Escrits amb els dits

En política hi ha unes quantes asseveracions que tenen el perill de convertir qui les pronuncia en esclau de les seves paraules fins al punt de fer-lo quedar en evidència. Per a un polític respondre qualsevol qüestió amb un “sí” o amb un “no” sense matisos és d’una temeritat només superada per conceptes com “mai”, “innegociable” o “posar la mà al foc”. Les circumstàncies, les conjuntures i la realitat canviant sovint deixen ben galdosos càrrecs o candidats a ser-ho que es passen de frenada a l’hora de fer expressions categòriques. Ara mateix em ve al cap, per dir un cas, la senyora Sánchez-Camacho quan fa quatre anys va reblar en un programa a la televisió pública, sobre les llistes fantasma: “Li asseguro que en les properes eleccions em miraré fins la darrera pedania, encara que tingui 100 habitants, perquè tots els municipis són dignes i necessiten una gent i una persona del seu territori. I si no en tenim, no n’hi haurà.”
Ai.
Podríem continuar amb les crítiques de la senyora Colau a l’excés de personalisme del líder de Podem.
Ai, ai.
Totes dues senyores han quedat prou retratades. Colau, retratada en les paperetes electorals, concretament. Hi ha altres situacions en què la temeritat encara està per demostrar. Per exemple quan el líder republicà, Oriol Junqueras, va assegurar fa uns dies sobre el tema de la llista unitària: “És un tema superat, no cal parlar-ne més.” La segona meitat de la frase ja s’ha demostrat inexacta. Hi ha en marxa un manifest per reivindicar llista unitària i, per no anar més lluny, ahir mateix el representant permanent del govern a Brussel·les, Amadeu Altafaj, en va parlar al Moment Zero, responent la pregunta d’un assistent que devia considerar oportú parlar-ne més. No està gens clar que una llista unitària sigui preferible o desitjable. Però és inevitable fer notar que, en política, afirmar d’aquesta aigua no en beuré pot fer el trago més amarg si mai t’has d’acabar empassant les paraules. (Publicat a El Punt Avui el 30 d’abril de 2015)

El dia 29 d’abril he moderat el col·loqui del cicle Moment Zero que va comptar amb la participació del representant permanent de la Generalitat a la UE, Amadeu Altafaj. El resum al diari el podeu trobar aquí. A continuació, el vídeo sencer.

Els canvis polítics més profunds i duradors no solen ser pas fruit d’un tall conjuntural, d’una sacsejada sobtada, sinó que normalment estan fonamentats en moviments tectònics de fons que van consolidant el canvi. El procés cap a la independència de Catalunya n’és una prova. És indiscutible que en aquests últims tres anys hi ha hagut una acceleració rupturista. Aquest canvi de ritme, però, no ha estat pas provocat per la creació sobtada de líders mediàtics fabricats o propulsats en tertúlies de màxima audiència de cadenes de grans magnats afins al procés. Contràriament, ha estat una evolució de pluja fina, de canvis progressius en els corrents freàtics de la cultura política. L’independentisme com a eix central és el resultat de molts anys de presa de consciència ciutadana, un moviment de baix cap a dalt que ha anat impregnant la política oficial.
Només cal mirar, per exemple, el mapa municipal. No cal esperar fins al 24-M per veure, analitzant les candidatures presentades, que el mapa polític d’aquí no s’assembla en res a l’espanyol. A la majoria del país, la dialèctica de confrontació ja ha deixat de ser entre Espanya i Catalunya. La disputa és entre partits netament sobiranistes que s’hi juguen l’espai. Fins i tot en les grans ciutats de la corona de Barcelona, on aquesta hegemonia està més disputada, hi pot haver sorpreses i, si no n’hi ha més, serà pel fenomen Ciutadans o Colau, els últims tallafocs d’Espanya, que fan poca cosa més que fragmentar el vot unionista.
La independència pot estar més o menys a prop, però té un grau d’inevitabilitat considerable. Políticament, Catalunya ja ha deixat de ser Espanya, una Espanya que avui només (i no és pas un només menor) està connectada a aquest país per televisió. Ara falta trobar el moment per adaptar el marc jurídic a la realitat política. Serà més tard o més d’hora, el 27-S, o el 2019; Ciutadans i Podem i l’Estat causaran més o menys contratemps, però la marxa enrere ja no és una possibilitat plausible perquè, mirant al territori, no hi ha prou terreny per clavar els frens. (Publicat a El Punt Avui el 27 d’abril de 2015)

