Escrits amb els dits

Les citacions solen ser substitutiu de la creativitat i crossa de la falta d’imaginació, tot i que l’articulista que manlleva una frase brillant d’algú que l’ha escrita abans que ell generalment passi per persona llegida i esponja de coneixement. Poc importa si aquell o aquell altre pensament han estat extrets no pas de la font directa sinó, simplement, d’altres articles que els reportaven, de lectures en diagonal o, en el pitjor dels casos, d’algun llibre de citacions famoses convenientment arrenglerat en el prestatge. Cal admetre, en defensa dels citadors, que les sentències brillants i reflexions precises espigolades de manera oportuna ajuden a recuperar, per a gaudi de la majoria de lectors, grans pensadors oblidats, o a mantenir viu el prestigi dels que encara conserven un cert predicament. Som molts que a partir d’una citació ocasional hem tingut curiositat per saber més de l’autor d’un adagi encertat.
Si haguéssim de fer una classificació dels autors més saquejats (perdó, citats) a casa nostra, Josep Pla seria el número u, el líder. Darrere l’autor d’El quadern gris desfilen figures internacionals com ara Montaigne, Chesterton, Nietzsche i Shakespeare. Curiosament, uns clàssics de la citació que alhora van ser uns grans citadors dels clàssics, els savis antics avui menys utilitzats per bé que Plató, Ciceró o Sèneca aguanten prou bé. Per acabar, en el costum de la reproducció de la frase cèlebre tenim consolidades les referències cinematogràfiques i, temps al temps, Twitter esdevindrà una deu inexhaurible on anar a pouar.
Entre els grans conreadors de l’aforisme n’hi ha un que potser aquí ha fet menys fortuna, traduït ara per Amadeu Viana, i publicat per Edicions de la Ela Geminada. Es tracta de Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799), científic eminent que va aplegar el seu pensament torrencial en els Quaderns de notes. Curull d’idees esparses, temes diversos, reflexions ara profundes, ara superficials, però sempre amb intenció, elaborades amb ironia eixuta, alguna concessió a la desmesura sarcàstica o a la mordacitat, aquest aplec de saviesa és un plaer d’aquells que es poden llegir d’una tirada o anant picant. Serveix l’enginy trossejat i numerat, per la qual cosa els necessitats de munició no cal ni que s’endinsin en paràgrafs densos a la recerca del diamant embardissat. De les notes de Lichtenberg, dues terceres parts aguanten perfectament el pas del temps i a la resta potser s’hi troba a faltar una mica més de contextualització, pecata minuta, tanmateix. Usualment, quan es ressenya un llibre d’aforismes se’n transcriuen un bon grapat perquè el lector se’n faci una idea. Per no ser acusat de gasiveria, us en deixaré anar una: «És una sort que la buidor mental no tingui tantes conseqüències com el buit de l’aire; altrament molts caps que gosen llegir obres que no entenen hi quedarien esclafats.» Va, una altra: «Que estiguem fermament convençuts que si volem, podem, és la causa de la inactivitat de bastants bons talents». Vinga, l’última: «L’enginy i l’humor, com totes les coses corrosives, s’han d’usar amb compte.» Heu d’admetre que us han vingut ganes de llegir-lo de cap a cap. (Publicat a Presència el 13 de gener de 2013)

Combatre la corrupció pensant que no forma part de la naturalesa humana és com lluitar contra el càncer sense admetre que els tumors són al propi organisme. Per això els casos judicials que ens esquitxen l’actualitat els hauríem d’afrontar defugint el puritanisme ètic. No sóc amic de citacions, perquè solen ser un substitutiu de les idees pròpies, però tampoc cal exprémer el cervell per formular amb altres paraules allò que algú altre ja ha expressat de forma precisa. Per això us reproduiré un aforisme que s’adequa a la nostra realitat tot i ser anotat fa més de dos-cents anys per G.C.Lichtenberg (1742-1799) en els seus memorables Quaderns de notes, feliçment traduïts al català per Amadeu Viana i Edicions de l’Ela Geminada. “No és l’odi al vici sinó la por a la picota. Qui pot diferenciar en cada cas la virtut de la por a la picota?”. Una sentència aplicable a personatges públics dels nostres temps més amatents a la possibilitat ser enxampats o d’eludir el càstig que no pas a l’imperatiu categòric d’observar les lleis. Ratos, Urdangarins, Millets, casos Treball. Versions de l’art de la martingala que probablement acabaran amb resolucions benèvoles, tan perfectament ajustades a la legalitat com injustes. Un dels paràmetres per avaluar la salubritat d’un sistema democràtic és la distància que hi ha entre la llei i la justícia. Quanta més divergència, pitjor. Per a un positivista estricte, són conceptes sinònims. Canviem-ho, doncs. La legalitat justa és la que evita transmetre sensació d’impunitat. Just al contrari del tuf que percep avui l’opinió pública en els casos citats. (Article publicat a El Punt Avui l’11 de gener de 2013)

