Escrits amb els dits

Després de la sessió de control d’ahir al Congrés, l’independentisme català ja no pot dir que no hi ha ningú a la banda espanyola que no admeti que el procés que ha iniciat Catalunya no és cap estirabot, ni una operació de peix al cove ni un sobreescalfament nacionalista que amb el temps ja es refredarà. La llàstima és que l’espanyol més clarivident de la política madrilenya sigui Josep Antoni Duran i Lleida.
Aquest fet no hauria de ser necessàriament negatiu, ans al contrari, sinó un avantatge, pel fet que un espanyol de nacionalitat catalana seria ideal per fer una bona tasca mitjancera des del coneixement de les dues realitats. No hauria de ser negatiu, però ho és perquè aquest tipus de ciutadà d’adscripció nacional no espanyola no cap en la mentalitat hispànica actual. Ni actual, ni pretèrita: ara estem veient, amb el fel acumulat que ens perboquen dia sí i dia també, que han passat anys dissimulant el menyspreu que senten per nosaltres.
La disputa dialèctica d’ahir entre Duran i Rajoy pot semblar anecdòtica, però marca un moment històric que haurà de figurar en la història de Catalunya, i d’Espanya, com el punt d’inflexió cap a la via de no-retorn. Ahir a Madrid es va escenificar la frustració del pactisme polític català. El líder d’Unió va avisar amb una sinceritat alarmada i alarmista de la inevitabilitat d’una declaració unilateral d’independència i, és cert, es va situar a la banda (no pas en el bàndol) dels que no consideren que sigui l’opció més desitjable. Però no li restem la seva part de mèrit, al senyor Duran. Pocs que hi estiguin tan a prop han parlat tan clar a Rajoy. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’octubre de 2013)

Els paisatges urbans tenen una mutabilitat imperceptible però constant. Només cal parar una mica d’atenció mentre es camina pel carrer, anant i tornant de la feina, o realitzant aquell exercici tan saludable per a la ment que es diu badar, i comprovar com, amb el pas del temps, a les ciutats es van produint petites mudances epidèrmiques que, això no obstant, no afecten pas només la percepció visual, sinó que ens donen pistes del desenvolupament del col·lectiu humà que hi viu i hi transita. Fins fa quatre o cinc anys hi havia una saturació de baixos comercials amb rètols pretensiosos d’entitats bancàries, caixes grans, caixes petites, caixes amb ínfules, bancs aparentment solvents i bancassos poderosos que semblaven el corn de l’abundància en forma d’oficina sucursal. De sobte, catacrac. En pocs mesos es va produir una fulgurant substitució dels taulells de concessió d’hipoteques a dojo per locals buits amb rètols indicant la disponibilitat per a lloguer o venda. Paral·lelament a la caiguda de l’imperi financer van començar a emergir uns modestos establiments que, amb lletres de colors llampants a les façanes, anunciaven la disposició a comprar or. Alguns d’aquests voltors a la recerca de les joies de la besàvia s’han anat instal·lant, curiosament, en locals abandonats per entitats d’estalvi vingudes a menys, o vingudes a res.
Han passat un parell d’anys més i ara surten com bolets uns negocis que, en règim de franquícia, comercialitzen cigarretes electròniques. Alguns models, més que en cigarretes fan pensar en un bolígraf o un termòmetre de mercuri dels d’abans.
Els e-cigars serveixen per matar les ganes de fumar tot aspirant vapor d’aigua. O sigui, fumant d’una altra manera, perquè de fum, que és el mot que conforma l’arrel del verb fumar, n’emeten. Els pneumòlegs, i molt especialment els fabricants de tabac, ja han alertat dels riscos de pipar aquestes andròmines perquè encara no hi ha proves mèdiques fiables. La veritat és que cada dia que passa se’n veuen més. No sé si servirà perquè la gent deixi de fumar tabac, o perquè la gent que no fumava s’hi aficioni, ja se sap que l’esnobisme és un vici addictiu a totes les novetats. Prop de casa ha obert un d’aquests estancs postmoderns. És just on fa un parell d’anys va tancar l’oficina d’una caixa. Símptoma d’alguna cosa, o simple casualitat? (Públicat a Presència el 13 d’octubre de 2013)

