Escrits amb els dits

Ara mateix no sé si aniré a la mani de la Diada perquè tinc la impressió que podria resultar molt més entretingut situar-se en un punt elevat i contemplar amb esperit recreatiu la gran concentració que, a hores d’ara, té molts números de no poder anar més enllà de consensuar un lema de l’estil “Tants manifestants, tants barrets.” Serà curiós veure com se situen els representants dels partits, entitats i particulars perquè es vegi clar, per exemple, que uns demanen el pacte fiscal però no voldrien pas que quedés massa evident que circulen en la mateixa filera que els que volen la independència; friso per poder comprovar com avancen plegats però evitant anar de costat els que critiquen les retallades i els que les executen; no em perdria per res del món les abraçades sinceres entre els que volen la independència aquell mateix dia, si pot ser, els que s’estimarien més un referèndum, o els que optarien per eleccions anticipades abans d’un referèndum que, en tot cas, només se celebraria si fallessin altres opcions que caldria definir un cop analitzades totes les possibilitats i tractades en comissió parlamentària i bla, bla, bla. Resultarà emocionant observar com s’alineen sobiranistes que volen premiar escriptors que escriuen en castellà i els que no ho trobem oportú; i com, entre tots, fem lloc a l’allau d’autors en castellà que previsiblement es mobilitzaran pels drets nacionals. Serà molt engrescador perquè, tot i que de manifestació allò que es diu unitària, unitària, no n’hi haurà, finalment aquests incorregibles catalans que no ens posem mai d’acord almenys ara estem aconseguint barallar-nos en la mateixa direcció. (Publicat a El Punt Avui el 21 d’agost de 2012)

Alguns catalans hem pogut constatar amb certa perplexitat que bona part dels atletes del nostre país participants en els Jocs de Londres han tornat havent fet papers força destacats i extremadament contents i satisfets per haver competit sota bandera espanyola. Uns esportistes que per aquesta mateixa raó han estat aplaudits fins a fer-se mal a les mans per una altra bona colla de compatriotes que no dubten a pujar als altars de la mitomania uns nois i noies que s’avenen a representar la nació que ens esclavitza.
Estadísticament parlant, és indiscutible que el medaller de la delegació del país veí del costat seria molt més escàs sense l’aportació dels atletes catalans. Només cal fer un petit recompte, petit bàsicament perquè, amb catalans o sense, la collita medallera ibèrica ha estat tirant a migrada si ho comparem amb la primera fila, digueu Xina, digueu els Estats Units, digueu França o digueu la Gran Bretanya, per citar alguns que guanyen metalls a cabassats. Tanmateix, en circumstàncies de normalització política, la delegació catalana no tindria res a envejar a la majoria. Per exemple, podria situar-se davant d’alguns estats de més dimensió demogràfica i geogràfica, i si penso en algun nom penso en Espanya. Són faves comptades. O, més ben dit, medalles comptades.
De tant en tant se senten a explicar casos d’esportistes que se sentirien més identificats competint per Catalunya. Són encara exemples aïllats. Testimonials. I estranyament minoritaris si es té en compte la temperatura independentista creixent a casa nostra. Què passa? És que tots els esportistes són del PP? O de Ciutadans? O del PSC? O d’Unió? Segur que no. El que passa és que a casa nostra competir esportivament al servei de l’enemic té una mena de butlla que no trobem en altres fronts. Tradicionalment s’ha argumentat, amb una certa actitud entre condescendent i autojustificativa, que si la política no és capaç d’aconseguir que Catalunya competeixi internacionalment, no es pot pas exigir a jugadors, atletes o nedadors que sacrifiquin les seves expectatives esportives i posin en risc una carrera brillant tot plegat per un compromís nacional incert. Un argument que s’estampa contra la realitat. Poques vegades s’ha aconseguit un objectiu sense el compromís o esforç dels mateixos implicats o interessats. Encara hi hauria servei militar obligatori, per exemple, si haguessin hagut de suprimir-lo els polítics. Contràriament, la política va reaccionar gràcies al coratge dels insubmisos i, un cop oberta l’escletxa amb algunes penes de presó pel mig, el desencadenant va acabar sent l’allau d’objectors que va col·lapsar el sistema buidant les casernes i fent impossible atorgar places de servei social a tothom. És gràcies a la mobilització de les víctimes que avui els joves no han de passar per una experiència tan absurda com és fer el soldat. Negar-se a fer el soldat esportiu és el mateix. Però molt menys arriscat i perillós. Als esportistes catalans que creguin que haurien de competir sota bandera catalana no se’ls pot demanar més esforç que a la resta de compatriotes. Però sí el compromís que els pertoca. (Article publicat a Presència el 19 d’agost de 2012)

