Escrits amb els dits

Escoltant l’escalada verbal dels dirigents de guàrdia de CDC durant aquest mes d’agost podríem dir que tenen sort que el mes només dura trenta-un dies, perquè, tal com van, jo calculo que si en durés tan sols entre trenta-cinc o quaranta no els quedaria cap altre remei que pujar al balcó del Palau de la Generalitat a proclamar la independència. No caldrà, perquè el setembre és més a prop del que sembla i llavors tornarem a la marxa lenta habitual. Habitual, però marxa endavant, al cap i a la fi. Perquè, ironies a banda, les actituds i els continguts dels missatges emesos des d’aquest partit de govern fan cada cop més presoners de les seves paraules els dirigents convergents. Ja se sap que els mots se’ls endú el vent i que la gent té memòria de peix. Però algunes de les consignes que circulen seran difícils de defensar com a pura dialèctica recreativa destinada a anar proveint de titulars la premsa en temps de sequera. Hi ha asseveracions fetes aquests dies que contenen un punt d’obligació política si no es vol acabar donant la raó a aquells que, des de l’espanyolisme del PP i el despistadisme del PSC ho atribueixen tot plegat a una febrada d’estiu, a un cop de calor, ara que la canícula hi va fort.
Si l’agost és calent, la tardor es preveu més tòrrida que mai, i aquesta altíssima temperatura de sensació i el nivell d’exigència sobiranista que s’està marcant des dels encontorns governamentals no serà pas tan fàcil de refredar. El roc a la faixa de deixar la política d’acció per refugiar-se en la de simple gestió ja no funciona. Ja sabem que a la Catalunya autonòmica l’únic que queda per gestionar és la misèria. <strong>(Publicat a El Punt Avui el 9 d’agost de 2012)

En el context d’una missió espacial de proporcions tan colossals com la que ha portat la nau robotitzada Curiosity al planeta Mart, fa de mal dir quina importància té un petit dispositiu que porta per mesurar la direcció i la velocitat del vent. Segurament és relativa, tot i que no m’atreviria pas a minimitzar-la. Tenint en compte que l’estació espacial va aterrar al planteta vermell a més de 21.000 quilòmetres per hora, cal suposar que, a banda, si em permeteu la broma, d’un bon sistema de frenada, els mesuraments anemomètrics deuen haver sigut vitals per evitar que un cop d’aire imprevist no enviés la nau a pastar fang marcià lluny de l’objectiu.
Sigui com sigui, per a Catalunya aquest petit aparell meteorològic és una fita remarcable, perquè ha estat creat per investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). El coneixement científic i tècnic català és present, encara, en molts projectes i estudis de caràcter internacional. El cas del petit mesurador del Curiosity creat per la UPC és un exemple petit però vistós gràcies a l’embolcall mediàtic de la NASA, que fa servei a l’hora de recordar-nos a tots la importància de potenciar la recerca d’alt nivell a l’hora de situar el nostre país al mapa.
En èpoques de retallades, cal saber prioritzar, i la recerca és una prioritat. És cert que avui hi ha emergències aparentment més peremptòries, com ara l’assistència social. Però si amb els pocs diners que tenim a sobre ens centrem només en les necessitats a curt termini en comptes d’invertir en riquesa futura, acabarem construint un model de beneficència col·lapsat sense capacitat de generar prosperitat. (Publicat a El Punt Avui el 8 d’agost del 2012)

