Escrits amb els dits

Abdal·là Ibn Almuqaffa va ser un intel·lectual d’origen persa que va viure bona part de la seva vida a la ciutat de Bàssora, a mitjan del segle VIII. És considerat autor fundacional de la literatura àrab i, entre la seva prolífica producció, ha llegat un llibre imprescindible per a la politologia, Ètica i educació per a governants. Considerat l’equivalent islàmic a El Príncep, de Maquiavel, el tractat d’Ibn Almuqaffa té des d’aquest estiu una traducció al català editada per Angle Editorial i signada per Margarida Castells Criballés.
El volum, salvant els anacronismes naturals per a un lector del segle XXI, conté ensenyances absolutament perennes, que són les que converteixen un llibre en un clàssic. Alguns consells serien de perfecta aplicació a la política catalana actual, especialment els que parlen de paciència, covardia i temeritat. Un exemple: “La paciència més lloable resideix en la capacitat de l’home per dominar la seva naturalesa, en l’aptitud de fer front a les situacions complicades, en el manteniment del cap fred davant les contrarietats, en la justa mesura del raonament, en el control de la còlera, en la fermesa de l’actitud, en l’acarament de les dificultats tot esperant treure’n lliçons profitoses.” Un discurs així el podria
subscriure qualsevol dirigent sobiranista en aquests moments que s’acosta l’hora de la veritat catalana, en la qual serà necessària una mobilització total entre la ciutadana però alhora una serenitat màxima entre els polítics.
Un altre consell del savi de Bàssora: “La covardia és fatal, mes la temeritat és nefasta (…) Entre els morts en combat, quins són els més nombrosos? Els que s’han llançat en primera fila o els que han sigut batuts en retirada? Entre uns i altres, la quantitat és equiparable. (…) Per prevenir els resultats nefastos de determinades iniciatives, cal acudir a una virtut anomenada prudència.”
Sàvies instruccions, en aquest estiu de tants núvols sobre el procés. (Publicat a El Punt Avui el 15 d’agost de 2014)

Els que no tenim prou anys de vida acumulats per haver pogut viure l’edat daurada de Hollywood asseguts a la butaca d’un gran cinema, ens hem de conformar resignadament a veure les pel·lícules de la senyora Lauren Bacall a la televisió o bé, successivament, en cintes de vídeo, DVD o descàrregues digitals. D’aquesta gran actriu n’hem disfrutat unes quantes cintes, i em sembla, parlo almenys per mi, que cap no ens ha decebut. Si n’hagués de citar alguna d’especialment memorable diria Dark Passage (La senda tenebrosa) i molt especialment Cayo Largo, una història que atrapa durant una tempesta, de manera claustrofòbica i quasi teatral en un hotelet recòndit de Florida, figures de la immensa talla de Humphrey Bogart, Eduard G. Robinson, Lionel Barrymore i Claire Trevor, amb un estol de secundaris impecable dirigits pel no menys magistral John Huston.
La Bacall ha estat una de les grans actrius de tots els temps sense necessitat d’haver guanyat mai cap Oscar per una interpretació, ni esdevenir mite o referent generacional. Ni tan sols haver estat l’esposa d’un mostre de la pantalla com Bogart en va eclipsar la seva personalitat, ni fora ni dins de l’escena. Bacall no va tenir la presència imponent de Greta Garbo, no va gaudir de l’energia de Katharine Hepburn, no lluïa la grandesa escènica de Bette Davis; no va assolir el poder icònic de Marilyn Monroe; no arrossegava cors per l’atractiu salvatge d’Ava Gardner o Rita Hayworth; no va ser dolça com Ingrid Bergman. No va ser res de tot això perquè en va fer prou amb un parell d’ulls fulminants i un registre de mirades que ho deien tot. En va tenir prou, tot i que els cinèfils (o cinèfags, com és el meu cas) que hem estat víctimes del doblatge ens vam perdre també una veu captivadora. Lauren Bacall va morir ahir, però readaptant aquella frase mítica del seu Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà Cayo Largo. (Publicat a El Punt Avui el 14 d’agost de 2014)

