Escrits amb els dits

Tal com explicava ahir  des de Brussel·les el periodista Albert Segura, la Comissió Europea ha modificat la seva visió sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. És un matís quasi imperceptible dintre del gran transatlàntic europeu, no ens enganyem. Però per primer cop ha deixat de funcionar l’automatisme que les institucions comunitàries aplicaven en aquests casos, limitant-se a declinar pronunciar-se sobre assumptes interns dels estats membres. Barroso s’ha pronunciat, breument i per escrit. La caminada l’hem de fer nosaltres, però saben que ens hem posat en marxa.
El més inquietant de la resposta del senyor Barroso és la pregunta. O, més ben dit, qui la fa. L’eurodiputada italiana de la Lliga Nord Mara Bizzotto. Cal agrair amb educació l’interès de la senyora eurodiputada. Però em torba una mica que arran d’aquest cas algú pugui trobar paral·lelismes entre Catalunya i l’anomenada Padània, l’àrea del nord d’Itàlia on té la implantació la Lega, a banda que a ambdós llocs hi ha una gastronomia i unes ciutats delicioses. El sobiranisme català no és una voluntat de supremacia del nord respecte del sud, no és discriminatori, no pretén mirar per damunt de l’espatlla ningú. No és un sentiment purament econòmic amb un polsim de classisme i un pessic de populisme. El sobiranisme català no és això o, en tot cas, no hauria de ser-ho. La independència catalana es proclamarà contra ningú. Catalunya és molt més que una colla de contribuents emprenyats. És una cultura europea oprimida que avui, a més, va curta d’armilla. I al món, hauríem d’explicar-los bé que som alguna cosa més que el nostre pes en dèficit fiscal. (Publicat a El Punt Avui l’1 de setembre de 2012)

Espanya ha guanyat el primer assalt. No pas perquè el govern d’Artur Mas li hagi sol·licitat el rescat. Això és bàsicament el pas més humiliant del procés de descomposició de l’encaix de Catalunya a l’Estat dels espanyols, però no pas un punt final sinó la mostra definitiva que la dignitat dels catalans ha tocat fons. El primer assalt l’ha guanyat Madrid perquè el resultat de la claudicació financera de la Generalitat és que hem començat a barallar-nos entre nosaltres, descarregant tota l’artilleria de retrets, desqualificacions i tu més en un foc creuat que en aquest país és la tradició política de més predicament.
Vivim en un racó de món on cada ciutadà o ciutadana no només té la solució per a tots els problemes de Catalunya, sinó que es pensa que l’única solució bona és la pròpia, com si li hagués estat revelada directament per l’avi Macià reviscut, pel president màrtir Companys, el pare de la pàtria Guifré el Pilós i per la Moreneta, guieu-nos cap al cel, guieu-nos cap al cel. A Madrid s’hi freguen les mans, amb aquesta incapacitat nostra d’avançar en grup. Ep, que consti que allà l’antagonisme polític és molt més virulent, visceral i salvatge que a casa nostra, on practiquem l’esbravada innòcua. Però a Espanya comparteixen una idea de país blindada. Aquí no. Ja veig a venir la manifestació de la Diada. Una gentada que farà impressió, un mar d’estelades inaudit i una motivació com feia anys que no s’havia vist si és que s’haurà vist mai abans. Si hi aneu i no sou de cridar, pareu bé l’orella: ja em sabreu dir si els polítics que s’han endut els brams, els insults i les paraules més gruixudes són els de fora o els de casa. (Publicat a El Punt Avui el 30 d’agost de 2012)

