Escrits amb els dits

El senyor José Manuel Lara, president del Grupo Planeta, va afirmar ahir en una entrevista que si Catalunya algun dia arriba a ser independent s’endurà el seu empori empresarial a un altre país. Va dir: “No hi ha cap negoci editorial que tingui la seu en un país estranger que parla un altre idioma. És absurd.” Lara és un personatge influent i poderós i ha demostrat una solvència empresarial encomiable. Un ciutadà exemplar que va rebre, l’any 2007, una merescuda Creu de Sant Jordi.
Potser perquè té tantes coses al cap, al senyor Lara, propietari també del prestigiós diari nacionalista La Razón, li ha passat per alt que sota el paraigua de Planeta hi ha segells com ara Edicions 62, Pòrtic, Proa, Columna i Destino, que fabriquen i venen llibres magnífics en aquesta altra llengua diferent del castellà que, segons diu ell, li impediria quedar-se.
Potser també perquè té tantes coses al cap, el senyor Lara no ha sabut mai que d’editorials en països estrangers que parlen un altre idioma n’hi ha hagut unes quantes: L’Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana, a l’Argentina. La Biblioteca Catalana, fundada a Mèxic per Bartomeu Costa-Amic. També a Mèxic, la col·lecció Catalonia d’Avel·lí Artís Balaguer. O l’editorial El Pi de les Tres Branques, impulsada a Xile per Joan Oliver i Xavier Benguerel. Potser no caldria que marxés, el senyor Lara, perquè amb segons quines opinions demostra que ja viu en un altre planeta. Però si se’n va, sàpiga que ho farà perquè ho decidirà ell, no pas com els catalans que van fundar editorials en països amb altres llengües perquè del seu en van haver de sortir per cames. (Article publicat a El Punt Avui el 29 de setembre de 2012)

Per raons purament biològiques no vaig poder ser a la plaça de Sant Jaume el dia 6 d’octubre de 1934, quan el president Companys va sortir al balcó de la Generalitat per proclamar l’Estat català. Ahir, en canvi, sí que vaig anar a treure-hi el cap, per raons biològiques i ideològiques, i em va semblar viure un d’aquells moments per a la posteritat. Cronològicament no era 6 d’octubre, però políticament la situació tenia força a veure amb el que va passar en el mateix escenari ara farà 78 anys, fruit d’un clima irreconciliable entre Barcelona i Madrid i d’una crisi galopant.
Hores d’ara fa de mal dir com acabarà tot plegat aquesta vegada. Ara bé, en els primers capítols d’aquest llibre que anem escrivint col·lectivament la impressió és que estem aprenent a dominar altres gèneres a més del drama. A la plaça de Sant Jaume ahir es va produir finalment un Sis d’Octubre com cal. Sense estridències, sense trets, sense precipitació estratègica. Ep, no fem tampoc crítica excessiva als avis: tampoc vivim el context europeu de maximalismes ideològics que l’any 34 feia el món molt més tibant.
Ahir a la Plaça de Sant Jaume s’hi va aplegar un cop més la ciutadania de rostre amable. Amb determinació, però sense crispació. Tothom va ser al seu lloc i això inclou el president Mas, que va tenir la prudència històrica de no trepitjar el balcó sagrat. No tocava. Ahir va ser un dia per a la posteritat, però emotiu i prou. Sense l’èpica dels moments estel·lars, sense l’estridència de les grans cites, sense la pompa de les jornades per als annals. Ni tan sols es va proclamar l’Estat català, per cert, tot i que surava en l’aire la convicció que hi estem anant. (Publicat a El Punt Avui el 21 de setembre de 2012)

Quan molts independentistes, convençuts des de fa anys que Catalunya ha de sortir d’Espanya, després d’aquesta setmana vertiginosa encara estem paint que l’estat propi també hi ha gent que el demana en castellà i que el més probable és que ens hi porti un senyor de Convergència i no els simpàtics somiatruites habituals, ara resulta que també hi ha la possibilitat no sigui pas la república catalana com era previsible, sinó una Catalunya monàrquica. Carai. Un moment que m’assec. Tants ensurts en tants pocs dies em faran venir malament.

