Escrits amb els dits

Entre els intents més perversos que s’estan fent circular per desacreditar la consulta de demà passat el pitjor no és pas el fet que la votació va contra la Constitució, ni que està suspesa pel TC, ni cap consideració legal similar. La qüestió és molt més subtil i verinosa. És l’argument que un acte on només participen els votants d’una de les opcions no té prou legitimitat per ser considerat democràticament acceptable.
Quan s’arriba a l’extrem de combatre una opció democràtica penalitzant els que hi participen en comptes dels que no hi participen (quan hi és cridat tothom), la qualitat democràtica de l’atacant ha arribat a mínims. Menysprear amb una mà els que van a votar, mentre que amb l’altra es fomenta el boicot a les urnes no és pas només un atac a la democràcia. És pitjor. És una feina d’erosió de la cultura democràtica, que és la base que suporta la participació ciutadana en un règim de lliberats. Resulta curiós com els mateixos polítics que, ordinàriament, a les portes dels col·legis electorals fan crides a la participació i l’endemà es lamenten de les altíssimes xifres d’abstenció; els mateixos que durant lustres han mostrat la seva preocupació pel desinterès creixent de la ciutadania per la política, per la qüestió pública, avui aquests demòcrates purament retòrics, davant d’un poble que es mobilitza, que es responsabilitza, que s’organitza, que empeny i que vol dir-hi la seva, en comptes d’escoltar-los, d’animar-los a comprometre’s, en comptes de dir-los gràcies per exercir de ciutadans, es posen a la defensiva i pretenen criminalitzar el que vagi a votar i felicitar el que es quedi a casa. No ens enganyem. Tenen por de perdre. Saben que votant en llibertat no hi tenen res a fer. Tots hem conegut el milhomes del pati de l’escola que era l’amo de la pilota i quan veia que perdia te l’agafava de les mans i et deia “doncs ara no jugo”. Ens hem fet grans, no som al pati de l’escola i la pilota és de tots. El 9-N, siguin els que siguin i votin allò que votin, els guanyadors seran els que vagin a votar. (Publicat a El Punt Avui el 7 de novembre de 2014)

En el terreny de l’anàlisi periodística les enquestes i les estimacions demoscòpiques són molt menys fiables que la realitat però infinitament més llamineres, perquè permeten fer alguns exercicis de política recreativa interessants i exercitar una mica la gimnàstica especulativa. És el cas de l’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Més enllà de la fiabilitat relativa que mereixen aquests estudis agafats per separat, sí que marquen tendències que cal tenir en compte, algunes de les quals ja van passar la prova del cotó a les urnes en les últimes eleccions europees.
Analitzant les tendències, doncs, es veu que el terreny del sobiranisme a Catalunya se’l juguen quatre formacions (CiU, ERC, ICV i la CUP), que pugnen per una forquilla d’entre 85 i 90 diputats. A l’altra banda del quadrilàter on es disputa el combat electoral fins ara hi havia tres formacions, el PP, el PSC-PSOE i C’s, que es baten per aproximadament la meitat dels seients que l’altre bloc, amb l’agreujant que en els darrers temps ha entrat en joc Podem(os), que sembla que se situaria amb força esgarrapant bàsicament electors als partits d’àmbit espanyol. I si considerem ICV i Podem(os) en terra de ningú? Resultaria injust situar els ecosocialistes fora del sector pel dret a decidir i en l’altre cas ja hi ha prou pistes per identificar els enemics de la casta política amb la no menys casta nacionalpaternalista espanyola.
Es pot dir, doncs, que la tendència del sobiranisme és a una estabilitat a l’alça, amb una proposta de concentració sobre la taula que caldrà veure si acaba reeixint, mentre que en el món constitucionalista espanyol acaba d’entrar un nou actor destinat a dividir encara més un espai més petit on els contendents, a més, rivalitzen molt durament. Qui pateixi per les dificultats del sobiranisme per arribar a consensos, només cal que observi Sánchez-Camacho, Iceta, Rivera i Podem(os). No només són més pocs, sinó especialment més malavinguts. (Publicat a El Punt Avui el 3 de novembre de 2014)