Una de les imatges més sorprenents que he vist en els últims temps és la de l’estrella blaugrana major arribant i sortint dels jutjats de Gavà entre les aclamacions de la multitud congregada per veure el seu ídol, el déu amb el deu a l’esquena, el mite viu més important de l’imaginari col·lectiu català, i potser faig curt si dic català. Ens hauria de caure la cara de vergonya. Com a integrants d’una societat alfabetitzada, més formada que mai i més capaç de distingir i entendre les lleis i les conseqüències d’infringir-les, hauríem de quedar vermells com pigots veient aquest espectacle de lloança davant d’un noi que és acusat de defraudar una milionada a Hisenda en temps de crisi galopant. Ja, ja, ja sabem que ell només es dedica a ventar coces a una pilota tan buida com, probablement, és el seu cervell, perquè si hi tingués alguna cosa, en comptes de saludar rialler, demanaria sisplau silenci per fer una declaració pública demanant disculpes a la població pel mal assessorament (això estem disposats a empassar-nos-ho a canvi d’unes humils excuses) del seu entorn.
Resulta força lamentable, enervant, desolador i depriment, un còctel de sensacions contradictòries però perfectament compatibles, veure la massa aplaudint un senyor que no paga allò que li pertoca. I resulta encara més trist veure com la claca que hi havia a les portes dels jutjats de Gavà era formada majoritàriament per mainada. Què van explicar els pares a aquells marrecs quan van dur-los a les portes de les dependències de la justícia? Quina educació reben aquesta mainada sobre la necessitat de pagar impostos? Amb quina barra protestaran tots aquells adults que hi eren o que hi acompanyaven la mainada el dia que els retallin la paga extra o els facin pagar pels medicaments? Probablement entre els mateixos que aplaudien l’astre argentí n’hi ha que posen a parir els polítics i els qualifiquen, fotent-les pel broc gros, de corruptes, d’aprofitats i de lladres. Hi ha una vella màxima que sosté que les societats tenen els polítics que es mereixen. Veient la gentola que aplaudeix com si fos un heroi un senyor que fins que no l’han pescat no ha passat per caixa del fisc com tocava, m’atreviria a dir que a casa nostra els polítics encara podrien ser molt pitjors i la gent no se n’adonaria perquè estaria amorrada a la tele mirant gols, ignorant que se’ls fan en pròpia porta. (Publicat a Presència el 6 d’octubre de 2013)

“Encara que no esperem que les condicions d’independència s’acordin abans de la votació, la claredat sobre com es decidiran els termes d’aquesta independència ajudaria els votants a entendre abans del referèndum com es resoldrien les reclamacions fetes pels partidaris d’una i altra opció. Creiem que això és important per als votants.” Això no és cap text de ciència-ficció, tot i que per al lector català pugui semblar-ho, sinó una petició de la Comissió Electoral britànica, encarregada de vetllar pel correcte funcionament del procés de referèndum a Escòcia. O sigui, que en certa manera sí que es podria considerar un text de ciència-ficció perquè, en aquesta qüestió, els catalans vivim en una altra galàxia, que es diu Estat espanyol.
Així, mentre a la Gran Bretanya continua el civilitzat procés del dret a decidir i al Parlament d’aquí el president Mas es comprometia ahir a tenir data, pregunta i proposta legal per realitzar la consulta, Mariano Rajoy reiterava a Nova York, abans d’entrar a l’aplec de l’ONU, que el cas català no és notícia perquè és un assumpte intern. Amb l’estratègia d’ignorar la realitat esperant que canviï pot semblar que Rajoy vulgui guanyar temps, quan en realitat el perd. Primer, perquè sembla improbable que des de Catalunya, per més que hi hagi algun voluntari frisós per agafar-se al clau roent de l’autonomisme maquillat, es pugui acceptar altra cosa que no sigui una consulta. I segon, a Espanya han tibat tant la corda de la intransigència que, en el fons, ningú està en condicions de cedir en res. Quan més aviat se n’adonin, més maldecaps ens estalviarem tots. (Publicat a El Punt Avui el 27 de setembre de 2013)

