vot ocult majoritàriament no sobiranista o d’esquerra antisistema, perquè el sobiranisme que ocupa actualment la centralitat política es podrà votar pràcticament arreu. En definitiva, una victòria sobiranista en les municipals marcarà una tendència clara i confirmarà la solidesa del procés, però tindrà una importància fins a cert punt relativa a l’hora de fer números plebiscitaris i lectures en clau nacional.
El mateix passarà amb la batalla de Barcelona. Simbòlicament és molt important per al procés, però a la pràctica, no tant. A hores d’ara ja se sap que el sobiranisme no obtindrà majoria absoluta. A hores d’ara ja se sap que qui guanyi, sigui o no sobiranista, no podrà governar sense alguna crossa independentista, i això comporta condicions. El 24-M, plebiscitàries? Sí, però. (Publicat a El Punt Avui el 7 de maig de 2015)

Programa sobre salut que vaig moderar fa uns dies per a El Punt Avui

http://tvgirona.xiptv.cat/converses-de-banc-sabadell/capitol/converses-banc-sabadell_ens-cuidem-prou.

El company d’aquest diari a l’altra banda de les Alberes, Aleix Renyé, explicava fa uns dies que el cònsol d’Espanya a Perpinyà, de nom Gaudencio Villas García, havia demanat, durant un debat públic, canviar la marca turística que fa uns quants anys que utilitzen a la capital del Rosselló, que és “Perpinyà la catalana”, per la de “Perpignan la française”. Segons l’il·lustre diplomàtic del graciós regne espanyol, per definir-lo d’alguna manera, el lema proposat respondria millor a la ubicació de la ciutat. “Qui vol visitar Catalunya va a Barcelona, no a Perpinyà”, opina aquest indocumentat representant d’Espanya que no deu saber que, al marge de la cultura i la política (en què possiblement molts perpinyanesos pensen com el cònsol), Perpinyà és una ciutat històricament i geogràficament tan catalana com ho poden ser l’Hospitalet de Llobregat i Vilajuïga. Si no ho hagués estat, de catalana, ben segur que la monarquia dels Àustria, que regnava a Catalunya fa tres segles i mig, no l’hauria pogut cedir a França.
El cas de Perpinyà en particular i de la Catalunya del Nord en general és un dels misteris més insondables de l’imperialisme espanyol. Ni els més recalcitrants defensors de l’espanyolitat de Catalunya han tingut mai el més mínim interès a reivindicar el retorn a la madre patria d’aquelles comarques escapçades fa una mica més de 350 anys. L’últim exemple, el susdit cònsol espanyol a la plaça, que va remarcar la francesitat perpinyanesa com el garçon de la patrie més abrandat.
Potser Don Gaudencio creu que no val la pena reclamar bocinets d’un principat associat a uns monarques que regnaven en territoris tan diversos com els Països Baixos, Portugal, Sicília i les Antilles, una de tantes porcions d’imperi perdut. Una hipòtesi poc plausible. Només cal imaginar el bo de Gaudencio de cònsol a Gibraltar defensant el lema “Gibraltar, british overseas”, perquè, coi, qui vol visitar Espanya, va a Madrid, no pas a Gibraltar. Impensable. Sota pell de xai diplomàtica s’amaga, un cop més, el llop anticatalà. (Publicat a El Punt Avui el 4 de maig de 2015)