Per més ben informats que procurem estar i encara que intentem dominar certes matèries de complexitat envitricollada com ara l’inescrutable món de les finances, la percepció de la realitat es modifica, en general, depenent de factors com ara l’estat d’ànim, o la perspectiva temporal. Així, una dada que fa un any era negativa avui seria considerada un èxit. Fixem-nos, per exemple, en aquest indicador que d’un temps ençà ha agafat una nomenada inaudita. La prima de risc. De la prima de risc, un lector de diaris d’informació general fins fa poc més d’un any no en sabia pràcticament res, tret que fos un seguidor amatent i exhaustiu de les planes econòmiques. De la prima de risc, un periodista d’informació general fins fa poc més d’un any no en sabia pràcticament res, tret que treballés a la secció d’Economia del seu mitjà. Avui, en canvi, podeu sortir al carrer i trobareu poca gent que no hagin sentit a parlar d’aquest coi de concepte. Una altra cosa és que sapiguem ben bé què és. Però en general tots tenim la percepció que si l’indicador puja, van mal dades, i que si baixa, podem respirar una mica més tranquils, o menys intranquils. Tanmateix, a les redaccions dels diaris, si hem de ser sincers, encara no li tenim ben bé la mida presa. És això de la percepció que deia al principi de l’article. Deu ser per aquest motiu que fa un any quan la prima marcava 398 punts, qualificàvem el fet d’“escalada històrica” i vaticinàvem el cataclisme més terrible i que ja no podíem anar cap a pitjor. Un any després, quan baixa fins a 535 diem que la situació “es relaxa”. Us estem enganyant? No. Simplement, ha passat un any terrible. (Publicat a El Punt Avui el 7 d’agost de 2012)

Encara recordo aquells temps en què les persones vam començar a comunicar-nos a través d’uns fòrums cibernètics que algú va batejar com a xarxes socials. N’hi havia de tot tipus i modalitat, dedicades a conèixer gent, compartir amistats, fer proclames de temàtica diversa i compartir creacions fotogràfiques degudament retocades amb uns programes de tractament d’imatges absolutament fenomenals per la seva senzillesa d’ús i resultats visuals. Les xarxes socials tenien noms en anglès o confegits amb mots procedents d’aquesta llengua. Hi havia el Facebook, el Twitter, Instagram, Flickr, Linkedin i tota una rastellera més o menys popular de punts de trobada virtual.
Les xarxes socials van generar uns debats intensíssims i apassionats a l’entorn de la seva afectació sobre les relacions humanes, sobre la capacitat de desviar l’atenció sobre la realitat i la potència mediàtica per tal d’estendre missatges, generar canvis d’estat d’opinió i, fins i tot, provocar revoltes i revolucions. «El Twitter en va ple» es va convertir durant un temps en una frase repetida fins a l’extenuació per justificar la importància d’un fet, d’un esdeveniment o d’una polèmica. Moltes persones amb ínfules o ànsies de notorietat es vantaven de tenir alguns milers de seguidors a la xarxa social de l’ocellet, o una quantitat estratosfèrica de suposades amistats al llibre de cares. Empreses, partits i entitats de tot tipus van abocar-se a l’ús promocional d’aquests canals de distribució d’informació a la recerca de clients potencials. El periodisme en massa va sentir-se impel·lit a una immersió en aquest marasme per tal d’intentar separar el gra de la palla, la notícia del rumor, amb una fortuna desigual que moltes vegades va convertir en titular un esdeveniment determinat només pel fet que havia fet «bullir les xarxes socials», segons un altre conegut adagi de l’època.
Després d’uns temps d’intensitat frenètica col·lectiva, la pulsió va anar baixant per deixar pas a noves maneres alternatives de comunicació entre persones que, ben mirat, com les esmentades anteriorment, no deixaven gaire clara la diferència entre comunicació i incomunicació, una circumstància derivada del poder addictiu d’uns mecanismes de relacions humanes que eren capaços de generar la creació d’una realitat virtual, o si més no paral·lela, que feia perdre sovint el món de vista als usuaris excessivament obsessionats. Punt i a part.
A hores d’ara els pacients lectors d’aquest article ja haureu deduït que l’escrit d’aquesta setmana és un exercici de futurologia amb pretensió recreativa que podeu trobar més o menys agosarat o ocurrent però que, ben segur, anticipa la conclusió que algú, d’aquí a un temps, podrà redactar amb perfecte coneixement de causa i experiència contrastada. Sempre passa. La modernitat més extrema i la innovació més radical, ens pensem que són una via de futur quan, ben analitzades, no són altra cosa que una nova porta cap al passat.
Tot cau en desús sota aquesta capacitat insaciable d’una humanitat amb una tirada malaltissa per fer-se sentir sense pràcticament temps per escoltar i pair. (Article publicat a Presència el 05 d’agost de 2012)