El senyor Miquel Iceta va poder contemplar ahir des d’una situació privilegiada com es fa una salutació feixista amb tots els ets i uts. Va constatar que, justament, no és pas cap gesticulació pròpia dels partits escrupolosament demòcrates que tenen majoria al Parlament de Catalunya i promouen el legítim exercici del dret a decidir i defensen la no menys legítima voluntat d’assolir un estat propi.
En canvi, la claca barroera convidada pel PP a la tribuna de l’hemicicle és un reflex de l’esperit que alimenta el nacionalisme espanyol, que no és pas perniciós perquè sigui nacionalista, sinó perquè representa la versió degenerada del concepte, enemiga de la democràcia i aficionada al lamentable exercici d’alçar el braç.
Ja se sap d’on vénen, tota aquesta tropa. I com que la immensa majoria dels catalans saben també on volen anar, i on volen arrossegar el país, per això la voluntat majoritària per fotre el camp d’Espanya és cada cop més sòlida i convençuda fins i tot entre alguns espanyols residents a Catalunya que no volen ser confosos amb aquesta demencial mostra de l’espanyolitat que ahir es va veure a la tribuna de la sala on resideix la voluntat del poble català. En les últimes setmanes s’ha pogut comprovar que la progressió de l’independentisme és constant però que avança amb certa fragilitat, a causa de la dificultat que comporta voler sumar en una estratègia comuna tantes voluntats que són discrepants o contraposades en tants altres aspectes. No cal patir en excés. En els moments que el sobiranisme té un instant de dubte, de disputa, de desconcert, de confrontació partidista, sorgeix amablement l’Estat espanyol en les seves múltiples formes i ara ens reforça la consulta invalidant-la, ara uns militars de maniobres a l’Empordà esparraquen una estelada, ara el PP ens regala una foto del feixisme més rampant amenaçant la seu de la democràcia. Quan el principal aliat és l’enemic, no queda altre remei que tenir confiança en la victòria. (Publicat a El Punt Avui el 30 d’octubre de 2014)

El trist sainet a cals Pujol ha portat alguns analistes a denunciar la ceguesa que durant anys hauria mantingut la premsa catalana respecte de les martingales de l’entorn de l’expresident i d’ell mateix. Arribats en aquest punt resultaria deshonest no fer cap autocrítica. Els periodistes catalans, amb honorables excepcions, hem actuat amb ingenuïtat, o inèpcia, o covardia, o negligència, o connivència (que cadascú se situï on cregui) respecte d’aquest tema i d’alguns altres de la política nostrada.
Tanmateix, sense que això serveixi en absolut de descàrrec, cal explicar que un dels principals problemes que té la societat catalana en relació amb la justícia és la manca de credibilitat d’aquest poder. L’aparell judicial espanyol ens fa malfiar. Fa anys que assistim a processos i llegim sentències on el català és bandejat, on el nostre propi lletrat ens recomana que declarem en castellà per no predisposar el magistrat en contra nostra. Políticament, a més, tenim prou exemples d’arbitrarietat i falta d’equitat contra els interessos de Catalunya, entre altres coses amb comissaris polítics a les fiscalies i filtracions de part per sotmetre els investigats a les preventives penes de telenotícies. Aquesta percepció, naturalment, no és generalitzable a tots els encarregats de dirimir sobre la llei. Però la credibilitat de la justícia és, com passa en altres àmbits, una qüestió de percepció, de sensació, de consuetud. I l’experiència amb els tribunals espanyols ha estat històricament tan dramàtica, especialment en temes polítics, que en la disjuntiva de creure’ns un presumpte lladre o el seu togat perseguidor hem tendit a refiar-nos més del primer.
En el procés de construcció nacional que hi ha en marxa, una de les grans victòries que tenim el repte d’assolir és dotar-nos d’un sistema judicial que ens proporcioni un tercer poder que sigui més just, però sobretot més creïble, que és allò que el fa realment just i el legitima per protegir-nos fins i tot, quan convé, de nosaltres mateixos. (Publicat a El Punt Avui el 27 d’octubre de 2014)