Tant marejar la perdiu amb les especulacions sobre l’assistència dels polítics en general i dels nostres governants en particular a la manifestació de l’Onze de Setembre, al final donaré la raó a la senyora Sáenz de Santamaría quan sosté que els catalans ens perdem en divagacions estèrils en comptes de preocupar-nos per les coses de menjar. Perquè si hi ha un assumpte important aquesta tardor que s’acosta no és pas ni el pacte fiscal, ni la independència, ni la possibilitat que es convoquin eleccions anticipades, ni les conseqüències d’una manifestació massiva en la Diada. El gran drama del país per als pròxims mesos és la temporada de bolets desastrosa que es preveu per culpa de la gran calorada i la secada que no resoldran pas les quatre gotes previstes per aquesta setmana. Que no es facin bolets és una emergència nacional. Una tragèdia. La situació micològica crítica somou els pilars fonamentals de la nostra nació. Primer: la gastronomia. Segon: l’esbarjo dominical. Tercer: TV3. Sense el Barça i sense material per a Caçadors de bolets, com s’ho farà la nova direcció de la cadena per mantenir el pavelló ben alt en horari de màxima audiència. Quart: tot plegat ajuda a ampliar la llista de greuges de l’anomenat català emprenyat, que ja no podrà ni treure el ventre de pena amb una bona botifarra amb rovellons.
Ara em direu que sóc un frívol i que aquest article és poc seriós. Potser teniu raó, però no és pas menys seriós que tota la tabarra dels polítics parlant de la manifestació i dient-nos “ara hi vaig”, “ara no hi vaig”. Si vénen, ja ens hi veurem, però que no ens atabalin amb les seves contradiccions. (Publicat a El Punt Avui el 28 d’agost de 2012)

Ara corro el risc de resultar aixafaguitarres però no veig per enlloc que el rècord de turistes registrat en aquest país al mes de juliol sigui una dada positiva. Catalunya ha superat els dos milions de visitants, un 9% més que l’any passat. Molt bé. Això és bo? Mirat a curt termini, en uns moments en què res no va a l’hora en l’economia, sembla que hauríem de ballar per un peu perquè els estrangers encara vénen a raure a casa nostra per passar la canícula rostint-se les pells esblanqueïdes. Personalment, estic convençut que només ens en sortirem si aconseguim que de turistes en vinguin no el 9% més, sinó el 50% menys, però que gastin el doble. El mesurament de l’èxit a partir del creixement constant del nombre de pernoctacions és d’una perversitat indiscutible. D’entrada, perquè no és realista pensar que el nombre de forasters pot créixer ad infinitum any rere any. Després, l’aposta per la massificació està basada, en general, en una oferta de preus cada cop més baixos, la qual cosa porta més gent sense que els ingressos creixin en la mateixa proporció. I, sobretot, el risc principal és que per acollir molts turistes calen unes inversions en infraestructures (carreteres, depuradores, xarxes de subministraments energètics) que, comptat i debatut, caldria veure si compensen. Ja fa anys que se sap i ja fa dècades que es parla de desestacionalització i de qualitat, mentre tothom va fent la viu-viu. Ja em perdonareu si acabo amb un tòpic. Però el model turístic actual, i més veient l’exemple immobiliari depredador precedent, és pa per avui i fam per demà. Un pa amb data de caducitat no gaire reculada.  (Publicat a El Punt Avui el 26 d’agost de 2012)

Seguint les noves directrius que segons sembla té previst adoptar, un cop concloses profundes i entenimentades discussions, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya (Conca) per tal de poder considerar que la literatura en castellà feta per autors catalans forma part indestriable de la productiva i florida cultura catalana, gosaria proposar, amb intenció purament lúdica i recreativa, no fos cas que algú s’ho prengués al peu de la lletra i seriosament, una revisió a fons de tots els referents de la catalanitat per adaptar-nos als nous criteris de la modernitat oficial que ens arriba de la mà de la flor i la nata de la matèria grisa cultural de la nostra estimada pàtria comuna.
En un article precedent ja vaig suggerir, molt modestament i sense ànim d’imposar cap criteri, que, des d’ara, seguint el criteri del Conca que, segons entenc, sosté que cultura catalana és tota aquella activitat cultural que es fa a Catalunya, la cuina japonesa feta per catalans sigui considerada gastronomia catalana. Hi he estat rumiant una mica i, des de la meva modèstia intel·lectual, m’han vingut al cap algunes altres aportacions que ben segur que podrien ser preses en consideració a l’hora de dictaminar l’amplitud dels marges de la nostra nacionalitat infinitament integradora. Hi podríem afegir, per exemple, que un cafè irlandès elaborat per un bàrman català és gastronomia catalana, també. O per una barwoman, no pequéssim pas, de retruc involuntari, d’incorrecció política. Que els professionals baristes esmentats siguin o no catalanoparlants no cal que ho considerem més enllà d’un mèrit, tampoc ens hem de posar estrictes. Amb els temps que corren seria potser massa poc multicultural insinuar que en un bar el personal hauria de ser capaç d’atendre’t en català. Fa antic.
Més coses. El criteri apuntat pel senyor Carles Duarte, president de l’organisme que vetlla per les essències de la catalanitat cultural, ens porta a pensar que, si generalitzem en tots els àmbits, podríem sostenir que unes nines russes, si són fabricades a Catalunya, també seran incorporades al catàleg de records catalans. Unes banderilles i un toro de lídia també ho són, però en aquest article són figues d’un altre paner.
Canviem d’àmbit: un rasurat brasiler, si està fet per una esteticienne catalana, automàticament passa a formar part de l’estètica nacional. Una sauna finlandesa, instal·lada en un establiment de propietat catalana, és una tradició catalana com les calçotades o la festa de la ratafia. El ball tampoc queda exempt d’una profunda renovació: una parella de balladors de tangos, catalans de setena generació, podrien situar aquesta dansa entre les més belles que es fan i es desfan, al costat de la sardana o la jota ebrenca, tots saltant, tots saltant.
Un últim exemple, tot i que podrien ser més: un ós polar del zoo de Barcelona serà considerat fins a nova ordre fauna catalana, especialment si l’exemplar és nascut a Catalunya. No hi fa res que hagi nascut en captivitat. Tots els catalans fa anys que naixem en captivitat i cada vegada tinc més clar que no sortiríem de la gàbia ni que ens deixessin la porta oberta. (Article publicat a Presència el 26 d’agost de 2012)