No, no. No m’he pas descomptat ni m’he saltat un exercici perquè sigui supersticiós i pensi que un d’acabat en 13 porta mala sort. Simplement he pensat que us havia de desitjar, benvolguts lectors i lectores, un feliç 2014 perquè el 2013 només és la primera part de l’any vinent. Un any que es farà tan llarg que quan arribem al final semblarà que n’hagin passat dos. Un temps clau perquè haurem d’entomar el vent de cara i l’aigua que baixa i que baixarà en forma de crisi econòmica que no s’acaba mai, d’escanyament econòmic per part d’Espanya i amb un allargassament d’aquesta austeritat pública que com bé deia, molt gràficament, el conseller Mas-Colell, ja està tocant os i hauríem de mirar que no el trenqui, l’os. Ens espera un 2014 amb dos hiverns, dues primaveres, dos estius i dues tardors però que, si no anem ben previnguts socialment, ben armats moralment i ben equipats políticament, ens pot acabar deixant glaçats per més que el canvi climàtic apunti en direcció contrària. El clima que ens espera no té pas relació amb l’evolució dels fenòmens meteorològics sinó de la política i l’economia, i els llamps i trons i ciclons i caps de fibló i mànegues en sentit figurat que s’acosten seran fenomenals. La part positiva és que no hi ha marxa enrere. Enrere hi ha Espanya que, dit en termes geogràfics, és el gran abisme que ens espera si ens quedem aturats aquí, en aquest pendent per on acabarem rodolant irremissiblement. En fi, ja ens hi podem posar que ens queda un llarguíssim any de 730 dies. Bé, tampoc serà tan difícil, de fet ja som a dia 2. Encara se’ns farà curt. (Publicat a El Punt Avui el 2 de gener de 2013)

No em compto pas entre els electors amb preferència pels polítics de somriure hipòcrita i sobreactuació histriònica, però entre això i la compareixença de Mariano Rajoy de divendres hi ha la distància entre un polític que lidera i un que va empenyent dies per passar aquest calvari de legislatura espanyola que va començar fa un any. Tots som conscients que les vaques han emmagrit més del compte i que el programa del PP ha quedat més incomplert que el full de ruta del Titanic. Però si ets president d’un estat que presumeix de ser tan antic i tan gloriós que devia lligar els dinosaures amb llonganisses, no pots sortir a fer una conferència de balanç de l’exercici com ho va fer Don Mariano, gairebé arrossegant els peus, passant el rosari de calamitats com aquell que relata una desgràcia inevitable i encongint les espatlles en un posat de ‘què hi farem’ que dóna una imatge d’estadista que els lil·liputencs considerarien un nan.
El problema que tenen els espanyols, certament, és que el país se’ls escrostona i no tenen cap projecte per tirar-lo endavant més enllà de l’entreteniment del tir al català (de moment, figurat) que els permet esbravar la mala llet i desviar l’atenció sobre les enormes dificultats que tenen. A Catalunya estem tant o més fotuts, però almenys tenim una il·lusió, no pas perquè siguem uns il·lusos, sinó perquè veiem que la nostra ruta no és només una fórmula per treure de pena el ventre nacional, sinó que és la via per intentar aconseguir un nivell de vida millor. A Espanya es limiten a cares llargues, posats lacònics i mirades absents. Ai, mare, el que encara ens queda per rebre.  (Publicat a El Punt Avui el 31 de desembre de 2012)

