Escrits amb els dits

Si res fa el Barça diferent de la resta de clubs del món és que mentre a tot arreu, en línies generals, és l’afició que anima els jugadors, a can Barça són els jugadors que estan obligats a mantenir animada una afició que només sap ser la millor del món quan el vent bufa de cara.
La decadència de l’equip, concretada amb l’eliminació de la Champions i a Granada, ha començat a desbocar les pulsions caïnites i autodestructives del barcelonisme, que fins ara es mantenien en un estat d’ebullició contingut perquè els resultats obligaven els malcontents vocacionals a guardar aquell silenci angoixant amb remor de fons tan típic del barcelonisme.
Ja està. S’ha consumat la desfeta i els centenars de milers d’entrenadors en potència del Barça que circulen per la graderia, els bars i les xarxes socials han desfermat la fúria. Quina poca consideració pel millor equip de la història. Quin poc respecte per uns nois que en menys d’una dècada ens han fet passar de la inseguretat patològica a la consolidació de l’autoestima.
La junta ens pot caure més o menys simpàtica; l’entrenador, el podem trobar més o menys encertat. Però diu molt poc de la categoria d’una afició blasmar un equip que s’ha cansat de guanyar. Per cansar-se de guanyar s’ha d’haver guanyat molt. Però no es pot guanyar sempre. Un dia s’acaba. I un equip de persones que ens ho han donat tot no es pot canviar com si fossin peces d’un engranatge. Els herois han entrat en declivi i cal respectar que la flama es consumeixi, i si cal esperar per tornar a guanyar títols, n’hi ha que tindrem paciència perquè la millor actitud per aprendre a gaudir de les victòries és saber quan toca perdre. Potser sóc poc competitiu. Ser seguidor d’uns colors és molt més que un neguit per guanyar. A més, la part positiva a curt termini és que caure en la final de la copa contra el Madrid no seria cap desgràcia. Sant Pep també ho va fer. (Publicat a El Punt Avui el 14 d’abril de 2014)

Pocs episodis de la història han marcat un poble durant tantes generacions com ho està fent la Guerra Civil espanyola, ho està fent perquè encara no ha acabat de fer-ho, un episodi que va generar una ferida tan profunda que encara avui manté l’actualitat en un debat polític que continua sent hereu d’aquella guerra mal dita fratricida, perquè no va ser entre germans sinó entre veïns. Entre el 1936 i el 1939 es van disputar moltes guerres civils alhora, és a dir, molts conflictes d’origen i protagonistes diversos van confluir en un mateix període de temps, alimentant-se mútuament i allargassant la resolució de les querelles superposades. Tanmateix, l’autèntica flama que va alimentar i mantenir l’energia dels insurrectes, la moral alta i la motivació extraordinària necessària per avançar, va ser la voluntat d’aniquilar Catalunya. La Guerra Civil va causar víctimes de tot el territori espanyol, però fonamentalment era una ofensiva contra Catalunya, no només contra el nacionalisme català sinó contra un poble i un model social que representava tot allò que l’espanyolisme tradicional o bé no tolerava, o bé no entenia, o potser no tolerava perquè no entenia. O no volia entendre.
Catalunya, als anys trenta del segle passat, no era només una nació, sinó que ho era des de la modernitat, el dinamisme, la conflictivitat, plena d’oportunitats i també d’incerteses. Una societat en profunda evolució que avançava a cops de contradicció però a gambades.
Setanta-cinc anys després aquesta disputa continua. Després de tanta sang hem après a lliurar-la, almenys els catalans, amb eines i no amb armes. Però l’amenaça de la negació de la nostra personalitat es manté intacta, impertorbable, en una intransigència perenne que després de tantes dècades ja hem vist que no és estratègia ni conjuntura sinó manera de ser. Espanya només s’entén a la seva manera i contra qualsevol altra forma d’entendre’s. Catalunya també s’entén a la seva manera, i tant, però una forma d’entendre’s que no posa en perill l’existència d’Espanya. Han passat setanta-cinc anys i el problema català continua sent una manera de referir-se al problema real, que és el problema espanyol. El de la intolerància, la incomprensió i l’immobilisme. Lluitar contra això és una guerra perduda, al 39 i avui. Lluitar per marxar és una altra història, la que hi ha possibilitats de guanyar. (Publicat a Presència el 13 d’abril de 2014)

