Escrits amb els dits

La conferència d’Oriol Junqueras ha tornat a revifar el clàssic rebombori entre faccions independentistes, tan habitual durant tantes dècades en el nostre atribolat país. La diferència és que durant els últims trenta anys les lluites fratricides del món independentista eren un patrimoni exclusiu d’ERC i ara s’hi ha afegit per una banda CDC, per l’altra la CUP, més tímidament algun socialista reciclat al sobiranisme i fins i tot diria que aviat podríem sentir a dir coses des d’Unió. És indiscutible, per tant, que amb un guirigall ideològic d’aquestes dimensions orquestrar una llista única no sigui una empresa ni senzilla, ni fins a cert punt recomanable.
Si jo fos de CDC, per exemple, després d’haver escoltat el pla i el to de Junqueras no voldria compartir-hi llista ni que m’ho demanés de genollons. Si jo fos Junqueras, per posar un altre exemple, fugiria d’una candidatura en què només em volen com a comparsa del gran líder. Si fos de la CUP tindria clar que ni Mas ni Junqueras fan servei per construir una alternativa al lerrouxisme de Podemos. Complicat, tot plegat. Per tant, els que ens ho mirem des de la barrera val més que no ens posem nerviosos, que siguem comprensius al màxim, indulgents fins on calgui i que esperem pacientment que ens posin les urnes davant per votar aquella o aquelles candidatures que ens hagin de portar a la independència.
Per cert, que he explicat què faria si fos de CDC, d’Esquerra o de la CUP, però m’he deixat actors molt importants. Si jo fos de l’ANC, o presidís el Pacte pel Dret a Decidir, o l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) l’última cosa que faria és decantar-me per una sola de les ofertes que hi ha sobre la taula. El gran pes i la gran força estratègica que ha tingut fins ara la societat civil ha estat possible gràcies a una neutralitat formal escrupolosa no exempta (tampoc cal ser ingenus) de pressions ni temptacions en totes direccions. Seria trist que al final del trajecte el procés fallés per aquest flanc. (Publicat a El Punt Avui el 4 de desembre de 2014)

La construcció de l’Hotel Intercontinental per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888; el naixement de la Mancomunitat; la victòria contra la gangrena en les ferides de guerra; la primera fàbrica moderna de Catalunya i la gènesi de l’ANC. Són cinc moments de la història de Catalunya que han acabat deixant no només l’empremta personal dels seus protagonistes: la petja és identificable amb el caràcter d’un país, o almenys amb aquells trets que un país amb autoestima hauria de reconèixer com a valors col·lectius.

Creativitat, originalitat, tenacitat i risc són els que conformen el retaule que ha historiat literàriament Joan Bosch (Barcelona, 1971) a Moments estel·lars de Catalunya (La Campana), un títol que recorda, no pas casualment, una de les obres més celebrades de Stefan Zweig, però que, a diferència del vienès, no se centra en l’apologia de grans episodis de la humanitat sinó a rescatar fites de la Catalunya contemporània, algunes de les quals poden semblar anecdòtiques però que retraten una societat que s’ajusta al model que Bosch voldria veure com el de la Catalunya d’èxit. “He treballat molts anys a fora i comparant m’he adonat que el defecte nacional català és que, a diferència per exemple dels Estats Units, quan aquí algú proposa alguna cosa, d’entrada, la tendència és dir que això no es pot fer”, explica l’autor, que hi afegeix: “El llibre mostra casos on molts van dir ‘no es pot fer’, però es va fer.”

De les cinc històries estel·lars de Bosch (un llicenciat en ciències físiques vinculat al món de la indústria que escriu amb passió i amenitat), quatre descriuen patrons de lideratge personal: Domènech i Montaner, Prat de la Riba, Josep Trueta i Josep Bonaplata són vistos per l’autor com a revolucionaris del seu temps, no pas en el sentit del concepte lligat a la tradició social de motor de canvi a través del conflicte, sinó de l’emprenedoria. Segons explica l’autor, aquest protagonisme individual no respon a cap concepció personal sinó que és un recurs narratiu: “Personalment i professionalment valoro molt el treball en equip, o sigui que no és cap exaltació de l’individualisme, simplement és que vaig considerar que per poder narrar bé els casos calia centrar-los en una persona”, sosté l’autor, que ho exemplifica: “Bonaplata és un nom propi però explica tota una generació. A l’hora d’explicar una història o ho focalitzes amb algú o el llibre es desfà, o es converteix en un llibre d’història o de reportatges, i Moments… no és ni un llibre d’un historiador, ni d’un reporter”.