Potser molts de vosaltres penseu que si el futur estat català ha de ser castellà, monàrquic i neoliberal, per què coi el volem? Jo també m’ho plantejo. Ara bé, hi ha una cosa que es diu sentit pràctic i una altra que s’anomena prioritat i totes dues m’impulsen a la conclusió que sobre el castellà, el rei, l’economia i tot allò que hi afegiu per fer un país al vostre gust val més que en discutim quan tinguem l’estat propi que no pas mentre hi estem anant, sobretot ara que si ens concentrem una mica i ens posem a rega el tenim a tocar.
O sigui, que si m’haig d’empassar el gripau perquè es converteixi en princesa o en rei caçador o en el Felip V del segle XXI fem-ho ràpid, em doneu les pastilles pel mal de ventre, la pinça per al nas i la bossa de plàstic per no haver de córrer en cas de necessitat i prometo solemnement que m’esperaré a l’endemà del dia de la independència per començar a recollir signatures per exigir el referèndum sobre monarquia o república. Bé, m’esperaré a l’endemà de l’endemà, fins que em passi la ressaca de la festa del naixement del nou estat. (Article publicat a El Punt Avui el 17 de setembre de 2012)

El primer dia d’aquest mes ha fet un any que va sortir al carrer Jo confesso (Proa), la gran novel·la de Jaume Cabré que està sent un èxit aquí i enllà. Les xifres són realment magnífiques, amb més de 170.000 exemplars venuts fins ara en català, alemany i castellà, i la cosa no s’saturarà aquí perquè ja hi ha unes quantes traduccions més a punt de solfa. És una gran notícia que el senyor Cabré triomfi amb Jo confesso. De vegades passa que una creació literària no només és excel·lent sinó que la gent la compra.
A Catalunya costa molt vendre llibres. Bé, actualment al nostre país costa molt vendre qualsevol cosa. Però no confonguem els problemes econòmics amb els hàbits i els costums. Quan anàvem grassos la gent adquiria molts cotxes i molts televisors de pantalla plana i molts telèfons mòbils de penúltima generació perquè els de l’última generació quan els tens a les mans ja se t’han fet vells. De llibres, potser se’n venien unes miques més que no pas ara, però comparativament la demanda no ha sigut mai res de l’altre món. El llibre és un objecte amb poca consideració. No la novel·la, o l’assaig o quina temàtica hi vulgueu posar. Vull dir el llibre com a eina en general. Només us heu de fixar en l’inici de curs. Poseu-hi totes les excepcions que coneixeu, però per regla general el primer lament que emeten pares i mares a l’hora de la tornada a l’escola es refereix al preu dels llibres. Tant li fa si s’han deixat el sou d’un mes a Port Aventura o han anat de vacances a cos de rei; no importa que el xandall no sigui pas barat ni que les vambes siguin les de moda, que ja sabeu que la moda té un preu, i que a més la mainada en tingui tres o quatre parells. «Només dels llibres ja m’han clavat un dineral», se sent. I els plançons, que són com esponges, tot allò que senten dir a casa s’ho agafen al peu de la lletra. Com han de créixer estimant coses que són motiu constant de rondineig.
Vendre llibres en aquest país és més complicat que escriure’ls. I això que redactar una bona obra, i els que ho hem provat bé que ho sabem, és una tasca tan complexa i esforçada que la majoria mortals són incapaços de fer-ho, uns quants som perfectament competents per fer-ho malament i només una minoria acrediten prou ofici i geni creatiu per fer-ho bé. Fins i tot en aquest últim cas, és quan l’obra arriba a les llibreries que comença el calvari. Heu de tenir en compte que els escriptors, per vendre llibres, no poden comptar gairebé ni amb els amics. Si mai publiqueu res ho descobrireu. Les amistats, per regla general, sempre esperen que els regalis el llibre, com a mostra d’amistat. Un escriptor em deia que hi ha dues categories d’amics. Uns diuen «ja he vist que has publicat un altre llibre» i els altres «ja he comprat l’últim llibre que has publicat». Hi ha escriptors que només tenen amics al primer grup. Hi ha escriptors que no tenen ni aquests, no fos cas que com a mostra d’amistat els regalés el llibre i es veiessin obligats a llegir-lo. Que la novel·la de 1.008 pàgines del senyor Cabré hagi entrat a les llars de més de 60.000 catalans és, doncs, una proesa indiscutible. Felicitats, enhorabona, sí senyor. (Publicat a Presència el 16 de setembre de 2012)

