Escrits amb els dits

Dilluns el senyor Jordi Basté, tot i haver de matinar l’endemà per despertar el país com fa cada laborable, devia anar a dormir a les petites. L’imagino enganxat a la tele davant la declaració del Jordi Pujol Ferrusola. Ho dic perquè a aquelles hores va fer una piulada a can Twitter molt desperta: “Això del CD de La Camarga ho fa Frank Underwood i aplaudim amb les orelles als guionistes.” Frank Underwood, per als que no en siguin seguidors, és el malvat protagonista de la sèrie política House of Cards, que interpreta Kevin Spacey. No li falta raó a Basté, perquè el noi gran de cals Pujol va fer una actuació d’Emmy, d’Oscar, d’Ós de Plata, de Lleó d’Or, si no fos que no va ser ficció sinó la crua i patètica realitat.

Davant d’uns parlamentaris confiats i amb la guàrdia baixa, el senyor JPF, cerimoniós, es va lligar el tovalló al coll i va començar demanant d’entrant un Oriol Amorós amb patates, cuit a foc lent, per continuar cruspint-se una per una totes les senyories que van interpel·lar-lo amb els papers més molls que el full de ruta del Titanic.

Contundent, documentat i vehement, el sinistre hereu de La Família va humiliar els indocumentats representants de la sobirania catalana de forma vergonyant. La culpa, aquest cop, no és del sospitós major sinó d’una manera d’abordar les comissions d’investigació que està fonamentalment destinada a encendre públiques pires inquisitorials amb foc d’encenalls i a discursejar de cara a la galeria.

Va haver-hi un temps en què per mesurar credibilitat i confiança els experts preguntaven a quin polític li compraríem un cotxe de segona mà. Dilluns al vespre molts espectadors haurien preferit comprar la flota de vehicles sencera a JPF tot i intuir que els estava aixecant la camisa. El diputat David Fernàndez, en un gest que l’honora, ha reconegut que cal canviar les comissions. Té raó. Mentrestant, passa el que passa quan desfila un personatge com JPF. És com llançar un tauró a una piscina amb peixos de colors. Només en deixa les espines, clavades a la ciutadania que s’ho mira impotent. (Publicat a El Punt Avui el 25 de febrer de 2015)

El lingüista i traductor Pau Vidal ha escrit un llibre amb un títol provocador, El bilingüisme mata, que alerta sobre el risc terminal per al català si persisteix aquest règim de coexistència demogràficament desigual i de subordinació legal que algunes veus (veus que també parlen en català) sembla que volen mantenir en el futur estat català per tal de no esvalotar el galliner (o potser hauria de dir tenir la festa en pau per fer-ho més comprensible per als usuaris del català que es parla pel carrer), és a dir, comprant un estat a canvi de vendre’s una llengua. Bé, si fos venuda encara podríem dir que hi hauríem guanyat alguna cosa, però ni això, a canvi d’un estat, si convé la regalarem, la llengua.

Els arguments de sociolingüista de Vidal són enraonats, plausibles i van contra el corrent actual de mossegar-se la llengua fins a l’amputació.

Només cal fer cap al carrer per sentir ja no pas la poca gent que enraona català sinó quants dels enraonadors el parlen amb prou dignitat per poder destriar-lo de l’idioma patri cooficial. No cal fixar-se molt ni ser cap lumbrera per donar-se que l’enfermetat realment està. Fent una ullada, hi ha suficient per detectar que estem fent calcs que amb un cop d’ull n’hi hauria prou per saber que ja els tenim en el nostre idioma. Al tanto, i això per no parlar dels verbs que es tornen reflexius a l’hora de dir que s’han caigut uns quants pronoms febles. I què dir de al ús de al apòstrof, que també va baixant, perdó, descendint. Pués buenu, què s’hi va a fer! Tot el món sap (els integristes escriurien tothom) que llingüísticament tenim que ser integradors hasta el punt de garantitzar un model moldejable per permitir que si dos petits (‘mainades’ no, que fa massa catalanesc) s’encontren als columpis no se peguin perquè un no entén cap cosa (res de dir ‘res’) del que li l’ho diu l’altre i ja la tenim liada. Venga, que no està el horno para bollos per andar-se amb gilipollades, amb la crisis que hi ha. Senyor Pau Vidal, no hi ha que ser tan aiguafestes, joder!