Catalunya, terra d’acollida i de confluència des de temps immemorials, acumula una riquesa gastronòmica fabulosa que s’ha anat sedimentant gràcies a aportacions de diversos pobles que han vingut a raure a casa nostra de pas o per quedar-se. La majoria de plats de l’anomenada cuina tradicional incorporen ingredients que quan el país va néixer ni tan sols es coneixien per aquests verals. Tot aquest patrimoni gormand ha anat omplint el rebost de manera natural i pacífica, i si no ha estat pacífica les baralles no han sigut pas als fogons. Ningú ens ha prohibit legalment menjar escudella i carn d’olla, o seques amb botifarra, escalivada, pa amb tomàquet, tripa i pota, bull negre o coca de llardons; com a màxim ens ho ha desaconsellat algun metge. És cert que a les nostres llars s’hi combinen menges i gustos d’arreu del món. Però, tot i la dura competència del fast food i d’algunes modes més o menys consolidades com ara la pizza, el gaspatxo o el kebab, tenim un perfil culinari definit i identificable. Gastronomia catalana no és pas tota la gastronomia que es fa a Catalunya. Per això en molts restaurants d’aquí s’especifica que serveixen cuina grega, libanesa o marroquina, fins i tot quan els cuiners són catalans de soca-rel. I ni són pitjors cuiners, ni menys catalans, per fer gastronomia d’una altra banda. Amb la resta de la cultura no passa el mateix. Ara està de moda considerar que qualsevol acte cultural executat dins del territori nacional és cultura catalana. Fins i tot escriure en una llengua que si la trobem fins a la sopa és perquè a molts ens ha estat imposada durant 300 anys. Ja ho sabeu doncs. Un restaurant japonès, sobretot si és regentat per catalans, és gastronomia catalana. Que us quedi clar. (Publicat a El Punt Avui el 19 d’agost de 2012)

El senyor Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca), ha exposat algunes qüestions interessants sobre els Premis Nacionals de Cultura. Entre altres coses, planteja reduir el nombre de guardons. Una proposta assenyada en un país amb tirada a repartir medalles, creus i distincions a l’engròs, com si els nostres governants, conscients de la dissort històrica dels catalans, es vulguessin assegurar almenys que cap compatriota morís sense haver rebut un premi de consolació. El president del Conca també ha dit, amb el suport del conseller Mascarell, que en l’apartat de literatura s’hauria de tenir en compte els autors de casa que escriuen en castellà. Ai, que ja hem trepitjat l’ull de poll.
Difícilment es pot rebatre el parer dels senyors Duarte i Mascarell. En altres disciplines bé que s’han premiat persones que utilitzen el castellà. Enlloc està escrit, per cert, que fins ara estigués prohibit valorar els castellanoescrivents. Això sí, resulta pintoresc que un dels arguments esgrimits sigui que a Espanya tampoc fan cas a tots aquests literats. Pobrets, quin drama.
Hem d’admetre que aquí conviuen moltes cultures a banda de la pròpia, i que hi ha més d’una parla (i de dues) per projectar aquesta terra culturalment al món. Però tinc la sensació que cada aportació renovadora, lluny d’eixorivir-la o potenciar-la, va deixant una mica més enxubada aquesta nostra petita i rebregada llengua catalana per a la protecció de la qual no tenim res més, contra tot un Estat espanyol, que les institucions que ara volen premiar autors castellans mig per compassió, mig perquè no se’ns ofenguin. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’agost de 2012)

Només en un país tan extremadament incomprensible com Catalunya pot passar que hi hagi més de vint nois i noies nascuts al país que hagin guanyat medalla als Jocs Olímpics de Londres i que l’única persona que ho hagi celebrat brandant la bandera catalana no hagi estat cap d’aquests sinó una jugadora medalla de plata amb la selecció de l’Argentina d’hoquei sobre herba.
Sofia Maccari fins fa dos dies era força desconeguda a casa nostra, no pas perquè no destaqui en el terreny de joc sinó perquè la disciplina que practica no té gaire seguiment mediàtic. Ha hagut de ser un fet col·lateral el que, a la majoria, ens ha permès conèixer la seva trajectòria. Arran del gran nombre de felicitacions rebudes des de casa nostra, l’esportista ha explicat a les xarxes socials que el fet que lluís l’estelada va ser una mostra d’agraïment cap a Catalunya, on va viure i jugar durant set anys. No és política, és normalitat. Paral·lelament, resulta que una bona colla d’atletes de totes les disciplines s’han estat entrenant durant mesos al centre d’alt rendiment de Sant Cugat a compte del govern català, al qual l’Estat deu gairebé 11 milions. Als medallistes que s’hi han entrenat a cos de rei, catalans o no, lluny de fer voleiar l’estelada, ni se’ls ha sentit cap paraula d’agraïment al país que els ha hostatjat generosament. “El meu cor sempre serà mig argentí mig català! Visca Catalunya!”, manifestava ahir a la matinada Sofia Maccari, des del seu compte de Twitter. No sé pas què en penseu. Jo diria que aquests mitjos cors catalans tenen un batec molt més agradable que els d’altres conciutadans, alguns alts com un sant Pau, espanyols de tot cor. (Publicat a El Punt Avui el 16 d’agost de 2012)