Caldria un Curs de filosofia en sis hores i quart (Witold Gombrowicz), o Una escletxa de llum (Andrea Camilleri) per poder pair el Gran cabaret (David Grossman) espanyol que El llarg procés (Jordi Amat) que vam iniciar fa més d’Un any i mig (Sílvia Soler) no acabi amb Gent que tu coneixes (M. Mercè Cuartiella) en el Presidi Major (Josep Gironès) en qualitat de La víctima (Saul Bellow) d’El gran inquisidor (Miquel Fañanàs).
Algú com tu (Xavier Bosch) segur que sap que L’experiment (Josep Maria Muñoz Pujol) no el fem per la Puta Pasta (Emili Bayo) ni per protegir Jordi Pujol, la gran família (Maiol Roger) sinó que pensem que tothom té 100 motius per ser independentista (Roger Buch) i que L’encaix impossible (Pere Bosch/Andreu Mas) fa que hi hagi Coses que no podem evitar (Verònica Sánchez Orpella). Sabem que hi ha Guerra bruta i discurs de la por (Eugeni Casanova) i que cal Màxima discreció (Vicent Sáez) per no caure en La trampa (Teresa Juvé) i evitar un Ball de bastons (Edgar Illas) o que algú cridi Cremeu Barcelona! (Guillem Martí).
El joc seriós (Hjalmar Söderberg) no respon pas a Ordres Sagrades (Benjamin Black) ni a pensar que Estem ben trastocats (Karen Joy Fowler) ni siguem uns Locus (Antoni Gual), sinó a una Metamorfosi (Franz Kafka) que vol arribar a La fi dels secrets (Miquel Esteve) per aconseguir La llei dels justos (Chufo Lloréns). Ben aviat farem Escac a l’Estat (Pere Martí) i enviarem Ambaixadors catalans a Madrid (Antoni Muñoz i Josep Catà) gràcies a La força per canviar les coses (Arcadi Oliveres i Itziar González).
I si resulta que els Ocellons (Anaïs Nin) espanyols o La banda de Berlín (Ernst Haffner) ens diuen Esborraràs les teves petjades (Xevi Sala) Quan tornem a casa (Núria Gago) Les incerteses (Jaume Cabré) ens mantindran Revoltats (Oriol Junqueras/Justo Molinero) perquè per més que ens puguin deixar Les ànimes batudes (Jaume Barrull) sabem que, tard o d’hora També això passarà (Milena Busquets). (Publicat a El Punt Avui el 23 d’abril de 2015)

Totes les grans ciutats tenen les seves icones i Barcelona no n’és cap excepció. L’estàtua de Colom, la Sagrada Família, el Camp Nou, el Park Güell, són edificis emblemàtics associats a la capital catalana. Gaudí, Miró, Picasso, Kubala, Cruyff, Pep Guardiola o Messi evoquen la barcelonitat des de diversos àmbits artístics, si se’m permet considerar el futbol des del vessant de la creativitat. Floquet de Neu o el Cobi també han estat referents. Podríem continuar posant exemples però freno aquí perquè si seguís hauria d’acabar mencionant la sangria i el barret de mexicà.
Ara el senyor Jaume Roures vol afegir a la llista de celebritats barcelonines l’insigne Woody Allen. Com a seguidor incondicional del geni de Brooklyn celebro aquesta iniciativa i espero que el projecte fructifiqui, tot i que resulti paradoxal que el seu museu pugui tenir com a seu la ciutat on ha rodat la seva pitjor pel·lícula. Seria una magnífica compensació per als barcelonins deixar-los un llegat a canvi d’haver-los manllevat el topònim per a un bunyol.
De moment no han transcendit gaires detalls sobre el discurs museogràfic ni el contingut de l’equipament. Suposo que de material no en faltarà, ni d’idees tampoc, ni de gent disposada a suggerir propostes en cas que no en surtin prou per omplir de contingut el Woody Allen Center (WAC).
Des de l’humil condició de fan d’aquest senyor de les ulleres que juntament amb Charlot, Groucho o Bogart és per ell mateix una imatge icònica del cinema universal, gosaria fer una modesta aportació als de can Mediapro. Entusiasmaria una sala interactiva on el visitant pogués accedir (ni que fos pagant un petit recàrrec opcional) a aquell giny cilíndric que surt al film El dormilega (1973), que porta l’eloqüent nom d’orgasmatron. Suposo que el lector que no ha vist la pel·lícula ja s’imagina l’efecte que produeix la màquina. Seria un bon reclam, no en tingui cap dubte senyor Roures, per situar Barcelona com una de les ciutats més excitants del món. (Publicat a El Punt Avui el 20 d’abril de 2015)