El personatge de l’any, per descriure’l d’una manera senzilla però amb el màxim de detalls, podria ser un perfecte home qualsevol (posem que és un home però també podria ser una dona), ni tu ni vós, ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni lleig ni de bon veure; d’una edat indeterminada entre la vintena llarga i el frec de la norantena, que ja és ser indeterminat; rostre ni expressiu ni insuls; ulls de color de gos com fuig, a joc amb la tonalitat del seu cabell, del qual sobre el cap, un cap discret de mida, no n’hi ha ni poc ni massa, com ni poc ni massa gros és el seu nas i les orelles, on, per cert, floreixen sengles mates de pèl moixí, gens perceptibles a mitjana o llarga distància, així que tampoc no cal considerar aquest últim un detall excessivament remarcable per descriure l’aparença física d’un personatge que estaria condemnat sense remissió a passar desapercebut en qualsevol aplec humà d’un o més individus si no fos perquè tots els cossos porten incorporada una personalitat, que és el que els dóna alè més enllà de les simples constants vitals i que sovint salva els seus propietaris (posseïdors, millor dit, perquè si els homes fóssim propietaris dels nostres cossos segurament no els deixaríem morir de cap manera) d’una existència absolutament insignificant, prescindible.
Una personalitat, la del personatge de l’any que, amb tot l’exposat fins ara, podríem incloure en la categoria, com sovint se sent dir en els mitjans de comunicació, del ciutadà anònim, una classificació en la qual encaixaria a la perfecció si no fos perquè, que se sàpiga, tots els homes i dones, des del moment que naixem disposem d’una identitat irrefutable, més o menys precisa segons el grau de civilització del nostre entorn, més o menys complexa segons el grau de burocratització de la societat on ens ha tocat viure. En qualsevol cas, tots responem a algun tipus de denominació individual que ens exclou irremissiblement de l’anonimat i, per tant, el protagonista d’aquesta història, el qual, per més que no us en reveli el nom propi, té assignada una identitat exclusiva, almenys exclusiva en aquest relat, no és un ciutadà anònim; ni tampoc un home corrent, perquè tots els homes som corrents des del moment que, sense excepció, anem corrent cap a la mort; ni encara menys un home qualsevol, doncs aquesta definició inclou qualsevol home; per tant, en definitiva, ho deixarem, de moment, en personatge de l’any. Com haureu deduït si heu tingut l’amabilitat d’arribar fins aquí, el personatge de l’any podríeu ser perfectament vosaltres, o jo, o tots alhora, perquè per més papers protagonistes que repartim a l’hora de sintetitzar, tots som personatges d’un any en què hem hagut de posar el coll com mai, més que ahir i em temo que menys que demà, per sobreviure en aquest món que se’ns ha desbocat, del qual n’hem perdut les brides, ens fot la feina enlaire, els estalvis en perill i totes aquelles seguretats que teníem ens les ha hipotecat sense possibilitat de dació en pagament perquè en aquesta hipoteca l’únic que tenim és la vida. Enhorabona, doncs, personatges de l’any, i molts ànims, que ens en sortirem. (Publicat a Presència el 30 de desembre de 2012)

Des de les eleccions del 25 de novembre han passat trenta-cinc dies i trenta-tres diaris, sense comptar el d’avui i comptant que un dia no n’hi va haver. Fent una visita ràpida a l’hemeroteca, comprovo que la premsa nacional, com és lògic, dia sí, dia també, ha centrat els titulars de portada en el seguiment intensiu de la política catalana, fet gens sorprenent. El que em deixa astorat és comprovar que també ha ocupat les portades d’una part de la premsa internacional, concretament l’espanyola. El Mundo, per exemple, ha dedicat els principals titulars de portada a Catalunya 25 dies. L’ABC ho ha fet en 17 ocasions, i La Razón hi ha destinat 18 portades. Més de la meitat en tots els casos. Moltes més de la meitat en el diari del senyor Pedro J. El quart en discòrdia, El País, tampoc queda curt, tot i que una mica més enrere, amb 15 portades. Els dies que Catalunya no ha obert les portades dels quatre rotatius pràcticament sempre hi ha tingut reservat un raconet. L’assassí de Newtown i la loteria, temo, tenen part de la culpa que no ens hagin destinat més espai. Tant interès té Catalunya per als espanyols? No passa res més en aquell país? No tenen altres problemes? Us imagineu els diaris de Londres obrint sempre amb Escòcia? O la premsa de Brussel·les dedicant la majoria de primeres planes a Flandes? A Madrid prioritzen l’actualitat informativa, o és l’obsessió deformativa? Els principals interessats en la independència de Catalunya haurien de ser els lectors espanyols. Almenys passarien a ser informats sobre els problemes reals del seu entorn que ara tantes portades de fum sobre Catalunya els estan tapant. (Publicat a El Punt Avui el 30 de desembre de 2012)