Que ningú, o gairebé ningú, hagi sentit a parlar d’un escriptor alemany de nom Ernst Haffner és normal, fins i tot per als germànics més llegits. De Haffner no es coneix ni la seva data de naixement, ni la de la seva mort. Poca cosa se’n sap tret que va treballar a Berlín de periodista i assistent social durant els temps de la depressiva República de Weimar, a finals dels anys vint i principis dels trenta, i que va deixar per a la posteritat, tot i que la posteritat ha tardat vuitanta anys en localitzar-ne les pàgines perdudes, un llibre publicat el 1932 amb notable èxit de crítica i de públic. És la seva única novel·la coneguda, La banda de Berlín. Germans de sang, que un any després de sortir al mercat (amb el títol original Els nois dels carrers de Berlín) va ser literalment cremada en les no menys literals fogueres de la imbecil·litat nazi.
Baixos fons berlinesos
Vuit dècades després, aquesta història dels baixos fons berlinesos que emparenta els seus protagonistes, adolescents errants fugits de correccionals sinistres, amb el dickensià Oliver Twist, amb la versió més urbana de la novel·la picaresca i amb el realisme social més punyent, està esdevenint tot un fenomen a tot l’àmbit europeu. A Catalunya ha estat traduïda per Ramon Farrés i editada per La Campana.
Germans de sang és el nom de guerra d’una colla de pinxos que han fet cap des de províncies a la capital alemanya. Una de tantes bandes juvenils que malviuen en la ratlla de la pura supervivència pels carrers berlinesos entre la prostitució més arrossegada, la mendicitat i el petit delicte. La majoria són quasi nens, o adolescents d’allò que avui en diríem famílies desestructurades, que fugen en massa d’uns correccionals inhòspits on troben de tot menys correcció. Uns vailets que mesuren el futur de dia en dia i que, per la seva pròfuga minoria d’edat, existeixen però no són, a falta dels papers (l’obsessió dels protagonistes pels papers porta a un paral·lelisme d’una actualitat brutal) que els facilitin la identitat necessària per ser ciutadans.
Narració periodística
Haffner va fer un retrat impressionista d’aquella realitat oculta berlinesa de l’arrencada d’una dècada dels trenta que començava de manera horrible i que acabaria de manera terrible, per bé que en el llibre el conflicte polític encara no hi és present, ni tan sols hi treu el cap el monstre d’un nazisme que, tanmateix, no costa gaire imaginar que s’estava nodrint d’aquell gran femer de desesperació.
Amb un fil argumental mínim, l’autor descriu d’una manera directa, de crònica periodística, en capítols breus, amb frases curtes i pocs circumloquis ni digressions, la misèria d’uns joves desnonats per la vida que no fan altra cosa que intentar mantenir les constants vitals a l’espera d’un poc probable canvi de sort per al qual els resulta imprescindible, d’entrada, arribar a la majoria d’edat, que aleshores marquen uns inabastables vint-i-un anys.
Aventures de baixos fons gens èpiques, episodis d’una sordidesa colpidora i algun besllum d’esperança final componen aquest retaule de l’exclusió social i la denigració humana que avança amb ritme narratiu i sense floritures, com un documental càmera en mà gairebé sense narrador.
Ressonàncies
Una obra publicada només tres anys després que la cèlebre Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, de la qual té ressonàncies evidents. tot i que és indiscutiblement menys ambiciosa, de la mateixa manera que alguns passatges també hi encaixaria com a banda sonora la veu de Marlene Dietricht cantant Ich bin von Kopf bis Fuß auf Liebe eingestellt entre els fotogrames de L’àngel blau, pel·lícula rodada l’any 1930 i basada també en una novel·la, aquesta de Heinrich Mann, que tan magníficament retrata aquell Berlín decadent.
Vuitanta anys més tard de la fugaç aparició de La banda de Berlín, aquests germans de sang reviuen en tretze llengües (al català, traduïda per Ramon Farrés), després de ser una de les grans revelacions de l’última edició de la fira de Frankfurt.
L’obra ha rebut justícia històrica i ha pogut ser rescatada d’un oblit en el qual continua el seu autor, del qual, a banda de la fugaç aparició del seu nom en la portada d’un llibre no menys fugaç, s’en va saber poca cosa més durant la dècada dels trenta del segle passat fins que se’n va perdre tot rastre documental, engolit qui sap com per la foscor voluptuosa d’un moment de tràgic record. (Publicat a El Punt Avui el 23 de febrer de 2015)