Ara corro el risc de jugar-me en aquestes quatre ratlles anys i panys de posicionament públic absolutament crític amb la monarquia espanyola. Tanmateix, haig de manifestar que trobo d’un mal gust extraordinari tot aquest ambient de conyeta, sarcasme i hilaritat generalitzada que ha comportat a les xarxes socials i en molts mitjans de comunicació la trista imatge del cop militar (parlo en sentit literal) protagonitzat l’altre dia pel senyor Joan Carles en la seva versió uniformada. Està estudiat per la psicologia que la majoria de mortals, quan algú ensopega en públic, tenim dificultats per reprimir la rialla abans de valorar si la patacada és greu o només un ensurt. Suposo que per això una de les variants més celebrades dels espectacles humorístics sempre ha estat la de les trompades, sigui amb els pallassos al circ, les mítiques slapstick comedies de plats de nata i garrotades sobreactuades del cinema mut, o els dibuixos animats de Tom i Jerry, Bugs Bunny, Shin Chan o South Park.
L’aterratge forçat d’un altre gran actor de la comèdia humana com és el Borbó, a més, ha servit per desfermar la tírria antimonàrquica i/o antiespanyola en una demostració col·lectiva d’una certa impotència. I més tenint en compte que no va ser un episodi criticable èticament, com la famosa cacera d’elefants, sinó un accident en hores de feina. Aprofitar les relliscades senils o la decadència personal d’un individu per recrear-se en la burla i l’escarni és una actitud tan pueril que, en el fons, només es pot esperar de ciutadans que han permès que un personatge com el que ara ridiculitzem hagi estat el rei de la casa durant més de trenta anys. (Publicat a El Punt Avui el 4 d’agost del 2012)

Com que ahir era primer d’agost, em va sobtar veure la persiana de cal meu barber aixecada. Hi vaig entrar content perquè no m’hauré de passar tot un mes sense poder anar a arreglar-me aquest serrell tan frondós que tinc. Només d’entrar li faig la pregunta típica d’aquests dies: coi, que no feu vacances? Amb una veu de confidència (que no cal perquè sóc l’únic client) l’home em xiuxiueja que, bé, és clar, potser sí, que farà una setmaneta a tot estirar, però ja se sap que aquest any les coses estan com estan i tal i tal i pasqual i que si vull màquina o tisora.
No és el primer cas que em trobo aquest estiu. Persones que, podent-se permetre el luxe de fer unes setmanes de descans perquè encara tenen feina, marxen amb un sentiment de culpabilitat espantós i et confessen compungides que se’n van al càmping, o a la casa de la platja, o et diuen capcots que no van enlloc perquè la cosa està fotuda i després saps que han anat a prendre la fresca als fiords de Noruega.
Anar de vacances, avui, fa lleig
Qui recorda aquells sopars de duro que explicàvem fa no gaires anys? Què se n’ha fet, d’aquelles competicions per veure qui anava més lluny? On s’amaguen els exemplars de la subespècie dels gimme two (“poseu-me’n dos”), el malnom que identificava arreu els ciutadans d’aquests verals per la nostra voracitat viatgera i consumista. Aquest agost l’estil fatxenda i exhibicionista va de baixa, bé per falta de recursos o bé per excés de pudor. Per detectar la gravetat d’una crisi, ni prima de risc, ni borsa, ni emissions de deute. El millor indicador és, per exemple, preguntar per les vacances al barber. (Article publicat a El Punt Avui el 2 d’agost de 2012)