El debat sobre la consulta al Congrés dels Diputats ha deixat bastant clar que Espanya i Catalunya no és pas que tinguin un conflicte per la separació, sinó que políticament ja funcionen com dos països diferents. Dimarts a Madrid va quedar palesa la relació diferent que mantenen un país i l’altre amb la democràcia. Els catalans hi vam anar a demanar democràcia, però tant Rajoy com Rubalcaba van portar l’aigua del debat al molí no pas del dret a decidir sinó de la independència. Tant un líder com l’altre van admetre que si no ens deixen votar és perquè ho volem aprofitar per demanar la independència.
Aquesta és la clau de la qüestió. No ens deixen votar perquè tenen por de perdre. Mentre que a Catalunya el consens està a demanar el dret a decidir, un punt on conflueixen persones que són favorables a l’estat propi i lliure i d’altres que s’estimarien més un federalisme autèntic o una confederació de sobiranies, a Espanya, històricament més amants del blanc o negre, més refractaris al matís, interpreten el referèndum com una porta que volem aprofitar per marxar. Agafats individualment som molts catalans els que volem marxar. Probablement som la majoria, però això no ho sabrem fins que passem per les urnes. Això no obstant, col·lectivament som un conglomerat d’opcions diverses que per damunt dels nostres cants aixequem no pas només una senyera sinó una urna per votar. És la diferència fonamental entre Espanya i Catalunya. A Madrid no volen permetre un referèndum per por de perdre’l. A Catalunya volem votar malgrat que no tinguem clar quin serà el resultat. Ens prenem la democràcia com un objectiu en si mateix. Allà és una eina estratègica en funció de les expectatives. I en aquest cas, curiosament, qui veu més clara la necessitat de la independència som molts catalans, però qui la veu més probable semblen ser els mateixos espanyols. (Publicat a El Punt Avui el 10 d’abril de 2014)

El centenari de la Mancomunitat és l’efemèride d’aquest 2014 més vinculada a la concreció del procés sobiranista. On el Tricentenari posa la mitologia i la gènesi dels greuges amb Espanya, la Mancomunitat situa l’antecedent de la construcció d’un país modern amb estructures d’estat al servei real i efectiu de la ciutadania. El concepte d’administració pública en la Catalunya d’avui és deutor de Prat de la Riba.
Paral·lelament, el procés d’emancipació iniciat fa dos anys incorpora un altre referent ideològic potser menys conegut però igualment important en la construcció de l’ideari sobiranista. Quan Mas o Mascarell reivindiquen la marxa paral·lela i indestriable dels aspectes nacionals i socials; quan Esquerra accentua aquest plantejament amb el seu independentisme progressista de llarga tradició; quan la CUP i, també, ICV defensen la llibertat nacional com a motor de canvi social, tots aquests plantejaments conflueixen en el pensament i llegat de l’oblidat pare de l’independentisme modern, Josep Narcís Roca i Farreras (Barcelona 1834-1891). Agitador federalista de primera hora, Roca i Farreras va constatar un segle abans que el PSC que el model federal a Espanya és més utòpic que la independència. Va escriure un opuscle titulat La nacionalitat catalana vint anys abans que Prat de la Riba, va ser un ateu declarat i alhora defensor a ultrança de la preservació del patrimoni artístic religiós. Va ressuscitar la idea dels Països Catalans i el 1871 va defensar per escrit l’opció independentista batejant-la com a “patriotisme social”, vinculant indestriablement el nacionalisme al progrés, a la societat civil i a la internacionalització. Per a algun sobiranista d’avui pot resultar massa radical; per als radicals, un anticlerical massa tou; però és indiscutible que en Roca conflueix el comú denominador de la Catalunya pel dret a decidir. Prat i Roca, el seny i la rauxa del procés. (Publicat a El Punt Avui el 7 d’abril de 2014)

No calia que monsenyor Rouco Varela, croat de la cristiandat, vigia d’occident i braç incorrupte de la mà dura catòlica, apostòlica i romana, brandés l’espantall de la Guerra Civil perquè tothom sabés que aquest individu és un dels màxims representants a la terra (amb el permís d’Aznar i Ruiz Gallardón) de la caverna retrògrada, de la crosta de baix; el carca major, el papu, la pitjor cara d’una església que no mereix ser emmascarada per un troglodita de les dimensions d’aquest home sorgit de la foscor moral més absoluta, de la tradició capellanesca més periclitada i de la vilesa intel·lectual més abjecta.