Mentre els de l’esquerra nacional es reuneixen amb l’ecosocialisme postnacional i amb l’esquerra alternativa nacional, el centredreta nacional es reuneix amb la dreta seminacional amb la qual fa coalició, per bé que, alhora, representants de l’esquerra alternativa nacional es troben discretament amb el líder del centredreta nacional, sense que això impedeixi que el cap de l’esquerra nacional, després de sortir en programes de ràdio i televisió criticant el centredreta nacional, també s’hi trobi, just l’endemà que els socialistes díscols hagin fet un acostament al centredreta nacional sense abandonar, això sí, la sintonia amb l’esquerra nacional, que alhora busca fer tornar al consens un ecosocialisme postnacional on, per cert, alguns sectors més propers a l’esquerra nacional o a l’esquerra alternativa nacional, demanen una reunió perquè pensen que l’ecosocialisme postnacional hauria d’acostar-se més, encara que sigui només per al 9-N, a l’esquerra nacional, al centredreta nacional, a la dreta seminacional, a l’esquerra alternativa nacional per assegurar-se que el consens nacional no es trenca, tot i que, per posar només un exemple, l’esquerra nacional no pot veure el portaveu del govern de centredreta nacional, els de l’ecosocialisme postnacional no poden veure gaire ningú, i fins i tot els de l’esquerra alternativa nacional, més acostumats a fer reunions i assemblees i trobades maratonianes, ja comencen a estar fins a les sandàlies de tantes trobades a tantes bandes per mirar de “dignificar” la consulta. Heu entès alguna cosa de tot el que heu llegit fins aquí? Jo tampoc. El que sí s’entén és que, mentrestant, a moltes llegües mentals de distància, la societat civil, funcionaris i ajuntaments ja fa dies que tenen el 9-N dignificat apuntant-se en massa com a voluntaris i cedint locals. Un retrat del país que hi ha en marxa, mentre els partits intenten seguir tan bé com saben, o com poden, el ritme decidit de la ciutadania. (Publicat a El Punt Avui el 23 d’octubre de 2014)

En la consulta del 9-N estem cridats a votar atenent a la pregunta amb tres opcions, tot i que els partidaris de la resposta ni carn, ni peix ara es despengen de la ruta cap a la sobirania. Cap problema, ho continuarem fent complicat. No fos cas que s’hi repensin i vulguin acompanyar-nos a les urnes com a bons demòcrates que són.
El 9-N serà, però, el punt on el camí es bifurcarà només en dues direccions. O caixa, o faixa. O independència, o mort política, cultural i econòmica. O tot, o menys del que tenim ara, que s’acosta força a res. És el pa que s’hi dóna (o que es nega) en aquest Estat espanyol on no estan disposats sota cap concepte a reconèixer Catalunya com un país sobirà, i com a regió sotmesa que ens consideren s’estan preparant per reduir-nos a la mínima expressió, tal com fa mesos que ens va dient de totes les maneres possibles, amb males paraules o amb pitjors paraules, des de la dreta i des de l’esquerra, amb amenaces o amb desqualificacions.
El 9-N és el punt de no retorn, si és que encara hi havia alguna possibilitat de fer marxa enrere. A partir del 9-N la política catalana se centrarà a com aconseguir la independència i a saber quants suports electorals hi ha per aconseguir-ho. Al bloc oponent, hi haurà el nacionalisme espanyol radical de sempre, amb el subgrup demòcrata sucursalista de Duran, Iceta i Herrera. Aquests últims, carregats de les bones intencions que porta associada la prudència espantadissa, contribuiran a sostenir els bastons posats a les rodes del procés. Duran i Iceta, potser, intentaran crear la Unió del Pont Aeri (UPA), nom inventat però que defineix els interessos que defensen. Seria convenient no esmerçar cap esforç ni tan sols a criticar-los. Voler arrossegar qui no vol seguir afebleix les forces necessàries per fer front als perills que vénen de cares. Si la majoria independentista no creix sumant aquests partits, ja es va veient que creixerà acollint el màxim de votants que en fugen. (Publicat a El Punt Avui el 20 d’octubre de 2014)