Els mesos d’agost són propicis al deixondiment de la rutina vital i l’alteració dels hàbits imprescindibles per sobreviure durant la resta de l’any. Això no obstant, hi ha persones irredemptes que es mantenen fermes i constants en els comportaments consuetudinaris. És el cas de l’independentisme d’envestida, que no abaixa la guàrdia mai i aquests últims dies fa l’agost carregant contra Ada Colau i Joana Ortega. Es veu que no troben les seves opinions prou compromeses en el camí cap a l’alliberament nacional. Els arguments de les respectables senyores contenen algun element susceptible de discrepància, cert. No és fàcil respondre a preguntes capcioses, quan es comença en la política; costa resistir-se a abocar aigua al vi quan s’és d’Unió. A més, és natural que en un procés tan obert, socialment ampli i políticament tan divers, hi hagi polifonia. En aquest context, no hi ha res com la serenitat, la contemporització i la generositat d’ànim per continuar endavant. Malament rai, si en la part més delicada del procés ressuscitem els vells hàbits de la disputa interna, la puresa ideològica i l’estigmatització del matís. Catalunya ha estat històricament paradís de la disputa caïnita, arcàdia de la lluita fratricida, penjador esponerós per sostenir tants barrets com caps hi ha hagut. Fa un parell d’anys, però, que estem experimentant un fenomen força inconegut per aquests verals, una unitat d’acció sòlida i alhora elàstica, amb prou resiliència per entomar provocacions i encabir voluntats, mirant de seduir aquells qui dubten o s’esgarrien en comptes de blasmar-los, dir-los el nom del porc, vituperar-los, llançar-los improperis i penjaments. Com si en aquest art de la imprecació volguéssim competir amb els espanyols en comptes de marcar distàncies. Una mica d’intel·ligència emocional no seria gens sobrera. Amb l’aigua que baixa només faltaria que acabéssim sent víctimes de foc amic. (Publicat a El Punt Avui el 13 d’agost de 2014)

El greu perjudici causat pel bloqueig rus a les exportacions europees i nord-americanes va ser liquidat divendres passat pel president Rajoy amb una observació que demostra un cop més la temeritat discursiva d’aquest home. Mentre el conseller català Josep Maria Pelegrí alertava de la situació, el gran Rajoy, el brillant estadista hispànic, es quedava tan ample assegurant que el contratemps no és pas una bona notícia però en tot cas segur que farà espavilar el sector exportador espanyol. “Estimular”, és el verb que va emprar el líder dels espanyols amb la seva inconsciència habitual.
Les paraules de don Mariano ja serien prou greus com a declaració de liberalisme salvatge si no fos que estan proferides des de la incompetència més absoluta i el desconeixement total sobre el tema, perquè només tres dies després ja s’està veient el desgavell que hi ha organitzat a tot el continent i ja tenim la ministra d’Agricultura cames ajudeu-me cap a posar-hi cullerada.
D’estímul n’hi està havent, i tant. Però, curiosament, allò que ha estimulat l’abaixada de barreres russa ha estat l’especulació, que no deixa de ser una manera d’espavilar-se d’alguns però que no és pas la més recomanable per als mercats. Mentrestant, els productors catalans (i també els espanyols i d’altres punts d’Europa), pateixen de valent. Rajoy deu estar degustant percebes al seu refugi gallec ben lluny de la preocupació que s’estén als sectors agrari i agroalimentari i, de retruc, al turístic, perquè les guerres diplomàtiques tenen uns imprevisibles efectes dominó. Encara que la capacitat d’incidència sigui relativa en un conflicte tan complex, un estat que en comptes d’agafar d’entrada les regnes de la defensa dels interessos dels seus ciutadans amaga el cap sota l’ala fins que el problema es fa incontenible no és una eina útil sinó un simple contenidor d’incompetència burocràtica. I la UE, per la celeritat amb què afronta la situació, un magatzem de contenidors. (Publicat a El Punt Avui el 12 d’agost de 2014)