No calia, perquè tots el coneixem. Per tant, el minut de glòria de Rouco durant el funeral d’estat de l’expresident espanyol Suárez no calia per descobrir el personatge. Malgrat tot, el moment va ser altament revelador i il·lustratiu no tant pel que va dir el prelat sinó pel context, l’escenari i l’entorn on va ser perbocada la barbaritat.
La clau de tot plegat eren els reclinatoris i els besamans, com a símbol de l’Espanya actual. Diu moltes coses la visió dels màxims representants de l’Estat de genollons davant la mitra en el funeral oficial d’un país teòricament aconfessional, què coi teòricament, constitucionalment. Explica molt bé el seu món contemplar com un president del govern acota el cap xaiosament per besar l’anell cardenalici. Diu moltes coses perquè defineix perfectament la mentalitat d’un nacionalisme, l’espanyol, ancorat en les arrels podrides de la tradició més carrinclona i antimoderna, en el sentit cívic de la paraula.
Algun lector catòlic podria aixecar el cap de la lectura d’aquest article i dir-me, ep, noi, no siguis menjacapellans i tingues una mica de respecte per la religió i la seva incardinació històrica en la societat actual. Jo li respondria que tot el respecte que convingui per a la religió, però que tingui en compte que aquells reclinatoris tronats del funeral del senyor Suárez i aquells cops de cap submisos davant la prelatura no eren pas per lloar cap Déu sinó per reverenciar i rendir obediència als seus representants a la terra.
Aquesta és l’Espanya eterna que perdura enquistada. Aquesta és l’Espanya profunda de la qual cal emergir. Perquè no és que sigui profunda, és que està enfonsada. (Publicat a El Punt Avui el 6 d’abril de 2014)

La caverna espanyola, encapçalada pel PP, l’ABC i, tatxín, tatxan, la participació estel·lar del diari El País, que en aquestes coses de la defensa del nacionalisme hispànic és dels d’antes la bota que rota, ha començat a posar en el punt de mira mediàtic l’ANC i la seva presidenta, Carme Forcadell. Amb diferents estils, oscil·len entre l’acusació de subversió i la de colpisme, mentre els colpistes de debò es foten paelles.
Aquesta tropa té tota la raó. L’ANC és un perill. Els homes i dones, joves i vells, rics i menys rics, i gens rics, que cada dia després de treballar, o de cuidar els néts, o de buscar feina, es reuneixen per dissenyar l’estat que volen, muntant sectorials, debats, posant-hi diners, hores del seu temps lliure, tota aquesta gent és realment perillosa per a aquells que pensen que la democràcia és només un llibre d’instruccions i no també, sobretot, la possibilitat de canviar aquestes instruccions amb l’acció de la voluntat popular.
Un col·lectiu que ha deixat enrere la desafecció per implicar-se en la construcció d’un país millor és un perill per als que consideren que la política es dicta de dalt a baix.
Aquesta entitat amb una capacitat organitzativa que ha meravellat el món fent enllaçar les mans a persones d’origen, creences i ideologia diversa en defensa d’una causa comuna, és un perill per aquells que s’aferren a l’statu quo.
Una multitud que reivindica en positiu, intentant sumar amb arguments i no amb insults, que aporta aire fresc en comptes d’enrarir-lo, és un perill per aquells que basen la política en el fel i la fetor de claveguera.
L’ANC és un perill. I tant. Un perill
que no fa por, sinó enveja. Perquè l’ANC no té armes, sinó eines. I les eines fan feina. Caldran presons molt grans si volen liquidar-la. Som molts els que fem pinya amb l’ANC perquè aquests que li volen fer la guerra facin el favor de deixar-nos en pau. (Publicat a El Punt Avui el 20 de març de 2014)