El lingüista i traductor Pau Vidal ha escrit un llibre amb un títol provocador, El bilingüisme mata, que alerta sobre el risc terminal per al català si persisteix aquest règim de coexistència demogràficament desigual i de subordinació legal que algunes veus (veus que també parlen en català) sembla que volen mantenir en el futur estat català per tal de no esvalotar el galliner (o potser hauria de dir tenir la festa en pau per fer-ho més comprensible per als usuaris del català que es parla pel carrer), és a dir, comprant un estat a canvi de vendre’s una llengua. Bé, si fos venuda encara podríem dir que hi hauríem guanyat alguna cosa, però ni això, a canvi d’un estat, si convé la regalarem, la llengua.
Els arguments de sociolingüista de Vidal són enraonats, plausibles i van contra el corrent actual de mossegar-se la llengua fins a l’amputació.
Només cal fer cap al carrer per sentir ja no pas la poca gent que enraona català sinó quants dels enraonadors el parlen amb prou dignitat per poder destriar-lo de l’idioma patri cooficial. No cal fixar-se molt ni ser cap lumbrera per donar-se que l’enfermetat realment està. Fent una ullada, hi ha suficient per detectar que estem fent calcs que amb un cop d’ull n’hi hauria prou per saber que ja els tenim en el nostre idioma. Al tanto, i això per no parlar dels verbs que es tornen reflexius a l’hora de dir que s’han caigut uns quants pronoms febles. I què dir de al ús de al apòstrof, que també va baixant, perdó, descendint. Pués buenu, què s’hi va a fer! Tot el món sap (els integristes escriurien tothom) que llingüísticament tenim que ser integradors hasta el punt de garantitzar un model moldejable per permitir que si dos petits (‘mainades’ no, que fa massa catalanesc) s’encontren als columpis no se peguin perquè un no entén cap cosa (res de dir ‘res’) del que li l’ho diu l’altre i ja la tenim liada. Venga, que no està el horno para bollos per andar-se amb gilipollades, amb la crisis que hi ha. Senyor Pau Vidal, no hi ha que ser tan aiguafestes, joder! (Publicat a El Punt Avui el 23 de febrer de 2015)

Segur que les passades festes de Nadal la majoria dels que esteu llegint aquest article vàreu ser obsequiats, pel tió o pels Reis, amb un innovador bastó de fer-se selfies. Va ser el regal de la temporada. L’última andròmina consumista. L’alternativa al gest de sociabilitat tradicional consistent a demanar a algun vianant o amic que us venti un retrat.
En la seva curta i alhora retràctil vida, el selfie stick ja s’ha guanyat alguns enemics. Són els museus. El primer va ser el prestigiós Moma de Nova York. Aquesta setmana s’hi han afegit l’Stedelijk d’Amsterdam i la subseu de l’Hermitage de la mateixa capital neerlandesa. Les direccions respectives han vetat l’entrada d’aquest accessori, després de rebre alertes reiterades del personal de sala, que havia mostrat la seva preocupació per la integritat de les obres exposades. Si no es deixen entrar paraigües per evitar que algú faci un set a una tela de Rembrandt, o un forat a un Van Gogh, per què s’hi deixa accedir gent amb bastons articulats?
La mesura s’ha reforçat amb consideracions culturals. Els responsables de la interdicció també recorden que la millor manera de gaudir d’una pintura, d’una escultura, de qualsevol peça artística, no és pas fotografiar-s’hi amb un somriure estúpid per a la posteritat, sinó contemplar-la. A la retina, els records potser perden en definició, però guanyen en intensitat.
Ja veurem si la prohibició s’escampa. No només en el terreny dels equipaments artístics (això, en els que encara deixen fer fotos) sinó, per exemple, en el món esportiu: si no es pot entrar un pal de bandera, què hi fan els turistes immortalitzant-se als estadis a bastó alçat? Quan es tracta de la condició humana cal ser optimista per principis, però temo que uns quants congèneres s’acabaran plantejant quin interès té anar a veure el que sigui si no és per sortir-hi retratat de costat i penjar-ho al Facebook, a Instagram o a can Pinterest? Els temps canvien, i ja som prou grans per haver entès que avançar no és pas sempre sinònim d’anar endavant. El progrés de la humanitat sovint és retràctil com un selfie stick. (Publicat a El Punt Avui, el 20 de febrer de 2015)