La síndrome de FOMO, sigles que deriven de l’anglès Fear of Missing Out (por de perdre’s alguna cosa, novetat, etc.) és una patologia que afecta cada cop més els ciutadans habituals de les xarxes socials. Aquells que, quan parleu amb ells, es mostren neguitosos i us van deixant amb la paraula a la boca per atendre l’actualitat del seu dispositiu mòbil, consultant Twitter, Facebook, Instagram o altres comunitats virtuals. Com a usuari, no nego que estic exposat a aquesta addicció, tot i que observo que un dels sectors més afectats per aquesta patologia, a banda dels mateixos periodistes, són els polítics. Durant el debat de l’estat de la nació al Parlament (autonomistes estrictes, llegiu debat de política general) vam comprovar, un cop més, com ses senyories comenten la jugada a les xarxes socials en temps real. No és cap novetat veure com, mentre un orador està perorant a la tribuna, diputats i diputades manifesten les seves opinions no pas a l’hemicicle, sinó teclejant pels canals esmentats. No criticaré pas la utilització de noves vies per a la difusió de la política. Però em pregunto si tot allò que es piula a les xarxes socials durant una sessió parlamentària no hauria d’incorporar-se a les transcripcions del diari de sessions. Sona estrany, però mentre no es faci així una gran part del debat parlamentari, sovint tan interessant o més que el que es diu a l’estrada, quedarà fora dels annals. Una altra cosa seria prohibir l’entrada d’aparells amb connexió a internet al ple o deixar-los sense cobertura, però semblaria més un parvulari que un Parlament. I seria molt més lleig que prohibir, per exemple, una consulta. (Publicat a El Punt Avui el 30 de setembre de 2013)

El Teatre Coliseum de Barcelona ofereix des de fa uns dies The hole, un espectacle de cabaret que ha generat una certa polèmica prèvia per la retirada d’alguns pòsters promocionals que han estat considerats indecorosos per a la salubritat moral d’una ciutat on molta gent ensenya el sexe sense cap vergonya per pixar a les cantonades quan la bufeta es boteix. Polèmica moral a banda, el que realment m’ha cridat l’atenció d’aquest espectacle és l’entrevista a una de les vedets principals de l’espectacle, de nom artístic Terremoto de Alcorcón. La senyora alertava, en una resposta al periodista d’El Punt Avui Jordi Bordes, del risc que Barcelona es converteixi “en una ciutat avorrida com Brussel·les”. L’entrevistada, que considera que arribar a ser com Brussel·les és negatiu, hi afegeix: “A Barcelona, com aquell qui diu, és impossible fer res. O tens una llei d’horaris, o qualsevol altra normativa.”
Tota una declaració de principis que no és pas exclusiva d’aquesta persona sinó que forma part d’una teoria força estesa que considera, en primer lloc, que les ciutats han de ser llocs divertits i, en segon lloc, que el concepte diversió és sinònim de permissivitat normativa i disbauxa.
Admeto que el meu concepte de diversió no deu coincidir amb el de la senyora Terremoto, del nom de la qual es pot deduir que és una mica més moguda que un servidor. Però haig de dir que he estat diverses vegades a Brussel·les i, més que avorrida, la qualificaria de ciutat tranquil·la, que no és exactament el mateix. No m’hi he avorrit gens, a Brussel·les, un indret on és possible disfrutar sense obligar tothom qui és a prop teu a compartir la teva manera de fruir. A més, una ciutat pot no ser divertida i ser perfectament acollidora. Una ciutat acollidora és aquella que, a més de diversió, permet treballar-hi a gust o viure-hi amb comoditat. Poden ser més sorolloses o més silencioses, més netes o més brutes, més tolerants o més intransigents, però això depèn no tant de les lleis que no deixen fer res sinó de la ciutadania que decideix dotar-se d’aquestes normes. I a Barcelona, tot i que hi ha feina per fer, està bé que les autoritats electes s’estimin més l’estil d’una plàcida capital europea que no pas l’ambient sísmic per al gaudi del qual ja hi ha The hole al Coliseum, sense necessitat de convertir tota la ciutat en un gran cabaret. (Publicat a Presència el 29 de setembre de 2013)