El cinquè relat, corresponent a l’ANC, és l’aventura més coral i segurament la més arriscada a l’hora de tractar amb dimensió històrica sense prou perspectiva temporal, risc que Bosch supera: “Ha estat el cas més complex, perquè vaig entrevistar molta gent i hi havia detalls que no quadraven, va costar trobar el fil.” Els cinc capítols del llibre són una tria d’un grapat que Bosch tenia al cap i que, si d’ell depèn, ben segur que tindran continuïtat. (Publicat a El Punt Avui l’1 de desembre de 2014)

Una frase per recordar: “En algun moment ha fet la sensació que volíem tenir la raó moral, i això ha estat un error.” La reflexió autocrítica la feia, en una entrevista publicada en aquest diari el desembre del 2010, l’aleshores líder d’Esquerra, Joan Puigcercós. Les eleccions que havien tingut lloc unes setmanes abans havien enfonsat els republicans.
Només dos anys després d’aquella patacada ERC recuperava un lloc preferent en la política catalana sota un lideratge nou, aparcant les velles lluites caïnites i enretirant els responsables de la desfeta. Oriol Junqueras i Marta Rovira han aconseguit, o ha semblat que aconseguien, la qual cosa ja és important, convertir ERC en una formació de lideratge sòlid i, encara més remarcable, amb sensació de disciplina interna i harmonia coral.
A cals republicans tot ha estat anant com una seda mentre han pogut defensar el paper de guardians de les essències independentistes, de garantia que el procés no descarrilaria per la tebior de Mas. N’estaven tan segurs, del seu paper, s’han tornat a creure tan fermament en possessió de la raó moral, que han pecat d’excés de confiança fins al punt de no adonar-se que el tebi de Mas resulta que era un murri i els ha avançat pel flanc que menys esperaven, el de la independència. Carai.
És per això que fa setmanes que veiem el líder de l’independentisme de soca-rel encarant amb el cap cot, els peus arrossegant i posat de barrufet rondinaire, el moment decisiu que tantes generacions d’independentistes hem estat esperant. Sigui quin sigui el full de ruta que presenti demà Junqueras, hi ha una qüestió d’actitud molt més inquietant. Vagin junts o separats, tant Mas com Junqueras són peces fonamentals en aquest procés. La sintonia ha de tornar i ha de tornar aviat. Seria saludable deixar que tot fluís i tornés a lloc sense que ningú empenyés, ni des de fora, amb l’artilleria mediàtica habitual, ni des de dins, amb aquella sensació de nit dels morts vivents que ja s’ensuma a ERC si l’Oriol i companyia acaben catxant. (Publicat a El Punt Avui l’1 de desembre de 2014)

Ara circula el rumor que el senyor Rajoy vol oferir el trasllat del Senat a Barcelona com a mostra de bona voluntat destinada a fer-nos passar aquesta dèria de voler marxar d’Espanya. Ho ha publicat la prestigiosa agència Bloomberg i el PSC-PSOE ha mossegat diligentment l’ham sumant-se a la proposta.
Hi estic d’acord. Cal explorar aquesta possibilitat de tercera via. Potser sóc un independentista tebi. Sobiranista fàcil de convèncer. Un botifler. Perquè confesso que votaria contra la independència si aquest trasllat del Senat anés en un paquet de mesures destinades a acontentar els catalans. El paquet hauria d’incloure, a més, el trasllat del Congrés dels Diputats. També caldria radicar a Barcelona la residència del president del govern i portar-hi tots els ministeris, especialment el d’Hisenda. Des de Barcelona, naturalment, es dissenyaria el finançament autonòmic, segons les lleis que aprovés el Parlament català. El TC, que tindria la seu a Catalunya (potser a Tarragona, per descentralitzar una mica), dirimiria les controvèrsies, amb la imparcialitat que atorgaria el fet que els seus representants fossin triats a dit per CiU, ERC i la CUP. Seria imprescindible, a més, que el Banc d’Espanya fos a Barcelona. Posats a fer, amb aquest ànim d’entesa, el català esdevindria idioma oficial i obligatori a tot l’Estat espanyol, especialment a l’ensenyament, la justícia, la tele i l’etiquetatge. Els Mossos es desplegarien a tot l’Estat en substitució de la Policía Nacional, el capità general dels exèrcits, si és que es decidís que cal exèrcit, seria el president de la Generalitat i les seleccions esportives desfilarien amb la senyera i abans dels partits sonaria Els Segadors.
No sé si em deixo res. Ah, sí. Com a mostra de bona voluntat recíproca, els catalans ens abstindríem de bombardejar Madrid cada cinquanta anys, per exemple, o els cediríem quadres del Museu del Prado, que naturalment tindria la seva seu al MNAC. I, sabeu què?, potser al cap de 300 anys els proposaríem que es quedessin el Senat. (Publicat a El Punt Avui el 27 de novembre de 2014)