En aquests dies d’acceleració frenètica del full de ruta del govern cal cordar-se bé el cinturó per agafar alguns dels revolts inesperats del discurs d’Artur Mas. En resposta a una entrevista de Luis del Olmo a ABC Punto Radio, el president va afirmar ahir que una Catalunya independent no hauria de ser “necessàriament una república”, resposta que va inserir en una reflexió general sobre la interdependència dels estats el segle XXI, però que ha posat sobre la taula una de les fórmules treballades més discretament per la diplomàcia convergent: la separació d’Espanya mantenint Catalunya sota la corona.
La fórmula no és gens innovadora, ja que té dos exemples històrics en què emmirallar-se, un en el passat i l’altre en el present. El primer és la pròpia tradició monàrquica catalana, que des de la unió dinàstica amb la corona d’Aragó (1162) va adoptar una fórmula feudalment confederal, sistema que es va mantenir formalment, amb més que menys tibantors, sota la monarquia hispànica dels Àustria i que va liquidar el primer Borbó, Felip V, el 2014 en farà 300 anys.
El cas contemporani és el de la corona britànica, la titular de la qual és reconeguda com a cap d’estat per 16 dels 53 països de l’anomenada Commonwealth, el mercat comú anglòfon sorgit del procés de descolonització. Així, els ciutadans d’estats com Austràlia, Canadà, Jamaica o Nova Zelanda són súbdits de la reina Elisabet. En aquest àmbit, un dels casos de més actualitat i concomitàncies amb la via entreoberta ahir per Artur Mas és el d’Escòcia, on Alex Salmond ha deixat clar que si el seu país esdevé independent continuarà lligat a la monarquia.
En la mateixa línia, en alguns cercles sobiranistes es creu que la fórmula monàrquica podria ajudar a conjurar un hipotètic soroll de sabres (el rei és capità general de l’exèrcit), i alhora preservar un lligam emocional amb la població catalana amb arrels espanyoles.
En aquest context no seria irrellevant la presència del cap de la Casa Reial, Rafael Spottorno, en la conferència de Mas dijous a Madrid. “Estic convençut que les coses que vaig dir no les comparteix, però va venir a escoltar”, va afirmar el president català en la mateixa entrevista amb Luis del Olmo. En definitiva, una variable que fins fa pocs dies estava, com moltes altres, en el terreny de la política-ficció, podria entrar en el sac de les possibilitats d’una Catalunya independent. On, per cert, si acabés regnant Felip de Borbó (el descrèdit de Joan Carles I sembla irreversible), ho faria no pas com a Felip VI sinó com a Felip V, ja que el primer Felip només ho va ser de Castella. Es podria donar la paradoxa, doncs, que Catalunya recuperés les llibertats amb un rei del mateix nom (i dinastia) que el que les hi va arrabassar. (Publicat a El Punt Avui el 15 de setembre de 2012)

El salt que acaba de fer Catalunya en la seva transició nacional és la distància que separa el “tot està per fer i tot és possible” de Martí i Pol al “res no serà fàcil, però tot és possible” del primer dels històrics discursos d’Artur Mas. No sé si de manera calculada o casual, el lema del poeta ha fet una mutació presidencial que mostra dues coses. Primera, que els somnis són poètics però la política, per anar bé, ha de ser prosaica. Segona, que es pot posar la realitat al servei dels somnis col·lectius.
La reacció del president a la mobilització del milió i mig, especialment després de la conferència d’ahir a Madrid, ha deixat tan descol·locats els espanyols com el món independentista tradicional. Costa de pair que el camí cap a l’estat català el pugui liderar algú que no ve de lluny en la reclamació de les llibertats nacionals. Si a Artur Mas, fa només deu anys, o potser menys i tot, li haguessin vaticinat que algun dia proclamaria a Madrid que Catalunya necessita un estat, probablement s’hauria fet un tip de riure. Igualment, si a centenars de milers de catalans, fa només deu anys, o potser menys i tot, els haguessin vaticinat que algun dia sortirien al carrer a demanar la independència, s’haurien fet el mateix tip de riure que Mas. Per això avui és possible una Catalunya independent. Perquè ha sumat voluntats, amb el president al capdavant, un dirigent que es voldria híbrid entre Prat de la Riba i Macià. Un matís, president: Macià i Prat van ser líders que van empènyer el poble català; vós sou el líder que està sent empès pel poble. Amb aquest suport recíproc, tot pot ser possible si tot es fa bé, serè i acompanyat. (publicat a El Punt Avui el 14 de setembre de 2012)