Aquest estiu estem veient com els senyors i les senyores de Podem van acumulant expectatives demoscòpiques gràcies al fet de no tenir pèls a la llengua a l’hora de denunciar la crisi profunda de la democràcia parlamentària tradicional. Són el catalitzador de moltes veus tipes de casos de corrupció, d’impunitat bancària i d’un estat del benestar que enfila el desballestament en perjudici de classes mitjanes i baixes, que cada cop es miren més de lluny la minoria que neda en l’abundància d’un mar xarbotat per la desigualtat.
L’efecte Podemos no és nou en la història. Ni, com demostren exemples pretèrits sobrats, ha d’acabar necessàriament bé, si entenem per bé la millora de la qualitat del sistema. Sobre aquesta música política seductora i lletra encomanadissa, fa dos mil anys Plutarc ja va escriure, en els seus Consells sobre política, editats en català per Adesiara: “El poble està més disposat a acceptar els qui comencen, en la mesura que està cansat i avorrit de veure els de sempre, igual com els passa als espectadors amb un nou actor.” Tot i que el llautó està detectat fa temps, seria injust, frívol i prematur aixafar la guitarra regeneradora vaticinant, amb el nas arrufat i cara de superioritat, que ja se sap que les novetats utòpiques es desinflen quan assoleixen el poder, o que a l’hora de la veritat calen programes sòlids i no pas nebuloses assembleàries carregades de verbositat pirotècnica. La revolta contra la injustícia és per ella mateixa mostra de vitalitat social. L’experiència indica, això no obstant, que la rebel·lió antisistema en general tendeix a combatre el mal no pas curant el malalt sinó matant-lo, remei indiscutiblement efectiu però irreversible. És flor d’estiu, Podem? Ho anirem seguint. I pel que fa a la seva relació amb el procés català, no sabria dir-ne res més encertat que el que ha escrit l’antropòleg Manuel Delgado, que podeu llegir si aneu a la versió digital d’aquest article i hi cliqueu. (Publicat a El Punt Avui el 10 d’agost de 2014)

Des de dissabte passat, en aplicació d’una normativa europea, les persones que hagin escrit llibres a disposició del préstec en una biblioteca pública cobraran en concepte de dret d’autor cada cop que un usuari els demani per llegir-los. Els drets d’autor, pel que fa a llibres, música, imatges fixes o en moviment, són una forma de remuneració dilatada tot i que ja s’hagi cobrat un cop pel producte lliurat, com a recompensa per estar contribuint permanentment a la il·lustració de la massa.
Uns drets merescuts, naturalment. Cap ciutadà amb una mínima condícia cívica no pot negligir el valor intel·lectual que té un llibre, un disc o una pel·lícula. Fins i tot si porten per títol Cosas no aburridas para ser la mar de feliz o Si puedes volar por qué gatear: supérate a ti mismo!. En una societat lliure és perfectament legítim extreure el màxim benefici de l’esforç productiu. Hi ha consellers de grans multinacionals que guanyen molt més per fer molt menys. I no hi ha dubte que si per alguna cosa els creadors culturals poden ser considerats superiors a la resta dels mortals és per la seva capacitat de protegir corporativament l’excel·lència del seu procés creatiu.
Aquesta metodologia retributiva, però, planteja alguns dubtes de caràcter prosaic que no resolen ni la legislació europea ni l’adaptació que se n’ha fet per aquests verals. Es podria objectar, posem el cas, que sigui oportú abonar el mateix en concepte de drets d’autor tant si el lector ha acabat el llibre prestat com si l’ha retornat a mig llegir perquè el volum li ha resultat insofrible. Tampoc no estaria malament valorar, parlant de drets d’autor, si els fabricants de mobles poden exigir l’estipulació d’una taxa cada cop que un usuari acomodi el seu cul en una cadira de biblioteca. Exagero, ja ho sé. Fer un moble no és pas una activitat comparable amb el magne procés intel·lectual de crear una obra literària. Tot i que no puc estar d’imaginar-me insignes literats provant d’escriure asseguts en un model ergonòmic que balli o tingui els claus del seient mal reblats. (Publicat a El Punt Avui el 9 d’agost de 2014)