Tots els països viuen la nit de Nadal aferrats a les seves tradicions més arrelades. A Catalunya fem cagar el Tió. A Espanya fan parlar el Rei. Resulta, però, que d’uns anys ençà la reial al·locució ha anat perdent audiència i quota de pantalla. Dos milions d’espectadors en 15 anys, segons les estadístiques. Els temps canvien i els programes van mutant. Ja no tenim Aplauso, ni l’Un, dos, tres, responda otra vez, ni Los Payasos de la tele. Fins i tot el Filiprim o L’Àngel Casas Show van decaure de les graelles víctimes del natural canvi de modes i tendències televisives. En matèria de discursos, a casa nostra hi ha el clàssic del president de la Generalitat, comparable a la peroració borbònica amb la diferència que, de tant en tant, els espectadors podem anar a les urnes per canviar el protagonista. El monarca, en canvi, ha resistit impertèrrit la fi del blanc i negre, l’arribada de les privades i la TDT, fins que l’audiència sembla que comença a girar-li l’esquena. Que lluny que queda aquell missatge de Nadal inaugural del 1975 en què lloava el seu mentor, el general Franco, encara calent a la freda tomba del Valle de los Caídos. Una impagable lliçó de memòria històrica que la Casa Reial ha penjat fa uns dies al nou web promocional de cals Borbó. Que lluny queden, enfosquits per caceres d’elefants i martingales familiars, els serveis a la democràcia que li atribueix la història oficial. El discurs del rei sembla avui un serial que els guionistes ja no sàpiguen com fer continuar. Posats a mantenir-lo en pantalla, seria millor fer sortir Toni Albà. Faria el mateix riure, amb la diferència que tots tindríem clar que és una broma. (Publicat a El Punt Avui el 28 de desembre de 2012)

Com que la majoria de lectors d’aquest diari tenen el sa costum de no intoxicar-se llegint premsa espanyola, us faré cinc cèntims del cas: resulta que el diari nacionalista espanyol El País acaba de descobrir la sopa d’all (o seria millor dir que ha descobert el cocido madrileño) revelant que la policia espanyola actua al marge de la llei per atacar la política catalana. Com hi ha món (o seria millor dir com hi ha El Mundo) que a Catalunya això ja ho sabem, tot i que més d’un elector i més d’un i dos i tres polítics nostrats subscrits a la premsa espanyola s’han anat empassant gustosament el verí de la manipulació, la mentida, la falsedat i l’esborrany no contrastat amb què, periòdicament, els diaris de la capital de l’imperi han empastifat la política d’aquí, i més ara que, amb l’armistici basc, no saben com gastar la munició. No ens enganyem més del compte. Les revelacions del diari del progressisme espanyol no són altra cosa que un atac de banyes pel fet que les clavegueres de l’Estat ara desemboquen a la competència. En altres temps ens hauríem trobat el cas a la inversa. La qüestió no és pas estar al servei de la veritat sinó que no et trepitgin l’exclusiva. Les batalles del periodisme que es considera d’investigació però que en realitat és de filtració són un espectacle que a curt termini deu fer vendre però que a la llarga té bastant a veure amb la pèrdua de credibilitat de la professió. Amb pell de xai o de la pell de Barrabàs, la llopada és la mateixa. I el lector català, posats a patir, hauria de preocupar-se més per l’ofensiva contra el dret a decidir que ja ha començat a llançar algun diari no pas de Madrid sinó de casa. (Publicat a El Punt Avui el 24 de desembre de 2012)

En el dia d’avui no es pot ser altra cosa que moderadament optimista havent constatat com les dues primeres formacions del Parlament, CiU i ERC, han aconseguit desentortolligar l’enrevessada situació que havia quedat després que la voluntat dels catalans determinés que les coses no poden ser senzilles perquè la realitat és complicada.

Només el fet que CiU i ERC hagin vençut inicialment els recels mutus ja és un avenç considerable i inaudit, per bé que entraríem en el terreny de la il·lusió excessiva si ens penséssim que, de moment, quant a la cohesió política entre la federació i els republicans hi ha gaire res més que una indiscutible sintonia entre dues persones que saben que no tenen entre mans el joc del poder, sinó que hi va el present i el futur d’una nació.

Tampoc seria prudent sobrevalorar l’estat d’ànim positiu que genera en el món sobiranista el fet que el partit del govern i el primer partit de l’oposició hagin tancat el primer pacte d’Estat de la història de Catalunya, perquè aquest acord serà combatut des d’un altre Estat que no té res a pactar sinó només a imposar. De totes maneres, ja s’està veient que els principals contratemps no vindran pas només de Madrid. La lluita decisiva serà en realitat la que ja s’està començant a entrellucar i que tindrà com a escenari l’escenari estrictament català. El veritable conflicte que haurem de dirimir és entre l’impuls sobiranista de la societat civil i la renovada hostilitat dels poders econòmics espanyolitzats, que s’estan rearmant després d’uns mesos a l’expectativa. I la política, entremig. Això sí que serà difícil de desentortolligar.