L’Assemblea Nacional Catalana, pal de paller civil de la revolució democràtica catalana per la independència, celebrarà el 12 d’abril a Lleida l’assemblea general ordinària i, un màxim d’un mes després, les eleccions per renovar la direcció. En espera de conèixer més dades sobre el pla d’acció fins al 27-S, el cert és que aquesta entitat entra en una fase molt sensible de la seva història. Després d’una intensa activitat durant la seva curta existència, amb un balanç que només es pot qualificar d’èxit rotund, ara toca renovar els càrrecs i fer-ho en un moment especialment complex per les circumstàncies que viu el procés, a les portes d’una cursa electoral que està destinada a ser la més important de la història recent.
L’ANC ha gestionat fins ara de manera altament satisfactòria la confluència de sensibilitats, ideologies i opinions diferents que tenien pràcticament com a únic nexe comú la convicció compartida que a Catalunya qualsevol projecte de regeneració implica assolir una independència sense la qual el país quedarà definitivament esclafat per la incomprensió ideològica i l’agressivitat política d’un Estat espanyol del qual la ciutadania catalana ja no espera res perquè res positiu no se’n pot esperar. Aquesta estratègia de blindar les coincidències estratègiques i aïllar-les de les discrepàncies programàtiques per poder avançar en l’objectiu principal ha estat clara i ho ha estat gràcies a un lideratge clar que ha estat en bona part possible per la generositat de tota la cúpula de l’organització. L’ANC ha funcionat perquè tothom en aquesta organització ha posat fins ara al davant la necessitat imperiosa que funcioni. Aquest és el camí marcat, del qual caldria no desviar-se. (Publicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2015)

El senyor Miquel Iceta, que és un dels millors polítics professionals de Catalunya en el sentit estrictament positiu del terme professional, en té un bon feix amb la gestió del dia a dia d’aquest PSC en hores baixes. Cal admetre que, al marge de les coincidències ideològiques que hi pugui tenir cadascú, durant tres dècades el PSC va ser el model d’allò que ha de ser una organització política eficient. Una maquinària de rellotgeria on l’estratègia, la disciplina i l’empatia amb la societat es combinaven de forma extraordinària. D’aquell artefacte envejable en queda ben poca cosa més que la professionalitat del senyor Iceta, fins al punt que (sembla mentida que això que diré pugui haver acabat sent cert) al costat seu fins i tot aquella Esquerra de l’enyorat Joan Puigcercós avui passaria com a exemple de partit seriós. En aquest intent de reflotar el vaixell que té endegat el senyor Iceta val a dir que les vies d’aigua que cal estroncar no són pas poques, entre MES, Avancem i qui sap quants agents lliures que fan la viu-viu mentre esperen que tot es resolgui per decantació.
Si aquest panorama no és prou galdós, només li falta el PSOE del senyor Sánchez. El PSOE va ser, en la consolidació dels socialistes com a força sòlida i partit exemplar, l’àncora salvadora, el metrònom implacable que mantenia a ratlla qualsevol temptació d’heterodòxia. La potència del socialisme espanyol ha exercit un efecte catalitzador indefectible en el socialisme català. Tal com està el pati madrileny, però, el germà gran espanyol fa més nosa que servei a la regeneració catalana. Llàstima que al carrer Nicaragua apostessin fermament pel cavall perdedor quan van haver de triar entre la centralitat actual del catalanisme i aquell paraigua protector de la subsidiarietat regional que avui té les barnilles trencades. Amb els hereus presents de Pablo Iglesias, el Vell, al senyor Iceta li costarà una mica més evitar que bous i esquelles rossolin avall. (Publicat a El Punt Avui el 16 de febrer de 2015)