De totes les observacions, comentaris, declaracions i anàlisis que s’han fet fins ara sobre el cas Pujol, en destacaria la del conseller Santi Vila. “La primera lliçó que n’hauríem d’extreure és que no hauríem d’idealitzar mai cap tipus de lideratge.” Comparada amb la reacció visceral, sobreactuada o de curta volada d’alguns altres companys de files, el laconisme i alhora la severitat de l’observació del figuerenc són dignes de menció. Un exercici de visió estrictament política per deixar enrere un llegat que no es pot ignorar, un mal que no es pot obviar, però que des de la proximitat ideològica cal analitzar mirant més enllà. M’imagino que no és senzill marcar la distància de seguretat respecte dels fets reprovables d’un referent com Pujol. Com deia Chesterton, “pots canviar el lloc on et dirigeixes, però no pas el lloc d’on procedeixes”. Una certesa que des de CDC cal tenir molt en compte, passat l’estupor i les rèpliques que ben segur que aniran arribant, per encarar un futur en què caldrà viatjar amb el pes d’una herència en la qual no serà fàcil separar el gra de la palla. Preocupar-se excessivament per netejar la imatge retrospectiva pot distreure inútilment de l’estratègia de futur. El filòsof francès Alain Finkielkraut, en una anàlisi de l’obra de Philip Roth La marca de l’home, justament una novel·la en la qual el protagonista porta una vida basada en una gran ocultació, afirma contundent: “El pare no cal matar-lo; d’això ja se n’encarrega la vida. Hi ha una infinitat de forces capaces d’eliminar-lo.” Matar el pare, per tant, és una feina improductiva i més quan, en aquest cas, s’ha immolat, encara que sigui empès per l’empenteta de l’Estat espanyol. (Publicat a El Punt Avui el 7 d’agost de 2014)

Les últimes eleccions europees han generat uns quants moviments polítics que no són pas directament atribuïbles a la contesa electoral però que, sense cap mena de dubte, els resultats han ajudat a eixamplar o a visualitzar d’una manera més inexorable algunes catàstrofes larvades. El socialisme espanyol ha començat un procés que pot ser catastròfic especialment per al PSOE però també per a un sistema polític espanyol fonamentat en el maniqueisme bipartidista. Vist des de Catalunya, tanmateix, la qüestió és cada cop una remor més llunyana de política del país del costat. Un país on, per cert, també canvien el rei, i això sí que ja no és exclusivament una qüestió llunyana, perquè alguns analistes volen veure en aquesta successió en la corona un intent d’esclafar, estroncar o reconduir (depenent del grau de candidesa amb què us ho mireu) el procés sobiranista català.

Hem tingut també l’enèsim simulacre de retirada d’un Duran que necessita escalfor mediàtica per continuar predicant en el desert de la tercera via. Llàstima que la notorietat a la primera línia només li ha durat uns quants telenotícies per culpa d’un terrabastall, aquest sí de debò, com ha estat el de la dimissió de Pere Navarro, cantada des de fa temps tot i que l’interfecte preferia xiular. Tant en el PSC com a la seva seu central a Madrid curiosament hi ha bufetades no pas per substituir Rubalcaba o Navarro. Contràriament, el criteri dominant avui entre els socialistes és el d’aquell escrivent de novel·la que es deia Bartebly, famós per abraçar l’actitud del “preferiria no fer-ho”.