Demà farà quatre anys que l’aleshores candidat a la presidència per CiU, Artur Mas, concedia una entrevista de campanya electoral a aquest diari, que la va publicar l’endemà. M’han cridat l’atenció les cinc frases destacades de Mas que hi havia en les tres planes que ocupava la conversa. 1.“Si el peix al cove és el concert econòmic, Déu n’hi do, quina pesquera.” 2. “No descarto portar el país cap a un estat propi si hi ha una majoria real a favor.” 3. “Treballaré perquè hi hagi, dins de Catalunya, més consciència del que som com a país.” 4. “Em veig capaç d’administrar una tensió controlada amb l’Estat.”
Mas va guanyar les eleccions celebrades tres dies després amb 62 diputats. Al cap de dos anys justos d’aquella entrevista, demà farà doncs, justament dos anys, el president perdia 12 escons en uns comicis convocats sota la pressió de l’èxit de la Diada del 2012. En la davallada hi va tenir a veure el fet que durant mitja legislatura que havia governat, en comptes d’aplicar allò que es contenia en les frases citades abans, s’havia dedicat a passar la tisora de bracet amb la diva del Partit Popular.
Demà, quatre anys després de fer unes promeses i dos anys més tard d’haver pagat la factura per haver-les incomplert, o d’haver-les diferit, Artur Mas presentarà el seu full de ruta. Un Artur Mas que (rellegint aquelles frases un cop més) ha abandonat l’esquer impossible del peix al cove, està conduint el país cap a un estat propi amb una majoria a favor més gran de la que té el seu partit, ha treballat perquè Catalunya tingui més consciència del que és com a país, i, per acabar, està administrant una tensió amb l’Estat si no amb control total sí amb molta habilitat.
Demà se sabrà cap on enfila la ruta el full presidencial. El camí que el pot portar a fer bona la cinquena frase destacada d’aquella entrevista, que no he oblidat sinó que reservava per al final: “Em conformaria que se’m recordés la meitat de bé que a Jordi Pujol.” De moment, Pujol hi ha posat molt de la seva part per tal que sigui així. Falta veure què ens prepara Mas per deixar enrere l’heroi caigut de l’autonomisme. (Publicat a El Punt Avui el 24 de novembre de 2014)

La història de la Catalunya contemporània havia estat fins fa ben poc el relat d’un país de política reactiva. Els líders catalans, i la societat en general, sempre tendien a actuar per resistir atacs, per protestar arran d’un greuge, per defensar-se d’alguna amenaça d’un estat hostil. I per negociar la salvació conjuntural dels mobles. Resistència, protesta, defensa, negociació en precari eren els tres conceptes clau per entendre el catalanisme del segle XX i la primera dècada del segle XXI.
Aquest relat és el que “havia estat” perquè en la segona dècada del segle el gran salt qualitatiu del catalanisme polític ha estat canviar el paradigma clàssic i passar a portar la iniciativa. L’últim acte essencialment reactiu va ser la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 en protesta per la sentència del TC contra l’Estatut. A partir d’aquí hi ha un moment en què, impulsat per la dinàmica ciutadana, es produeix un clic tant en l’actitud col·lectiva com en la governamental i parlamentària. Des d’aleshores, i especialment a partir de la Diada del 2012, Catalunya sempre ha anat un pas per davant, primer canviant l’objectiu de reformar Espanya per, simplement, marxar-ne, i simultàniament marcant els temps amb habilitat. Davant d’això, l’Estat espanyol no només ha anat sempre a remolc, sinó que cada cop que ha tingut l’oportunitat de recuperar les regnes, el timó, el volant, ha pres la pitjor decisió entre totes les possibles.
L’avantatge estratègic de tenir un estat tan poderós com l’espanyol reaccionant sistemàticament a contrapeu, intentant replicar el full de ruta català en comptes de marcar un ordre del dia propi, aquest desconcert institucional que fins i tot la cúpula militar ha detectat, és el trumfo més important en un moment tan transcendental per al futur de Catalunya. No és previsible que a Madrid corregeixin la seva deriva a curt termini i això ja és una ajuda inestimable. Però és important que les pròximes passes siguin tan calculades com fins ara per no cedir la pilota al rival. “Si tú tienes el ‘peloto’, el otro no la tiene”, que deia aquell savi holandès. (Publicat a El Punt Avui el 20 de novembre de 2014)