És un clàssic que molts hem sentit a dir a les nostres àvies o avis: els reclusos haurien d’anar a estassar boscos. Una asseveració que, en casos més contundents, també enviava els aturats a trescar, quan estar aturat era considerat una mostra de poques ganes de treballar i no pas, com passa ara majoritàriament, la constatació que no hi ha feina. No he sentit cap manifestació en aquest sentit dels responsables del Servei d’Ocupació de Catalunya. En canvi, tots vam poder escoltar abans-d’ahir en seu parlamentària el conseller d’Agricultura, el senyor Josep Maria Pelegrí, proposant feina a l’aire lliure als estadants i estadantes de les presons del nostre país.
Afirmar que la idea sembla plausible és córrer el risc de passar per un retrògrad, un carca o un conservador extrem. A més, la qüestió se la va treure de la màniga el senyor conseller per sortir del pas sense tenir-la prou estudiada en l’àmbit legal perquè es pugui dir que ha superat l’estadi de la conversa de cafè. La remissió de condemna pel treball és un tema especialment espinós en la doctrina penal moderna. Per tant, si es plantegés alguna fórmula d’aquest estil, sempre voluntària, hauria de ser, com a mínim, amb un seny que, per exemple, restringís l’accés a una serra mecànica a segons quins perills públics. O que els beneficis no fossin aplicables a determinats tipus de convictes. No fos cas que vestint el sant forestal desvestíssim el de la seguretat pública tot permetent a presos temibles ser al carrer en quatre dies a canvi de fer una mica de gavella. La idea de Pelegrí, com a idea, es pot considerar. Com a proposta, de moment és poca cosa més que fum. (Article publicat a El Punt Avui l’u d’agost de 2012)

Vist des de fora del PSC podria semblar que l’actitud de la direcció d’aquest partit amb el diputat Ernest Maragall pel seu vot favorable a la hisenda pròpia catalana és un error d’estratègia gravíssim que se suma a la llarga corrua que hauria comès aquest partit sumit en un preocupant estat de desorientació. Com si els manaies de la formació estiguessin caient per un barranc i, en veure Maragall arrapar-se a una branca per intentar escalar li diguessin “alerta, que prendràs mal”, mentre ells continuen rodolant rostos avall. Vist des de fora del PSC i des d’una perspectiva catalanista no es pot pas entendre com és que l’únic parlamentari que ha prioritzat el sentit de país davant de la disciplina de grup sigui mal vist pels seus. I més quan, segons alguna confessió en veu baixa, hi havia companys i companyes de files que comparteixen la seva opinió però no han gosat dir-ho.
La majoria de catalans no entenen l’estratègia del PSC perquè, de fet, la majoria de l’electorat actual es divideix entre aquells que no han votat mai el PSC i aquells que han deixat de fer-ho. I sense ser-hi a dins costa comprendre un partit que ja fa temps que ha decidit que es conforma a ser una mena de rebost de vots del PSOE a Catalunya. És una aposta estratègica no pas menor. Perquè a Catalunya, recordem-ho, hi viuen molts espanyols. Els espanyols, normalment, van votant el PSOE o el PP una mica seguint la llei del pèndol. El PSC-PSOE continua sent la segona força política catalana, que no és pas poc. Una altra cosa és que això sigui un plantejament amb futur en una Catalunya on, entre el PSOE i el PP, cada cop més gent no en vota cap dels dos. (Publicat a El Punt Avui el 31 de juliol de 2012)