“Com veu que s’hagi desconvocat el referèndum d’independència?” La pregunta me la fa la corresponsal d’un mitjà europeu. Li explico que allò que ha estat desconvocat no és pas un referèndum sinó una consulta no vinculant, i que l’alternativa és una fórmula que tindrà els mateixos efectes, o sigui, cap d’immediat. Em respon: “Té mèrit haver convençut el món que el 9-N era per proclamar la independència.”
Aquest és el capital llançat a les escombraries del Palau de Pedralbes dilluns passat. La unitat havia aconseguit explicar arreu, ni que fos amb una sabata i l’espardenya legal, que la cosa va de veres. La unitat havia aconseguit fer escruixir tant les estructures de l’Estat espanyol que l’han portat a actuar obcecadament contra una consulta simbòlica.
Els fets demostren que la unitat no és cap concepte buit ni retòric. Amb el benentès que anar units, d’entrada, no vol dir necessàriament anar junts, sinó sobretot blindar objectius compartits i renunciar al foc amic. Aquesta és la unitat que està en perill, víctima d’una vicepresidenta esporuguida, d’un president que sap que ha de convocar eleccions però que tem perdre-les anant sol; d’un cap de l’oposició reticent a diluir-se en una llista que el privi d’una victòria que ja paladegen alguns, a no saber si hi haurà DUI i/o que el barregi amb candidats amb perdigons judicials a l’ala; d’uns ecosocialistes més preocupats perquè a la seva bicicleta l’avança tothom per l’esquerra. I la paradoxa que els de la CUP, que en condicions normals estarien carbonitzant contenidors com a mostra d’indignació, són els més madurs. Potser saben què pensa la gent del carrer perquè el trepitgen més, lluny de quadres i spin-doctor de tertúlia adotzenada. La situació és preocupant. Però no és dramàtica. En tot procés d’aquestes característiques hi ha moments crítics en què la confiança flaqueja i la tensió acumulada necessita un sobreeixidor. Tornaran a seure, tornaran a sofrir, tornarem a vèncer. Perquè ningú, Duran a banda, vol viure a toc de corneta constitucional.
(Publicat a El Punt Avui el 16 d’octubre de 2014)

ser independentista en aquest país i creure que encara hi ha possibilitats que tot surti bé té un mèrit indiscutible. Un independentista es desperta cada dia, sintonitza les principals emissores de ràdio catalanes, o el matinal de la televisió nacional, i hi troba, com sol passar cada dia des de temps immemorials, una immensa majoria de tertulians que diuen que això no anirà bé. El concepte això és el procés sobiranista en els seus diferents estadis. Si anem a la fonoteca, o a la videoteca, i hi afegim l’hemeroteca d’algun gratuït d’avantguarda, si repassem els últims anys d’opinadors mainstream a Catalunya, comprovarem que això no havia d’anar bé abans de la manifestació de la Diada del 2012. Això no havia d’anar bé després de les eleccions en què Mas no va treure tants diputats com esperava. Això no havia d’anar bé quan s’estava negociant la Declaració de Sobirania. Això no havia d’anar bé quan els beneits de l’ANC volien fer una Via Catalana de punta a punta del país. Això no havia d’anar bé quan calia pactar una data i una pregunta. Això no havia d’anar bé quan es volia omplir la Diagonal i la Gran Via. Això no havia d’anar bé quan s’havia d’aprovar la llei de consultes. Per a la majoria d’analistes influents res d’això no havia d’anar bé. Però tot ha anat bé. Fins ara.
Ja fa dies que escoltem encara amb més insistència que això no anirà bé. Hi discrepo. D’entrada, el fet que senyors i senyores d’ICV-EUiA, la CUP, Unió, ERC i CDC, que ideològicament s’assemblen com un ou i una castanya, i que quan entren en una sala d’allò que tenen ganes és de dir-se el nom del porc i buidar-se els ulls com passa en qualsevol país normal entre forces rivals, d’entrada que aquests senyors i senyores faci dos anys que generen consensos inaudits vol dir que això ja és anar bé. Hi ha una tropa que espera neguitosa que tot fracassi per proclamar allò que els bull a la gargamella: “Jo ja ho deia.” Aquesta setmana veurem si continuem sent el país de derrotistes on sempre guanyen els jojahodeia. Jo dic que no. Si més no per evitar la temptació de dir “jo ja ho deia”.
(Publicat a El Punt Avui el 13 d’octubre de 2014)