Ara fa dos anys estàvem tots plegats embrancats, cadascú des de la seva ocupació, en les eleccions al Parlament que Artur Mas va convocar després de la gran Diada del 2012 i havent rebut com a resposta de la seva visita a Madrid un delstradicionals cops de porta del senyor MariaNo Rajoy. Les eleccions van donar un impuls considerable al procés, tot i que no va ser l’impuls que tenia el president al cap. Des d’aleshores, el camí cap a l’Estat propi ha anat avançant amb una velocitat de creuer considerable tenint en compte la necessitat de navegar en un mar de consensos no sempre senzills de pilotar. Des d’aleshores, durant dos anys, bona part dels principals analistes d’opinió del país han anat llançant vaticinis catastròfics a tort i a dret anunciant-nos que el tren del sobiranisme estava a punt de descarrilar, que si ai, ai, ai; que si ui, ui, ui, que no hi hauria pregunta, que no hi hauria prou gent a les manifestacions, que no hi hauria consulta, que sí que hi hauria consulta però que seria una costellada, que bé, que seria una consulta però no hi participaria ningú, que seria inútil i que bla, bla, bla.
De moment hem arribat fins aquí i tot allò que els derrotistes, i els quintacolumnistes, i els columnistes pessimistes, i els que veuen sempre els gots mig buits deien que no passaria, ha anat passant amb rigorosa puntualitat. Hem passat el 9-N i ara la qüestió que té ocupats els aixafaguitarres professionals és planificar les desgràcies que ens esperen en endavant. Que si en Mas i en Junqueras no es poden veure, que si l’Iceta ja té el president al sac per deixar les eleccions aparcades fins al dia del judici final a la tarda, que si tomba, que si gira, que si naps, que si cols, que si patatim, que si patatam. No hi ha dubte que les opinions són lliures, per més que de vegades des de les trones mediàtiques es confongui la realitat amb els desitjos. Tothom té desitjos polítics, però només alguns tenen a veure amb allò que els fets, tossuts, superant els presagis més negres, s’encarreguen d’anar validant. (Publicat a El Punt Avui el 17 de novembre de 2014)