La senyora Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern dels espanyols, amb el seu to sentenciós habitual, va recomanar ahir al president de Catalunya que faci el favor de preocupar-se de les coses de menjar en comptes de dedicar-se a donar suport (ep, això segons assegura ella) a manifestacions independentistes. Amb el menjar no s’hi juga, ens etziba la senyoreta Soraya com si els catalans fóssim uns alumnes malcriats que no ens centrem en la crisi.
No us la creieu, aquesta retòrica demagògica que sempre desvincula les reivindicacions nacionals de les socials i econòmiques. Perquè coses de menjar, senyora Soraya, són les retallades de sous als funcionaris i les retallades de feina a la resta; coses de menjar són els retards en els pagaments als hospitals i a les residències de la gent gran, senyora vicepresidenta; coses de menjar són les clatellades a les autopistes catalanes mentre vostè les abarateix a Galícia, i si no els abarateix a més llocs és perquè no hi ha ni tan sols peatges. Coses de menjar és haver de pagar més que els altres ciutadans de l’Estat pels medicaments; coses de menjar són els impostos que paguem disciplinadament i que no tornen a Catalunya, en concret es calcula que més de 10.500 milions d’euros des de principi d’any, i que representen coses de menjar que podríem tenir i no tenim per culpa d’aquest espoli sistemàtic. Coses de menjar, senyora, són les que mouen bona part dels catalans a marxar d’aquest estat que ens té a pa i aigua. Que amb les coses de menjar no s’hi juga ho sabem perfectament, mestressa. Per això podem dir que a hores d’ara només estem tips d’una cosa: d’Espanya. (Publicat a El Punt Avui el 25 d’agost de 2012)

Portada del llibre

Encara no he vist la versió cinematogràfica de la novel·la Headhunters, de Jo Nesbo, però intueixo que no els haurà costat gaire separar el gra argumental de la palla literària que sempre sol fer nosa als guionistes àvids de ritme i emocions fortes. El llibre de Nesbo és tot gra, directe al gra. Molta acció, truculència a gavadals i una trama envitricollada amb un desenllaç que mostra tots els detalls de l’ordit, descabdellats amb la mestria digna d’un dels grans de la novel.la negra actual. Una història de personatges construits amb les pinzellades justes per tal que la història no resulti excessivament plana. Gairebé un guió novel.lat en què el motor de la història està en la capacitat d’anar lligant caps i deslligant-ne d’altres sobre la marxa. A Headhunters l’autor noruec abandona la densitat i les històries paral.leles dels quatre gruixuts lliuraments de la sèrie del detectiu Harry Hole per sintetitzar en poc més de dues-centes planes el bo i millor del trhriler psicològic i la novel.la de gènere. Una irònica narració en primera persona proporciona un interessant toc de comèdia àcida al relat de les aventures d’un caçatalents arrogant i amoral que topa amb un rival de cervell tant privilegiat com el seu però una mica més despiatat i violent. Una mica, no, molt més despietat i violent. Caldrà anar a veure la pel.lícula per comprovar si els responsables d’aquesta producció noruega han sabut copsar que per convertir Headhunters en un bon film no calia tocar pràcticament ni una coma de l’original, només era qüestió d’encertar el càsting i aconseguir bons enquadraments. Headhunters és Jo Nesbo condensat, una lliçó breu i contundent de la seva mà de mestre. (Consulteu altres ressenyes de la secció “El llegir no fa perdre l’escriure” clicant aquí)  