El debat sobre l’estat de la nació (els autonomistes estrictes llegiu debat de política general) obre aquesta setmana un curs parlamentari que, si tot va bé, serà el més decisiu de la història de la Catalunya autònoma. Decisiu no pas perquè els ciutadans hàgim de decidir res (ja vam fer via per la Diada, i passar la decisió per les urnes quedaria per al pròxim curs, anant bé), sinó perquè hem de conèixer data i pregunta i intentar trobar la fórmula per facilitar que la consulta sobre la independència (perquè a aquestes altures ja no podem ser preguntats sobre cap altra cosa) no quedi bloquejada, inutilitzada o sabotejada per un Estat espanyol que no vol ni sentir a parlar-ne però que, per si de cas, ja ha començat la campanya pel no, amb un discurs de consum català catastrofista destinat a fer-nos desdir de voler anar per lliure i un desplegament diplomàtic internacional per tallar-nos qualsevol senyal de suport.
Com estem podent llegir en aquest diari ahir i avui, els analistes internacionals, que ara fa un any opinaven una mica d’oïda sobre el cas català, a hores d’ara ja tenen força clar, hi estiguin a favor o no, de què va la cosa. És l’hora de la política, dels polítics que han de concretar allò que la ciutadania reclama amb insistència, perseverança i determinació des de ja fa mesos i mesos. L’experimentat periodista Martí Anglada sostenia no fa gaires dies a les xarxes socials que els estats que han aconseguit la independència ho han fet en un període relativament curt de temps, d’uns dos anys i mig des de l’eclosió de la reivindicació. Aquí ja en portem un. Hi ha temps de sobres per fer-ho sense pressa, però sense pausa. (Publicat el 23 de setembre a El Punt Avui)

Fent un cop d’ull general als canells del personal circumdant, observo que el rellotge és un complement encara habitual per a la majoria de la gent. Un servidor fa més de quinze anys que en no duu, exactament els mateixos que tinc telèfon mòbil. Va ser descobrir que els cel·lulars també deien l’hora i deixar de constrènyer el braç amb una molesta corretja que si era metàl·lica rascava, que si era de pell o plàstic durava quatre dies i que si no rascava ni es trencava és perquè era massa cara, i ja em perdonaran els rellotgers si fa anys que no en sóc client.
El temps ha passat, i des dels temps en què a banda de fer i rebre trucades el mòbil només et deia l’hora, l’aparell ha començat a acumular tantes utilitats i funcions que progressivament ens han permès arraconar ginys en el seu moment tan revolucionaris i/o útils com el transistor, el discman, el mapa d’autobusos, les pàgines grogues, la llista del supermercat, el llibre de butxaca o la càmera de fotografiar. Gosaria dir que som en un punt que les generacions més joves desconeixen que originàriament els mòbils es van inventar més que res per poder parlar per telèfon sense necessitat de ser en un lloc fix.
Un parell de dècades més tard resulta que el futur retorna als canells i que el grapat de tecnologia que acumulem als smartphones es lligarà novament amb una corretja on originàriament miràvem el temps que fuig. Ja hi ha diverses empreses que hi treballen. Recentment han presentat els models que permetran retratar, cercar a internet, emmagatzemar documentació i altres funcions, entre altres, naturalment, indicar l’hora.
Per als que ja teniu una edat, podem dir que seran com aquells casio japonesos amb calculadora que van fer furor a finals dels setanta i als vuitanta, però a l’engròs i amb bateria en comptes de pila. I al final tindran tantes funcions que l’hora ens la diran xiulant, cantant, en prosa, en vers i en colors, i a l’entorn dels maleïts rellotgets intel·ligents emergirà tota una indústria de complements, aplicacions i marxandatge per tal que tothom pugui adaptar-se als seus gustos la fulgurant andròmina que és a punt d’emmanillar-nos el canell amb el reclam de la modernitat. Poc importa on mirem el temps com passa. Esclaus de la novetat com som, ens ha arribat l’hora d’una altra
moda. (Publicat a Presència, el 22 de setembre de 2013)