Que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida és un actiu que té més passat que futur en la política catalana és cosa sabuda i assumida, i només la imprevisibilitat d’aquest món envitricollat de les moquetes del poder, que n’ha vist madurar de molt més verdes, pot evitar que la dilatada carrera d’aquest personatge imprescindible per entendre la història recent del país vagi declinant entre sermons de divendres a la xarxa, cada cop més previsibles, i estirabots innocus davant d’alguna carxofa mediàtica amb ganes de fer bullir l’olla de la polèmica recreativa.
Duran està desacreditat a Madrid (incloent-hi l’extensió del pont aeri barceloní) perquè consideren que ha estat incapaç d’avaluar la magnitud de l’onada sobiranista i, després, de neutralitzar-la amb la seva suposada capacitat de lideratge de masses. Duran està sobradament amortitzat a Barcelona des del punt de vista d’un catalanisme de peix al cove que ha llançat el cove i que, si bé pot guanyar o perdre la independència, en tot cas sembla difícil que torni a la vella estratègia perquè la cruïlla actual amb Espanya és de caixa o faixa, de tot o res, d’estat o regió.
En aquestes circumstàncies, a l’encara líder democratacristià li resta poca cosa més que el galdós paper d’intentar posar bastons a les rodes, de tocar el botet, de fer de pedra a la sabata d’Artur Mas. O esdevenir el Judes del procés o plegar, aquest és el dilema. Cap de les dues és una opció gloriosa, tot i que sempre hi ha portes obertes per a les retirades honorables. Totes dues possibilitats tenen un risc mínim perquè el llautó de Duran fa temps que és a la vista. El risc principal és que les dues vies es conjuminin en la tràgica estratègia del morir matant. És per això que sobta que a CDC no hagin evitat, voluntàriament o per un imprudent error de càlcul, un enfrontament amb el d’Alcampell que, lluny d’aïllar-lo, li ha reportat certa imatge de cohesió democratacristiana. La forja del postduranisme reclama baixa intensitat i discreció. La claca externa no cal, ja fa temps que la tenen excitada. (Publicat a El Punt Avui el 13 de febrer del 2015)

Davant d’una atrocitat com la que va colpir-nos fa unes setmanes a París, la reacció instantània va transitar entre la comprensible indignació i la més discutible resposta basada en l’enginy de l’eslògan fàcil, sovint d’un simplisme pueril, en defensa més de la llibertat com un concepte genèric i sacralitzat que no pas en la reflexió sobre les causes que l’amenacen.
Quan t’has de defensar d’algú que et vol mal, tant o més important que saber com et veus a tu mateix és saber com et veu l’enemic a tu. En la societat occidental tenim un concepte excel·lent de nosaltres mateixos, defensors del paradís de la llibertat d’expressió a la terra, la democràcia i la convivència. Una visió que conté molta veritat però que no és pas tota la veritat. La cultura occidental és la generadora i difusora dels avenços més sublims en el terreny de la llibertat. Indiscutible. Ens hem de sentir orgullosos i gelosos de la preservació d’uns drets que, amb no pas poc esforç, hem anat garantint i estenent, per bé que amb mancances i encara moltes febleses, entre els nostres conciutadans.
Paradoxalment, fora de les fronteres, geogràfiques, però sobretot mentals, d’aquesta occidentalitat sovint hem actuat amb una altra vara de mesurar, amb un altre criteri. Així, els enemics del nostre model ens veuen com a opressors seculars que hem explotat, massacrat, discriminat i marginat els seus pobles, les seves cultures, les seves creences. Una visió que no conté pas tota la veritat però que conté certeses objectives. Els drets humans d’occident són irrenunciables, això no es pot discutir, però hem d’admetre que han estat possibles en bona part gràcies a l’exportació del conflicte per blindar els nostres oasis de llibertat, i a la vulneració sistemàtica d’aquests valors fora de les fronteres d’occident. I, gosaria dir, instal·lant fronteres socials interiors entre europeus de primera i de segona. Ens veiem com som, per tant? Sí, però ens veiem incomplets. Per això, l’altre ens veu també parcialment: la part que no reconeixem de nosaltres mateixos.
La llibertat d’opinió, la democràcia, la tolerància i el respecte al pluralisme ideològic i religiós són tan nostres, tan occidentals, com ho són el colonialisme, l’explotació econòmica del Tercer Món, la invasió i expansió militar. Podem considerar-nos el melic de la civilització i continuar pensant que nosaltres som els bons i els altres els errats, els malvats, els ignorants, els dolents. Podem protegir-nos i blindar-nos contra la barbàrie, fent el nostre món de llibertats cada cop més petit, poruc, assetjat i assegut sobre el polvorí del qual ens intentem protegir. (Publicat a Presència el 25 de gener de 2015)