Ha arribat un moment que la dimissió del ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, ja no és pas cap exigència de dignitat política sinó un assumpte de pura seguretat ciutadana. Perquè la seguretat ciutadana és una qüestió en què es barreja l’eficàcia policial i la confiança en els poders públics. I si mai a Catalunya (cosa que esperem i desitgem que no passi mai) hi ha un atemptat gihadista, costarà de creure que un ministre capaç de portar la guerra bruta, la manipulació i la intoxicació fins als extrems on els està portant el senyor Fernández Díaz haurà fet tot el possible per evitar l’atac.
Ja fa temps que Rajoy ha deixat que el seu ministre de les clavegueres travessés la ratlla que separa la decència i la indecència política, i ja se sap que un cop superada la primera ratlla es crea una addicció perillosa en aquell que exerceix aquest poder intoxicat pels efluvis de les clavegueres estatals on xipolleja de manera orgiàstica.
Si hi ha algú a Catalunya i a l’Estat espanyol a qui actualment es pot acusar de militar a EI és el ministre Jorge Fernández Díaz. No pas a Estat Islàmic, no frivolitzem, sinó a l’EI que també són les sigles d’Espanya Indecent, Espanya Intolerant, Espanya Intolerable, Espanya Insuportable, Espanya Indignant, Espanya Intransigent, Espanya Integrista, Espanya Intoxicadora, Espanya Infame.
Els problemes d’Espanya ben aviat deixaran de ser nostres, però com a desig de bon veïnatge molts catalans segur que pensen que el país que mereixerien els amics espanyols seria una Espanya Intel·ligent, una Espanya Intercultural, una Espanya Inclusiva, una Espanya Integradora. Mentre hi hagi personatges sinistres com el que ha gosat barrejar terrorisme gihadista i sobiranisme, és una Espanya Impossible. Mentre la resta de partits espanyols, els de tota la vida i els que volen regenerar la política, mirin cap a una altra banda quan escolten aquestes atrocitats verbals, és que ningú té realment ganes de canviar res. (Publicat a El Punt Avui el 16 d’abril de 2015)

En els pròxims dies finalitza el termini per tancar i presentar les llistes per a les eleccions municipals que se celebren el 24 de maig. Milers i milers de ciutadans seran enrolats en alguna de les candidatures que concorreran en els 947 municipis que hi ha al nostre país. No hi ha prou pedra a Catalunya per fer-los un monument a cada un, tot i que se’l mereixen.
Embolicar-se en la política municipal, avui dia, és un sacrifici que cal valorar. Segurament alguns ho fan per interès purament arribista, o per mirar d’aprofitar-se’n personalment, tot i que la gran, la immensa majoria, hi són per vocació de servei, per ganes d’implicar-se, alguns amb una punta de megalomania, altres amb simple ingenuïtat. Tot un exemple de ciutadania. A canvi de quatre anys amb més maldecaps que no pas gratificacions, bona part d’aquests conciutadans que donen la cara rebran crítiques o recels per part dels veïns, en uns moments en què la política està desprestigiada i els seus protagonistes sota sospita permanent.
En temps d’individualisme i en una situació econòmica poc oportuna per al lluïment, presentar-se a unes eleccions municipals és un acte de coratge, valentia, temeritat i compromís.
És per això que cal tenir un respecte i una admiració absoluta per tots els candidats a alcaldes i regidors. Per a tots, siguin quines siguin les sigles que els emparin. L’ofici de periodista obliga a criticar els polítics quan toca, amb arguments més o menys sòlids. Però cap articulista responsable i amb consciència cívica pot qüestionar la política, i menys la local, com a activitat necessària i abonar el descrèdit del servei públic, imprescindible per a la nostra democràcia. Cada quatre anys, quan s’acosten les municipals, procuro donar les gràcies per escrit a aquest exèrcit d’herois de la quotidianitat. (Publicat a El Punt Avui el 13 d’abril de 2015)

Un dels eslògans més celebrats dels moviments pseudoantisistema que estan sorgint en els últims mesos és el que diu que cal canviar la política “per tal que la por canviï de bàndol”. El missatge és directe i entenedor. Podem, Guanyem (Barcelona en Comú per als amics votants) i altres moviments presumptament regeneradors han sorgit per fer trontollar les seguretats dels que fins ara han viscut no només sense por sinó generant-la.
És evident que a Catalunya no estan obtenint el resultat desitjat. No pas perquè no puguin fer forat electoral, sinó perquè el seu missatge, bàsicament, continua fent por als que ja en teníem. La por, sentint iglesias, colaus i companyia, continua instal·lada en aquells que, des de la classe mitjana i treballadora, fa dècades que patim les arbitrarietats d’un estat que amb l’espoli sistemàtic estronca qualsevol possibilitat de justícia social, que amenaça amb la coerció lingüística i legal permanent, que nega la realitat nacional; la por continua instal·lada en el cos d’aquells que pensem, i aquesta nova realitat progressista ens ho constata, que en relació a Catalunya el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, com deia aquell.
La por, en aquest país, no ha canviat de bàndol, perquè és evident que el món financer català, el patriciat del pont aeri, els magnats de la comunicació, no només han recuperat la tranquil·litat perduda quan la por semblava que canviaria de costat gràcies a l’independentisme, sinó que l’aplaudeixen, l’engreixen i li regalen espais electorals encoberts a la televisió.
Por en prime time? La por canvia de bàndol? Aquesta roda de molí costa de fer empassar, especialment entre aquells que no volen que la por canviï de bàndol només amb retòrica amenaçadora, sinó esvair la por generant il·lusió en comptes de temor, per deixar de viure amb el neguit que aquests salvadors mediàtics volen eternitzar atacant la casta però conservant la caspa. (Publicat a El Punt Avui el 9 d’abril de 2015)