Si hem de fer cas al poeta Rilke i acceptar que la nostra veritable pàtria és la infantesa, me’n guardaré bé de criticar Lloret de Mar, on vaig passar els meus primers deu estius, deu llarguíssimes vacances de tedi i despreocupació de les quals em revé el record, citant ara Erri de Luca, d’aquella “pell de l’estiu, una segona pell gruixuda i fosca” que renaixia sota les butllofes provocades per l’excés d’exposició al sol i a la sal, quan encara vivíem al marge dels consells mèdics que ara ens fan més previnguts i preocupats.
D’aquell Lloret ja aleshores massificat n’han sobreviscut, sense necessitat d’activar la memòria sinó agafant el cotxe i anant-hi avui mateix, alguns dels millors racons de la Costa Brava. Els deliciosos jardins de Santa Clotilde, dissenyats per Nicolau Rubió i Tudurí. El paratge de Santa Cristina. La cala Boadella. N’hi ha algun més.
Periòdicament, però, una llevantada de desprestigi bat mediàticament amb fúria contra la vila. Digueu-ne acusacions de turisme de borratxera, digueu-ne el nom del programa infame de la televisió alemanya que ha reobert la caixa dels trons. Fa de mal dir si Lloret és un bon o un mal model. D’entrada, no sembla pas que la gernació de forasters que hi vénen en marxin decebuts. Ni que els empresaris es queixin. Una altra cosa és discutir si caldria buscar l’equilibri entre sostenibilitat i negoci. Per més voltes que hi donem, el millor és plantejar-nos, en un esforç de sinceritat, si en cas de ser estrangers voldríem anar a passar les vacances al centre de Lloret. En la resposta que donem a aquesta pregunta hi ha la diagnosi més ajustada del que caldria fer. (Publicat a El Punt Avui el 15 d’agost de 2012)

Des que la humanitat està mínimament organitzada l’edat laboral ha representat l’etapa més llarga de la vida. En les societats prehistòriques i de l’antigor més reculada la gent treballava des que era capaç de fer-ho fins que ja no podia més. Feina a viure, per dir-ho d’una manera literal. Aquesta tònica es va mantenir amb poques variacions en les societats agràries i, d’una manera accentuada, en les primeres dècades de la Revolució Industrial, amb l’explotació infantil salvatge i l’entrada massiva de la dona com a treballadora fora de l’àmbit domèstic.

El nostre idioma disposa d’un arsenal considerable de frases fetes, adagis, sentències, expressions populars que, com sol passar en totes les llengües, resulten tan ben trobades que perduren anys i panys gràcies a la seva vigència metafòrica transgeneracional i a una imprescindible transmissió boca-orella de pares a fills, de mares a filles, de pares a filles, de mares a fills, i em sembla que ja hi he inclòs totes les combinacions de gènere possibles per fer servir amb respecte a la llei de la correcció política.
De frases fetes, n’hi ha per donar i per vendre, per triar i per remenar. Una de les meves preferides per la seva eloqüència, aplicada a la ineptitud d’algú, és «no trobaries aigua a mar». D’entrada, haig de confessar que vaig trigar molts anys a copsar-ne el sentit exacte, ja que part de la meva família és d’origen empordanès i pronunciada en empordanès (alt-empordanès, concretament) la frase sona així: «No trobaries aiga a Mart.» Trobar aigua al planeta vermell era una quimera, el primer cop que vaig sentir la frase, i, per tant, no acabava de veure-hi la gràcia.
Finalment vaig descobrir que la referència era marinera i no pas marciana però, per acabar d’embolicar la troca la sonda Phoenix, predecessora de la nau Curiosity que aquesta setmana ha tornat a tocar terra al planeta vermell, va descobrir aigua en estat de congelació en aquell planeta llunyà. O sigui, que trobar aigua a Mart és difícil però no pas impossible. Quin embolic.
El problema actual, tanmateix, no és pas tant saber si per aquells verals còsmics hi ha o no hi ha aigua, sinó escatir si allò que trobem a mar ho és o no ho és, sobretot al mes d’agost i sou en una platja empordanesa, selvatana o de la costa de més avall, i no diré noms concrets per evitar que algú amb la pell fina m’acabi llançant la cavalleria per sobre brandant la bandera blava com a estendard. El cas és que no fa gaire hi vaig anar, a banyar-me a la platja, i us puc ben jurar que trobar aigua a mar, si més no a primera línia, va resultar força complicat, entre tants i tantes banyistes, burilles de cigarretes, carburant de barca, cremes solars d’aquestes que presumptament no es dilueixen a l’aigua i restes orgàniques i inorgàniques que no menciono perquè segur que tots vosaltres us heu banyat alguna vegada en companyia de bosses de patates, patates sense bossa, preservatius, compreses i excrements en suspensió de diversa mida i consideració.
Tenim un país que a poc a poc ens hem anat carregant però que podria lluir encara una miqueta si el tractéssim amb un mínim de respecte, especialment per la banda litoral. Hi ha gent que pispa carteres, hi ha persones que no declaren l’IVA, i fins i tot hi ha individus que van a la selecció espanyola sense sentir-se gens espanyols, però tots aquests casos indesitjables (el tercer, indesitjable per als espanyols) són causats, molt sovint, per la força major, la necessitat. Cagar-se a la platja, i ja em perdonareu la grolleria, no és cap situació extrema sinó el fruit de la més pura i simple indecència, inconsciència i falta de sentit cívic. A Mart, els enviaria jo, a veure si hi troben aigua. (Article publicat a Presència el 12 d’agost de 2012)