Abdicacions, simulacres de dimissió i retirades, el que és clar és que, de moment, el sobiranisme resisteix molt millor aquest final de temporada. Fins i tot Esquerra, antany partit tempestuós com cap altre, en la cursa a l’alcaldia de Barcelona, ha aconseguit mantenir enfundats els punyals. (Publicat a El Punt Avui el 16 de juny de 2014)

El Congrés espanyol va viure una d’aquelles sessions llampec tan cares de veure en aquest règim de democràcia estàtica, aquest sistema de ritmes lents, comissions eternes i debats retòrics que han convertit el legítim desig d’estabilitat política en una indesitjable esclerosi política. La maquinària legislativa espanyola només posa la directa quan cal evitar el debat perquè no convé esvalotar el galliner de la discussió ideològica. Fa uns anys vam assistir a una reforma constitucional canicular que va ser vista i no vista amb l’objectiu de plegar el sistema representatiu no pas a la voluntat dels representats sinó a la dels estrictes poders econòmics supraestatals. Els mateixos mecanismes de corró constitucional han estat activats aquesta última setmana amb una inusual celeritat per garantir el relleu lampedusià d’una monarquia en què canviarà la cara i pareu de comptar.

El problema del sistema constitucional espanyol són dos problemes. El primer, que és hereu d’una situació que va tenir com a principal prioritat garantir una estabilitat duradora al preu que fos. El preu ha estat un sistema polític amb tendència a la volubilitat conjuntural a cops de majoria absoluta en els aspectes on caldria més estabilitat jurídica (vegeu educació, fiscalitat o drets individuals) i l’anquilosament i la dificultat d’adaptar-se als nous temps en qüestions essencials com són, per no anar més lluny, la cúspide de l’Estat, el poder judicial, o l’organització territorial. El segon problema és que molts dirigents pensen que la maduresa política espanyola és tan fràgil que encara sort que la Constitució no deixa gaire marge per als canvis bruscos. Discutir sobre monarquia o república, o sobre el dret a decidir, podria ser normal si la política espanyola no tingués tanta por del debat democràtic entès com alguna cosa més que l’observança devota i acrítica d’un catecisme legal.(Publicat a El Punt Avui el 12 de juny de 2014)

Al final tindran raó aquells que diuen que el canvi de monarca dels espanyols és una operació per desllorigar l’enrevessat cas de Catalunya. Felip encara no s’ha calçat la corona i ja ha aconseguit treure’ns la pedra de la sabata del procés, una fita que els catalans perseguíem infructuosament: apartar en Duran de la via, de la qual el d’Alcampell no es movia ni amb fum de sabatots. Sí, d’acord, ja sé que l’objectiu des de Madrid no és pas desbrossar-nos el camí sinó provocar una crisi a CiU i orquestrar una operació Duran per tal que l’encara líder d’Unió aconsegueixi per art de màgia que la immensa majoria dels catalans tinguem una embòlia col·lectiva i canviem de cop el vot per abraçar en massa la causa de la submissió i el sucursalisme. S’ho ben creuen, a Madrid, que Duran és el seu cop amagat. Caldrà veure, però, si Duran pot arrossegar ja no les masses sinó amb prou feines uns quants dels més disciplinats acòlits d’Unió.

En fi, que en Duran ha resistit primer a la manifestació de la Diada del 2012, després a les eleccions del mateix any; la declaració de sobirania; la Via Catalana, i la victòria d’ERC per primer cop des dels temps de la República. Ha resistit fins ara. Això de no poder fer el besamans a la corona (de fet, l’acció concreta es conjuga amb el verb llepar, però seria impròpia d’un article seriós com aquest) i haver d’abstenir-se li ha fos l’últim fusible de lucidesa que li quedava. Ha dit prou. Li han saltat tant els ploms que no ha sigut a temps ni de trucar al Conde per donar-li la primícia, que murri que és en Rubalcaba, el Fouché de Ferraz, filtrant secrets. Quins temps més vertiginosos. Els més irredempts us queixeu que Mas vagi a la coronació de Felip VI. I tant, que hi ha d’anar. A donar-li les gràcies, a ell i a son pare i a tota la caterva madrilenya, per haver-nos ajudat a aïllar en Duran. Quin parell de borbons que tenen, aquests espanyols. (Publicat a El Punt Avui el 9 de juny de 2014)