En el gènere de la política ficció resulta difícil superar el ministre Margallo després de la seva referència a 2014. Odissea (catalana) de l’espai, un episodi que passarà als annals de la diplomàcia universal. Tanmateix, posats a dir-la grossa, gosaria aventurar una hipòtesi aparentment surrealista sobre un cas igualment poc terrenal, com és el de la Conferencia Episcopal Espanyola. La cúria hispànica ha jubilat el líder Rouco i l’ha substituït per l’arquebisbe Blázquez, que ja va ocupar el càrrec durant l’interregne rouquià entre el 2004 i el 2008. Els analistes religiosos interpretaran molt millor que jo el canvi des del punt de vista confessional. Ara bé, políticament parlant, el relleu demostra una manca d’astúcia clamorosa de la jerarquia catòlica. Han perdut una oportunitat d’or per neutralitzar l’ala missaire del catalanisme nomenant president de la CEE el senyor bisbe de Solsona, Xavier Novell.
Us pot semblar una bertranada, però si ho mireu fredament veureu que escollir per al càrrec el, per cert, hereu de Tarancón a la mitra solsonina hauria estat una carambola a diverses bandes. Primer, un rentat de cara com Déu mana a la gerontocràcia eclesiàstica. Segon, fidelitat a les essències de la línia dura en l’aspecte ideològic, perquè al costat de l’ultraortodox Novell el cardenal Rouco es podria qualificar gairebé de kumbaià. En tercer lloc, el més greu per la part que ens toca, situar com a cap de l’Església espanyola un català refractari al sobiranisme hauria entaforat una sordina com una catedral a la veu eclesial catalanista.
No cal patir. Aquella finezza pròpia de la cúria, aquella diplomàcia vaticana, aquella habilitat de ser letal des de la subtilesa, aquell mefistofelisme capellanesc tan propi són exògens a una tropa de sotanes que, consagrades a la santa croada nacional, no estan de gaires hòsties, si no és per repartir-les sense manies contra els catalans. (Publicat a El Punt Avui el 13 de març de 2014)

(Aquest article està escrit la nit de l’onze de març de 2004 i publicat en l’edició d’El Punt del dia 12.)

L’11 de març del 2004 passarà a la història com una de les dates més nefastes del segle XXI, i ho farà juntament amb l’onada d’atemptats contra els EUA de l’11 de setembre del 2001, simbolitzat per l’ensorrament de les Torres Bessones de Nova York. Un aparellament macabre que no només ho és per la matança generada o per la coincidència dels numerals, sinó per un aspecte que probablement obrirà la cursa de múltiples especulacions entre els especialistes en simbologia: l’11 de març està situat a la mateixa distància de l’equinocci (en aquest cas, de primavera) que l’11 de setembre de l’equinocci de tardor. Una dada que pot resultar irrellevant per a molts, però que segur que alimentarà les teories dels abonats a buscar significats ocults en les coincidències, sobretot a l’hora de fer vaticinis sobre els hipotètics atemptats que pugui arribar a cometre al-Qaida.
Discursos amb omissions
Deixant de banda el terreny de la simbologia i les coincidències, durant la jornada d’ahir van aparèixer altres detalls aparentment irrellevants que, amb l’avenç dels esdeveniments, han acabat sent reveladors. En l’atapeïda successió de compareixences oficials, durant les quals la versió oficial que apuntava a l’autoria d’ETA es va
anar capgirant amb la lentitud amb què es coneixien les dades, hi va haver dos moments crucials. En primer lloc, el discurs d’Aznar, quan encara la hipòtesi d’al-Qaida era oficialment qualificada de maniobra de distracció interessada del món abertzale. El president del govern espanyol no va incloure cap referència explícita a ETA en la seva compareixença. El segon sí­mptoma que alguna cosa estava capgirant les hipòtesis va arribar amb el discurs del rei Joan Carles. L’al·locució televisiva es va retardar, i va anar precedida d’una compareixençaa del ministre Acebes en la qual va apuntar l’existència d’una altra hipòtesi de treball que apuntava al terrorisme islàmic. Després va parlar el monarca espanyol: no hi va haver cap esment d’ETA. Pocs minuts més tard, transcendia la reivindicació del grup islàmic de la matança de Madrid.

El poble català ha estat històricament un sofert destinatari del virtuosisme d’altres nacions en l’art del vilipendi. En aquest diari hem publicat ocasionalment algun catàleg dels insults que ens plouen, per exemple, des de Madrid. Val a dir que d’uns anys ençà la pluja ha esdevingut aiguat. El que no deuen saber els adversaris és que si no ens hi tornem és perquè som mesurats de paraules, no pas perquè ens falti artilleria, lleugera, pesant i nuclear.