Els lectors de Stefan Zweig que hagin entrat en l’univers literari d’aquest escriptor per les planes de Fouché, retrat de l’home polític, o El món d’ahir, memòries d’un ciutadà europeu, difícilment desertaran de l’admiració cap a aquest intel·lectual jueu vienès que ens ha llegat autèntics monuments en el terreny de la biografia històrica i alguna novel·la remarcable, per bé que en aquest gènere, que li va aportar gran fama en el seu temps, hi trobem les planes més prescindibles de l’autor.
El recull d’articles batejat com El món de 1914, que acaba de publicar Edicions de la Ela Geminada, podria fer trontollar algunes conviccions i erosionar entre força i molt el mite d’un dels pioners de l’antibel·licisme, icona de l’europeisme cultural, que va acabar els seus dies suïcidant-se a Brasil desesperat per l’impacte del nazisme.
En aquest grapat d’articles publicats a l’inici de la Guerra Gran, lluny de mostrar-se crític amb el conflicte, llegim com Zweig va ser un abrandat defensor no només de la causa germànica sinó de la comunió de destí de l’imperi d’un kàiser que ranejava la psicopatia i l’Àustria aleshores integrada en la decadent monarquia dual amb Hongria, sostinguda en l’atrotinada testa del no menys decrèpit Franz Joseph.
Com que tothom és esclau de les seves paraules, i més quan aquestes han estat impreses i distribuïdes, són indiscutibles els motius per a la preocupació en els textos centenaris que acaben de sortir a la llum en el nostre idioma. Un tast, extret de l’article Unes paraules sobre Alemanya: “La submissió total de l’individu a la voluntat general, la disciplina de l’egoisme fins a convertir-lo en sentiment comú, és la fórmula sublim que en els dies de perill transforma seixanta milions d’alemanys en una sola massa, en una força immensa que concentra la seva acció en un únic sentit i la fortalesa de la qual es provarà gloriosament fins i tot contra l’enemic més terrible.”
La presa de partit de Zweig és irrefutable, i si hi ha dubtes sobre la seva simpatia austrogermànica, només cal llegir aquí: “Aquesta gran i sana confiança en Alemanya és avui una part preciosa de la nostra força i el nostre optimisme. El que forja aquesta aliança és la sang, i la forma més senyal de l’esperit, la llengua comuna […] Mai no vam considerar que Alemanya fos realment l’estranger, que fos una realitat aliena; totes les ciutats van ser sempre part de la nostra pàtria espiritual; els seus poetes, els seus grans artistes, els seus erudits eren els nostres, i els nostres, els seus.”
El discurs inconfusiblement militant, en alguns punts encès de manera sorprenent, no és  incompatible amb les conegudes mostres de prosa profundament empàtica del vienès, com en aquesta descripció memorable de l’ambient humà que troba en el seu retorn a Viena poc després d’iniciat el conflicte: “Entre tants milers de persones, no n’hi ha ni una que camini amb pas alegre o indolent, sinó que l’hora greu ha dit la seva paraula a tothom. No és la Viena de sempre, despreocupada i hedonista, i l’alegria enjogassada, l’etern noctambulisme que tant estimen els forasters, i que sovint us arriba a embafar per la seva frivolitat incommovible, ha desaparegut. El somriure ha fugit del rostre, i en les faccions serioses s’hi llegeix una profunda emoció i una dignitat gairebé cerimoniosa. En les manifestacions s’expressa amb veu alta una determinació solemne, i les converses tranquil·les us donen a entendre fins a quin punt tothom creu que aquesta vegada tot està en joc, que està en joc el més necessari.”
Un Zweig desconegut, o en procés?
En l’estudi introductori d’aquest volum, Antoni Martí Monterde assenyala que un any després d’iniciada la guerra els escrits de Zweig comencen a virar cap a les posicions antibel·licistes a les quals se l’ha adscrit posteriorment. Aquestes contradiccions amb la imatge que va voler llegar a la posteritat i amb les seves postures polítiques són controvertides però tampoc no resulten tan estranyes si se situa el personatge en el seu context. Zweig és un fill de casa bona viatjat i erudit, encara jove, encara lluny de la plenitud creativa de la dècada següent, que pren posició pel seu bàndol com s’espera d’un burgès del seu temps en aquella ciutat. Un burgès prudent, covard si es vol, que, des d’un despatx casernari a la rereguarda, dóna fins a l’última gota de la seva tinta per suplir la manca de valor per lliurar la sang.
A Zweig se li pot retreure que fos bel·licista en aquell moment? Se li pot retreure que fos favorable a Alemanya, la part del tauler europeu que li tocava?
Per entendre la complexitat del cas, al cap i a la fi, cal tenir en compte, en primer lloc, que la Gran Guerra no va enfrontar la civilització occidental contra la barbàrie alemanya com passaria un quart de segle després. La del 14 va ser l’última guerra del segle XIX, un conflicte entre imperialismes àvids de glòria militar en què la inflamació nacionalista va ser comparable en tots els bàndols i compartida per uns i altres la utilització de la població encegada com a carn de canó de bigotuts militars de saló.
Llegint aquests articles, per tant, es completa l’evolució de la biografia intel·lectual d’un dels grans del segle XX. Allò que revelen aquestes pàgines no és tant que el Zweig del 1914 defensés la guerra, sinó que omplir aquest buit en la seva biografia ens ajuda a veure com, poc temps després, el seu viratge ideològic el duria a ser un dels primers a abandonar aquell “món d’ahir” que, en altres aspectes, tant acabaria enyorant. (Publicat a la revista Cultura d’El Punt Avui, el 14 de novembre de 2014)