Demà és el dia. I encara que demà passat serem allà mateix, haurà quedat clar que tenim una intenció ferma, decidida i massiva de no voler ser-hi per gaire temps. Hi ha prou motivació entre la ciutadania d’aquest país perquè fins i tot ara em pugui estalviar el clàssic article de les jornades prèvies als grans desplegaments populars, en què habitualment toca destacar la importància que la gent es mentalitzi, la necessitat de mobilització i com n’és de decisiu que la manifestació sigui multitudinària i es desenvolupi pacíficament i de manera civilitzada. Tot això no cal perquè hem arribat a un punt de la nostra història, i demà ho podrà comprovar tothom al món que vulgui posar-hi una càmera, que de mobilitzats i mentalitzats ho estem de sobres. Hem fet una llarga pretemporada, per dir-ho en termes esportius. Demà comença la competició i sortirem als carrers sabent prèviament que als carrers serem molts, més que mai i, en tot cas, convençuts com no havíem estat mai de cap on volem anar.
Més que reforçar les conviccions, el que necessitem ja és acció. Acció política eficaç que treballi per conduir el país on els seus ciutadans volen anar. I si algú no té prou clar cap on volem anar, que ens ho preguntin a les urnes i direm que sí, o que no, però podrem afirmar d’una manera efectiva el que demà direm de forma simbòlica. Demà serem molts i la majoria d’aquests molts pensem que ja n’hi ha prou de demostracions. Volem passar a la fase de solucions. La independència catalana comença demà. A partir de demà passat tocarà ajustar la Catalunya institucional a la Catalunya del carrer. (Publicat a El Punt Avui el 10 de setembre de 2012)

Som un país tou, dèbil i socialment feble. I no és pas perquè no tinguem la independència.
El nostre esclavatge nacional és un problema polític que cal resoldre. Però el futur com a societat, com a col·lectiu d’individus, depèn de moltes altres coses. Recursos que un parell de dècades escasses de bonança han dinamitat. Ep, i amb això no estic criticant l’estat del benestar, sinó exposant que el model assistencial basat en el paternalisme ens ha convertit en una societat amb problemes per assumir les pròpies responsabilitats.
Un exemple pràctic són les dades que evidencien que els joves catalans són líders europeus en abandonament escolar. Els joves són els que fracassen a l’escola, però el responsable és qui té l’obligació real d’educar-los, els seus pares i mares. Un cas que evidencia la deixadesa col·lectiva. Això ens passarà una factura molt més greu que la que afecta la butxaca. El pitjor d’una crisi no és la manca de diners, sinó la falta de recursos personals per afrontar-la. La societat catalana no només resta vençuda per l’economia sinó que ha quedat força desarmada de valors. Podem culpar-ne Madrid, Mas, les retallades i els banquers. De culpa no els en falta. Però en el fons els critiquem perquè sense ells hem descobert que no sabem què fer. Els diners no fan la felicitat, però fan la facilitat. I aquesta facilitat sostinguda ens ha minat la capacitat de reacció. Kennedy exhortava els americans a no preguntar-se què podia fer el seu país per ells sinó què podien fer ells pel seu país. A Catalunya ens hauríem de preguntar si som capaços de fer alguna cosa ja no pas pel nostre país, sinó per nosaltres mateixos. (Article publicat a El Punt Avui el 7 de setembre de 2012)

Em compto entre els que voldrien que el president Mas fes una declaració solemne i proclamés la independència ara mateix. Però sé que de moment no té previst fer-ho. A més, ho entenc perfectament. Bé, no vull dir que entengui que no ho faci. El que comprenc és per què no ho fa. Senzillament perquè els riscos que corre són, encara, limitats. Artur Mas, a més d’un govern, encapçala el partit amb la representació parlamentària més àmplia. Amb distància. I sense competència a curt termini. El PSC està perdut en la seva indefinició i no mostra perspectives de restabliment majoritari. Esquerra va caure tan baix, perdó, tan avall, en les últimes eleccions, que ni una reviscolada espectacular situaria aquest partit més amunt del seu màxim recent, un màxim força mínim, val a dir. Això ho sap el mateix Junqueras, que per això es limita a fer el paper de lleial veu de la consciència del sobiranisme convergent. Queda el PP. Per més extremada que vesteixi la senyora Sánchez, els populars cada cop estan més mal vistos. Per retalladors, ja tenim els nostres, conclou molta gent. Amb aquest quadre, el president sap que encara pot tibar la corda de la paciència dels catalans uns mesos més. Convocarà eleccions anticipades, segur; però tardarà tant com pugui, perquè és conscient que el pitjor que pot passar en uns moments tan delicats és que de les urnes en surti un lideratge més fràgil que l’actual. La clau, doncs, serà la capacitat de la ciutadania per mantenir el crescendo que evidenciï que l’únic lideratge possible a Catalunya és el que porti a la independència. Si no ens hi porten des de dalt, caldrà empènyer des de baix, per tant. (Publicat a El Punt Avui el 2 de setembre de 2012)