Disposem d’un arsenal dialèctic que fa feredat. I si no em creieu correu a la llibreria més propera i fireu-vos l’últim llibre del filòleg, escriptor i traductor Pau Vidal 100 insults imprescindibles (Cossetània), on documenta la solvència de la catalana llengua en l’art de l’improperi, la destresa en el llançament de penjaments i la mestria en el conreu de la verbositat injuriosa. De ‘burro’ a ‘cantamanyanes’, de ‘cul d’olla’ a ‘gamarús’, de ‘ximple’ a ‘torracollons’, de ‘xitxarel·lo’ a ‘pallús’, el llibre de Vidal és un compendi deliciós de l’agressió verbal, que en català se serveix ara barrejada amb mordacitat, ara rebaixada amb ironia, o reforçada pel sarcasme coent. Potser per això el volum incorpora sota cada entrada un emprenyometre que quantifica el potencial ofensiu de cada mot, per bé que aquesta valoració no té en compte el gruix epidèrmic dels eventuals destinataris del dard. ‘Cagabandúrries’, ‘capsigrany’, ‘carallot’, ‘sòmines’, ‘mitjacerilla’, ‘passerell’, ‘pelacanyes’… la llista és llarga (amb un apèndix que n’apunta uns quants més) i si servidor volgués ser mereixedor de qualificatius com ara llepafils, mestretites o setciències diria que hi he trobat a faltar ‘flasca’, ‘refistolat’o ‘pic-pic’. Podeu pensar que l’assumpte és anecdòtic, però aneu errats. L’inventari d’imprecacions hauria de ser considerat una estructura d’Estat. El món ha de saber que si ens toquen gaire el voraviu som capaços de fer tronar i ploure. De boquilla, és clar. (Publicat a El Punt Avui el 10 de març de 2014)

Si qualsevol de nosaltres anés a treballar a un país on es parlés una llengua que no fos la nostra molt probablement al cap d’un parell d’anys tindríem prou coneixement d’aquell idioma per poder fer les coses més bàsiques i socialitzar-nos mínimament amb els nostres nous conciutadans. N’hi ha que n’aprendríem més, amb una riquesa de vocabulari sorprenent, o que assolirien un accent més depurat, i d’altres amb prou feines pescarien les nocions bàsiques de la parla per anar fent-se entendre. Dependria, no només de les capacitats del nou parlant sinó també de la distància familiar entre el propi idioma i el que hem de fer nostre. No és el mateix aprendre francès, o espanyol, o italià, que haver de reeixir amb el finès o l’urdú. Afortunadament, tanmateix, la predisposició i, sobretot, la necessitat, són unes bones eines d’aprenentatge.

Entre les activitats bàsiques de la vida rutinària algunes persones hi tenen un esport anomenat spinning, que consisteix a pedalar com un beneit sobre una bicicleta estàtica a les ordres d’un monitor que t’escridassa, t’anima i t’impel·leix a treure el fetge per la boca per posar el cor a una teòricament saludable pressió màxima. Una activitat en què les instruccions que es reben són bàsicament interjeccions i frases curtes de l’estil de “vinga”, “som-hi” i “més, més, més”. Exemples d’una complexitat lingüística tan extrema que ha portat una colla d’agents de la Guàrdia Civil de Martorell residents des de fa un parell d’anys al nostre país a queixar-se als Mossos que el monitor d’un gimnàs de Martorell els dona les ordres, perdó, les instruccions, en català. Ja me’ls imagino equivocant-se de pedalada, anant marxa enrere o relliscant com a conseqüència de la dificultat d’entendre les instruccions d’ús de la màquina de pedalar. El cas ha arribat a la premsa nacionalista espanyola, que avui ja no s’escandalitza que es pugui ensenyar química en català, com passava en temps de Suárez, sinó que troba inacceptable que uns pobres servidors de la pàtria siguin interpel·lats amb una llengua tan oracular com la catalana. Senyors agents de la Benemèrita, entendre català és senzill. Només cal que no es fermin tan avall el tricorni, que els tapa les orelles. (Publicat a Presència el 9 de març de 2014)