Si us pregunteu per què en un país on la gent sembla normal pot haver-hi ministres tan incompetents com ara Ana Mato (això per posar només un exemple i sense citar el president plasmàtic Mariano Rajoy); si us esteu fent aquesta pregunta des de fa temps, aquests dies teniu una possible explicació. En un país on la megalomania quixotesca de les autoritats va portar a repatriar malalts d’Ebola quan el més assenyat era no fer-ho; en un país on aquesta negligència digna del Doctor Bacterio pot acabar repercutint a tot un continent; en un país on, si no n’hi ha prou amb la temeritat demostrada, cada vegada que surt un responsable a tranquil·litzar la població encara genera més neguit; en aquest indret lamentable del planeta, doncs, la principal manifestació que hi ha hagut fins ara no ha estat pas per demanar la dimissió de la ministra, o del president, sinó per evitar el sacrifici d’un gos. El principal damnificat a ulls de l’opinió pública és ni més ni menys que el quisso de la infermera afectada per la malaltia, que ahir va ser el coprotagonista de les portades de diaris que passen per ser els més seriosos i prestigiosos del quiosc.
Aclarit, doncs. Si us pregunteu per què en un país on passa això tenen els governants que tenen, la resposta us remetrà a un dels adagis més clàssics del refranyer polític, que sosté que tots els pobles tenen els governants que es mereixen. Bé, potser en aquest cas podríem dir que els governants fins i tot estarien una mica per sobre d’una comunitat que fa de l’anècdota una qüestió d’interès general. No seria gens estrany que d’aquí a un temps veiéssim un pastor alemany, o una gossa Border-Collie, presidint l’executiu. Podeu pensar que exagero, que no són animals tan intel·ligents com els humans per tenir tan altes responsabilitats. De moment, tanmateix, estan aconseguint una cosa que milers d’africans no tenen: ser el focus d’atenció del cas de l’Ebola. I això sense tenir en compte que pugen gratis al metro i vosaltres i jo no. Ja els podeu dir bèsties, ja.
(Publicat a El Punt Avui el 9 d’octubre de 2014)

La demostració del municipalisme català d’aquests últims dies no és només una prova del compromís del territori amb el procés sinó que, de passada, aporta algunes pistes sobre com poden anar les eleccions municipals. Previstes per al maig vinent, semblen encara lluny, i més tenint en compte la incertesa actual. Això no obstant, l’ombra dels comicis locals ha planat d’una manera indiscutible per les sales de plens dels ajuntaments de pobles, viles i ciutats del país. En primer lloc, l’alè de les urnes municipals ha portat molts regidors del PSC a votar mocions en favor de la consulta o, si més no, a abstenir-se per no obstaculitzar-ne l’aprovació. Una actitud que contravé les directrius (si és que des del barceloní carrer Nicaragua s’envien consignes intel·ligibles) de la direcció del PSC. Un comportament, però, que representa l’últim intent dels socialistes per mantenir-se connectats al territori i a una ciutadania que majoritàriament està molt allunyada de les posicions oficials del socialisme català.
Algú podria acusar d’oportunistes i d’actuar per pura estratègia electoralista els regidors díscols d’aquest partit. Quan l’oportunisme o l’electoralisme consisteix a ajustar el programa a les necessitats o les demandes dels electors no hi ha oportunisme sinó sensibilitat política. Caldrà veure si el PSC podrà, tot i aquestes maniobres espontànies al territori, salvar els mobles als ajuntaments. Perquè l’altra gran conclusió que es pot extreure de la setmana que s’acaba de viure en el món local és que el sobiranisme, en bloc o cadascú sota les seves sigles, o decidint com fer-ho en funció de les possibilitats a cada lloc, pot fer uns resultats històrics que mostraran una Catalunya independent de facto.
Només el fracàs del procés actual pot espatllar aquesta marxa ascendent de l’independentisme. Però fins i tot depenent de com es fracassés, si aquest fracàs a curt termini no és ni una derrota, ni fruit de la renúncia, la porta a unes municipals amb flaire plebiscitària és inqüestionable.
(Publicat a El Punt Avui el 6 d’octubre de 2014)