Després de veure ahir la compareixença del president dels espanyols, Mariano Rajoy, està cada cop més clar que allò que no ha aconseguit la crisi econòmica galopant ho aconseguirà Catalunya: posar fi a la seva carrera política.
Les preguntes que li van fer ahir els periodistes assistents van permetre escoltar que quanta més pressió rep de Catalunya (encara que intenti desqualificar-la, la pressió és indiscutible) més pressió li fa la caverna mediàtica per forçar-lo a utilitzar mà de ferro contra els catalans. El president espanyol ara mateix és captiu del monstre polític i mediàtic catalanòfob que durant tants anys ha contribuït a crear i que ara se li ha escapat de les mans. Si Rajoy no té marge de maniobra política per reconduir la situació amb Catalunya no és pas ni perquè la Constitució no li ho permeti, ni perquè no vegi que a Catalunya hi té el problema més gros de la Història de l’Espanya contemporània, ni perquè el seny no aconselli mirar de traslladar el problema a la banda catalana fent una proposta de tercera via que causaria un sotrac d’indecisió en més d’un dels partits del bloc sobiranista. A Rajoy Catalunya se li ha escapat de les mans i qualsevol cosa que faci per intentar recuperar el ritme que des de fa mesos li està marcant Artur Mas i la resta de forces parlamentàries pel dret a decidir, qualsevol gest, qualsevol iniciativa que no passi per augmentar l’ofensa, apujar el to de l’amenaça i buscar l’escalfament del conflicte a base de perpetuar i agreujar la injustícia i la humiliació del poble català està condemnada al fracàs. A Rajoy l’últim any de legislatura se li pot fer molt i molt llarg. La crisi econòmica està lluny de quedar enrere. L’onada de casos de corrupció s’està convertint en maregassa, l’ombra de Podem cada cop és més allargada, i cada cop que parla de Catalunya no pot fer altra cosa que acontentar amb una mica més de carnatge les feres que no és capaç de domesticar i que si la mà deixa de peixar-les queixalaran la mà. (Publicat a El Punt Avui el 13 de novembre de 2014)

Una de les imatges que sintetitzen la jornada del 9-N és l’abraçada protagonitzada diumenge al vespre pel president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder de la CUP, David Fernàndez. És una foto, millor dit, un vídeo, amb una càrrega simbòlica extraordinària que congrega en un gest la gran aliança imbatible que s’està formant als carrers catalans. És la conjura entre els senyors i les senyores Mas que, tocats i posats, estan desafiant no només l’Estat, sinó que s’han espolsat anys i panys de temor espantadís davant la participació, de timidesa democràtica i de moderació congènita respecte dels canvis, i els Fernández i les Fernández d’origen divers, d’indignació a flor de pell i de vena contestatària. És l’aliança transversal de les disputes de sobretaula de l’àpat de Nadal; és la coincidència de la sabata enllustrada i el taló alt amb la vamba gastada i la sandàlia amenaçadora, que imaginen mons diferents viscuts en un país compartit.
La foto de diumenge dels dos polítics que han estirat el 9-N sense càlculs rondinaires segurament passarà factura especialment al líder cupaire. La imatge ha fet escruixir molts dels seus camarades perquè objectivament, i més amb l’alè de Podem al clatell, és una foto difícil de pair per a una cultura política bregada en l’atac al sistema sense concessions, sense oblit ni perdó, ni aigua a l’enemic. Però el gest de Mas i Fernàndez no és de complicitat sinó de complexitat, la que té la societat catalana. Des de les files convergents hi ha també la temptació de contemplar la instantània amb paternalisme satisfet, amb l’equivocada mirada altiva d’aquell qui tampoc acaba d’entendre el valor magnífic del gest. La Catalunya de les tietes Mas i els desmanegats Fernández empeny aquest procés. I en l’abraçada de diumenge qui estigui intentant saber qui de tots dos era l’ós s’equivoca. L’ós era a casa seva desconcertat, reflexionant com és que el gran dia que Catalunya va dir prou, l’abraçada, no la va fer ell. (Publicat a El Punt Avui l’11 de novembre de 2014)