(Article publicat també al blog Els Bastards d’El Punt Avui)

Al sector menys recomanable de la política hi trobem individus amb mala fe, amb molta mala fe, amb molta i molta mala fe, i el lehendakari López. S’ha de ser molt malèvol per contraposar la seva suposada gran gestió de la crisi amb les retallades de l’executiu d’Artur Mas. No pas perquè l’afició del govern català per fer anar la tisora no tingui punts qüestionables i fins i tot estigui dirigida amb certa pruïja esquiladora, sinó perquè si els catalans estem amb l’aigua al coll, començant per la Generalitat i acabant per l’últim autònom, assalariada, aturat o pensionista és, fonamentalment, perquè el nostre país no gaudeix del concert econòmic que permet a la comunitat autònoma de règim especial de don Patxi trampejar la crisi d’una manera força més digna i solvent, i que els duri.
Com gosa el president dels bascos, des de la seva posició fiscalment blindada, fer retrets a la gestió catalana, sabent que si el nostre país pateix és perquè el seu partit ha negat sempre aquí allò que a Euskadi ni es planteja qüestionar i si fos qüestionat defensarien com l’abertzale més rebel? Una disculpa pública, hauria d’emetre el lehendakari en comptes de gallejar de bon gestor. I ho deixo aquí per tal que el senyor Pere Navarro pugui afegir-hi alguna cosa en defensa dels interessos de Catalunya. Ah! Què em dieu? Que no cal que li reservi espai? No passa res, doncs, ja acabo d’omplir jo mateix les ratlles que queden fins al final d’aquest article i ja em disculpareu si per un moment he pogut pensar que al socialisme català hi podia haver vida coherent més enllà del PSOE. Deu ser la calor, que em fa veure miratges. (Article publicat a El Punt Avui el 23 d’agost de 2012)

Només li faltava això, a Don Mariano. Amb un rescat europeu al clatell i els catalans tocant-li la pera amb el coi de pacte fiscal enmig de proclames independentistes cada cop més indissimulades, per acabar d’embolicar la troca ara li convoquen unes eleccions al País Basc a mitja tardor. Caram. Tants fronts oberts, per a una Espanya tan dèbil políticament, econòmicament i institucionalment com l’actual són de mal gestionar. Representen una amenaça real que tibarà més que mai les costures de l’Estat. Això no ho dissimula ni la roja guanyant sis mundials, ni Pau Gasol embolicat amb la bandera sencera de la plaça Colón. Sense el clàssic recurs a la violència militar amb el qual el nacionalisme espanyol ha resolt les situacions complexes històricament, a l’actual líder dels espanyols no se’l veu amb prou cintura per torejar alhora tres conflictes d’un calat tan profund.
Vist des de Catalunya, amb aquesta temperatura de sensació sobiranista que es respira últimament, es fa difícil aturar el cap un minut per reflexionar sobre la importància de jugar bé les cartes des d’avui mateix fins a final d’any. La sort d’aquest país s’encarrilarà el pròxim trimestre llarg. Tot el que passi el 2013 i més enllà serà conseqüència dels moviments estratègics que fem fins al gener. No ens va pas malament que els bascos obrin la cursa primer. Tindrem la caverna distreta i la llopada espanyola massa esverada per concentrar-se només en el flanc est. Aprofitem bé que a Don Mariano se li gira feina per anar fent via, sense precipitar-nos, però conscients que o travessem ara la porta o no la trobarem tan oberta mai més. (Article publicat a El Punt Avui el 22 d’agost de 2012)