Una setmana després de la demostració de força democràtica de la societat catalana, la reacció procedent tant de l’exterior com del quintacolumnisme català continua instal·lada molt majoritàriament en el menyspreu, la desqualificació i les amenaces de to entre casernari i apocalíptic. Per no moure’s, ni canvien els exemples, i les cantarelles màntriques que la Constitució no permet una consulta, que els catalans quedaríem fora de la Unió Europea, o que Catalunya hauria de ser bombardejada cada cinquanta anys, continuen dominant entre els arguments de més pes per seduir els catalans que Espanya ens estima tant que vol que ens quedem. L’abraçada de l’ós, ens faran, de tant que ens estimen.
Fins i tot hem sabut (gràcies al president de la Diputació de Barcelona, que va rebre el comentari) que el rei d’Espanya culpa TV3, El Punt Avui i La Vanguardia d’esverar el galliner independentista. Celebro que el monarca sigui lector amatent d’aquest rotatiu, desitjo que hagi gaudit amb la lectura de la sèrie que hem dedicat aquest estiu a la seva reial nissaga i, naturalment, atendrem amablement la seva trucada si vol comprar els dos llibres que se n’han editat. Afanyi’s, majestat, que ens els treuen dels dits. Res de nou, doncs, per part d’aquesta gent que de l’insult en diu diàleg. Els espanyols, que tenen una llengua molt esmolada, utilitzen un adagi falsament atribuït a Don Quixot, que, en traducció d’urgència, vindria a dir “lladren, senyal que cavalquem”. Que lladrin. Nosaltres a cavalcar. Sense perdre la marxa. Però, sobretot, seguint el símil eqüestre, sense perdre els estreps. (Publicat a El Punt Avui el 19 de setembre de 2013)

En totes les situacions complexes de vegades cal prendre una mica de distància, de perspectiva, per poder veure-hi clar i de manera desapassionada. Deu ser per això que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida va estimar-se més contemplar la Via Catalana des de 8.804,73 quilòmetres de distància, els que separen Barcelona de Panamà. Fruit d’aquesta anàlisi feta amb una visió panoràmica inqüestionable, el senyor Duran va redactar la seva carta habitual a la militància amb un coneixement de causa i una sensació sobre la Diada que els catalans que érem sobre el terreny, presoners de la distància curta, no hem pogut albirar. El d’Unió ha tornat a fer una crida a la prudència, a no generar enfrontaments, a “no dividir el país en funció de l’horitzó nacional de cadascú”, una frase destinada al sobiranisme perquè resulta que obligar a continuar sent espanyols a un milió sis-cents mil catalans que, pel cap baix, van sortir a reclamar la independència, no deu generar divisió. La frase més curiosa de la missiva del líder democratacristià és una que manlleva al president Francesc Macià, naturalment descontextualitzant-la: “S’ha de renunciar a part dels ideals pensant en l’interès d’un poble.” Com diu el llibre sagrat dels democratacristians (Mateu, 7:3) hi ha gent que veu la palla en l’ull aliè sense copsar la biga que tenen al seu. Perquè potser el senyor Duran i Lleida hauria de contextualitzar la frase de l’Avi Macià, aplicar-se-la a ell mateix, i renunciar als seus ideals de continuar sent l’enllaç de l’espanyolisme a Catalunya pensant en l’interès d’un poble que no està interessat en l’interès de Duran. (Publicat a El Punt Avui el 16 de setembre de 2013)