La crònica política, a Catalunya, des de fa molts anys té una mala relació amb el llibre, amb el format llarg. La història d’aquest país ha donat grans cronistes polítics, com ara els arxiconeguts Josep Pla, Eugeni Xammar i Gaziel, però al cap i a la fi la seva producció ha prioritzat el recull, la compilació de la pura feina sobre diari o, a manera d’epíleg vital, les memòries i reflexions.
Passats els anys, els productes periodístics que ens trobem a les llibreries sovint són refregits oportunistes, reflexions poc reposades o pura opinió amb pretensions d’anàlisi històrica. El procés sobiranista ha fet vessar rius de tinta a les impremtes i, comptat i debatut, qualitativament podríem arribar a la conclusió que s’hi han malaguanyat unes quantes tones de paper. Amb aquest balanç relativament pobre, naturalment amb excepcions, sobta agradablement la coincidència de la sortida de dos excel·lents llibres sobre el 9-N, publicats per dos referents del periodisme polític d’aquest país. Vicent Partal ha escrit Desclassificat: 9-N (La Magrana) i Pere Martí signa Escac a l’Estat (Proa). Són dos volums que, coincidint amb la temàtica i la proximitat de Sant Jordi, ben segur que es faran la competència per obtenir el favor dels lectors, tot i que, si més no els lectors coneixedors del periodisme polític a casa nostra i àvids de saber-ho tot sobre aquest episodi monumental de la història catalana recent, amb bon criteri sortiran de la llibreria, o de la parada de la Diada, amb el llibre de Martí en una mà i a l’altra el de Partal. Són dues cròniques extenses i documentades sobre uns mateixos fets, que mostren algunes coincidències, com no podria ser de cap altra manera, i aporten dues visions sobre un mateix procés. Una, més apassionada i implicada, l’altra més asèptica i analítica, ambdues redactades des d’un to periodístic llegidor i trepidant. No he cregut mai allò que es diu sobre que els periodistes som els historiadors del present, perquè per fer Història cal perspectiva. Però no hi ha cap dubte que els historiadors del 9-N hauran de tenir molt presents els llibres de Martí i de Partal. (Publicat a El Punt Avui el 6 d’abril de 2015)

Han estat un temps mirant cap a una altra banda, pensant-se que aquí ja havien acabat la feina perquè on hi hagi uns amics que es barallen i es tirin els plats pel cap els enemics ja poden retirar-se confiats i segurs de la victòria. Amb la guàrdia baixa en el front català, els benvolguts dirigents espanyols s’han dedicat més a preocupar-se per l’emergència de Podemos, amb una visió estratègica, com sempre, tan encertada que de moment el nan que els està creixent més és el de Ciudadanos, aquest partit de centredretaesquerra que té Marx com a principal referent, ep, aquell Marx, Groucho, que deia que tenia uns principis però si no eren convincents en podia tenir uns altres. El pitjor malson per a un espanyol de dretes deu ser que li foti el lloc d’espanyol de dretes un senyor com Rivera, que per més espanyol que es proclami no es pot treure de sobre la llufa de català. En fi, que així hem anat passant, discretament, de tant en tant retopant amb una enquesta intentant mostrar que l’independentisme va de baixa tot i que ni cuinant-les una setmana l’han fet baixar de la majoria absoluta.
Passada la letargia hivernal del procés, que després de tants mesos i mesos de tensió i activitat desenfrenada necessitava una mica de descompressió i esbravament, que tothom tornés a lloc i que alguns quedessin descol·locats, n’hi ha hagut prou amb un full de ruta engiponat amb penes i treballs (que, ben mirat, fa passar el carro de la independència davant dels bous del 27-S on cal guanyar-la) perquè a Madrid es tornin a activar totes les alarmes i el senyor president dels espanyols desplegui el seu argumentari neofranquista de la unitat de destí en l’universal, rescatant del calaix del castellà més enravenat el mot sino, que és el que va pronunciar don Mariano amb tota la pompa, solemnitat i carrincloneria de registrador de la propietat.
Ja hi tornem a ser, doncs. Les rodes tornen a girar, la ruta torna a seguir el full i la prosòdia prepotent anticatalana aportarà la motivació que pugui faltar. Tornem-hi, que no ha estat res. (Publicat a El Punt Avui el 2 d’abril de 2015)