Desconec si als altres països passa, però a Catalunya els nostres caps pensants han tingut durant anys una aversió malaltissa a barrejar-se amb el poder per por de ser etiquetats com a intel·lectuals orgànics. Fins i tot la majoria dels que han acceptat càrrecs ho han fet amb un cert sentiment de culpabilitat mercenària. Això, certament, es detecta més en el sector de lletres que no pas en la intel·lectualitat científica, més acostumada a entendre que el poder també és una font de recursos que fomenta l’avenç de la humanitat.
En el camp de la cultura i el pensament, en canvi, s’ha imposat una tradició acadèmica hipercrítica que, sovint instal·lada còmodament en poltrones i càtedres sostingudes a compte de l’erari comú, considera que el poder és intrínsecament sospitós de totes les maldats i que la política convencional és una activitat vulgar i menyspreable per naturalesa. Unes conviccions que, si em permeteu la gosadia, trobo perillosament frontereres amb el pensament elitista i alhora amb un populisme il·lustrat que sol generar alternatives a la democràcia bastant pitjors que la malaltia que intenten guarir.
Escric tot això pensant en el senyor Ainaud de Lasarte. Ell no era pas d’aquests intel·lectuals sistemàticament contestataris sinó que va ser un erudit al servei de la ciutadania que, quan va caler, va actuar des d’una ideologia política concreta. S’hi pot combregar o no, amb el senyor Ainaud, però com a model cívic representa un perfil de savi compromès des de la vocació de construir, que és una vocació ni necessàriament acrítica, ni compulsivament repatània. (Publicat a El Punt Avui el 12 d’agost de 2012)

Les decisions importants sovint són fruit d’una conjunció de factors més enllà dels purament tècnics, com ara l’oportunisme o les necessitats conjunturals. El cas del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) n’és un exemple. Ni Montjuïc va ser una elecció òptima per a un equipament de masses, ni els inventors de l’acrònim passaven pel seu millor moment creatiu. Per això és comprensible el neguit del nou director del centre, Pepe Serra. Una altra cosa és que incorporar el nom “Barcelona” a la denominació resolgui res. Si fem un cop d’ull a l’entorn trobarem que hi ha ben pocs museus de referència que portin el nom de la ciutat que els acull, capitals amb marca tan o més potent que la barcelonina. Alguns opten per la denominació de país. El “British”. Altres, per l’emplaçament urbà: el Prado, Orsay, el Louvre. N’hi ha de tan difícils de pronunciar com MNAC, i ara em ve al cap el Rijksmuseum. Podríem passar a Berlín, Florència, Dublín. Què comparteixen, per tant, aquests grans aparadors de l’art? Doncs que, o bé disposen d’una col·lecció fabulosa, o bé són a la capital d’un estat que els fa lluir. Alguns, ambdues coses. El MNAC potser no està a l’altura de l’Hermitage o el Moma (tot i que no té res a envejar a molts dels citats), ni Barcelona és capital d’estat, encara. La nostra pinacoteca nacional té un problema de difusió, això és difícil de rebatre. Però afegint-hi “Barcelona” s’hi guanya ben poc. Perquè si la qüestió fos ser comercial, res millor que destinar una sala a traslladar-hi el museu del Barça, el club que, com va dir aquell president constructor, té el goig de tenir una ciutat que porta el seu nom. (Publicat a El Punt Avui l’11 d’agost de 2012)