Volem viure en llibertat. Som cada cop més els catalans, sigui quina sigui la nostra procedència i origen, que ens sentim ciutadans d’un sol país, d’un país que es diu Catalunya. Pertanyem a una comunitat política que no vol ser més que les altres, però que, sobretot, no vol ser menys que cap altra, ni estar-hi sotmesa. Cada cop som més els ciutadans d’aquest país que es diu Catalunya que reclamem el dret a decidir el nostre futur com a nació i a escollir el nostre present com a poble políticament democràtic i socialment avançat.
Els catalans volem decidir què som, i que som; els catalans reivindiquem el dret a gestionar els nostres diners i redistribuir el fruit dels esforços dels nostres sectors econòmics per gaudir d’un major benestar col·lectiu; els catalans defensem la supervivència de la nostra llengua amenaçada; els catalans reclamem poder establir lliurement la relació que hem de mantenir amb els altres pobles del món. Els catalans volem, reivindiquem, defensem i reclamem. Els catalans i les catalanes. I els catalans, i les catalanes, exigim. Ja és hora de parlar sense complexos, perquè no fem altra cosa que reclamar allò que és nostre. Catalunya exigeix respecte. Per això volem viure en llibertat. Llibertat d’escollir, llibertat de triar. Llibertat de decidir. Perquè hi tenim dret i perquè, avui més que mai, ho necessitem. Catalunya vol viure. Vol ser. Per ser, cal tenir. Tenir llibertat. Ahir a Girona uns quants milers de ciutadans i ciutadanes arribats de tot el país es van aplegar en una jornada festiva i reivindicativa per fer saber amb la força de la unió de voluntats que Catalunya vol viure en llibertat. (Article publicat a El Punt Avui el 30 de juliol de 2012)

Ara que ve l’estiu i sembla que tot plegat es deixondeix una mica i qui pot es relaxa i qui no pot cerca una mica d’evasió de l’angoixa de la crisi en alguna ombra clement, volia dedicar aquest article a compartir amb vosaltres la joia que m’ha provocat la lectura d’un clàssic entre els clàssics del gènere negre. Em refereixo a El son etern de Raymond Chandler. La Magrana ha publicat no fa gaires setmanes la traducció al català d’aquesta història fonamental de detectius protagonitzada pel mític Phillip Marlowe que, val a dir-ho, m’he empassat sense que se m’hagin enganxat a la memòria ni la imatge de Humprey Bogart, ni encara menys la de Lauren Bacall, els dos actors que van posar cara als personatges principals en la no menys imprescindible però substancialment diferent versió cinematogràfica.
Tots els ingredients del gènere policíac desfilen per un relat que podríem considerar inaugural del perfil de tipus dur d’integritat a prova de bales i moralitat curada d’espants. Un personatge, el de Marlowe, amb totes les característiques que, a partir d’ell i amb el permís del Sam Spade de Dashiell Hammet, li caldran a tot protagonista canònic de sèrie policíaca per resultar convincent: un sentit de l’observació especialment afuat, un grau altíssim de cinisme, el posat taciturn i desmenjat, una resistència impertorbable, tot i algun moment de feblesa davant dels encants femenins, una bona gavardina i una inequívoca afició pel whisky com a combustible del cos i de l’esperit.
A El son etern el mestre Chandler basteix una història de crims encadenats amb un sentit del ritme impecable, sense treves ni meandres argumentals, directe a barraca, i, sobretot, amb unes descripcions de llocs i persones gairebé notarial, obsessiva, que en alguns moments raneja la literatura d’atestat policial, bé, sempre que es pugui imaginar un policia redactant un atestat meticulós amb estil a més d’eficàcia. Ambients densos, personatges foscos i ambigus, diàlegs brillants, tensió mesurada. Llegir El son etern en aquesta nova traducció que ens ofereix La Magrana és un goig sense pal·liatius, la joia autèntica del retrobament amb un clàssic entre els clàssics del gènere.
I si aquest llibre us ha obert la gana de tastar el gènere de lladres i serenos, com que encara em queda una bona tirada per arribar al final d’aquest article us puc afegir una altra recomanació que us deixarà especialment reconfortats. No és encara un clàssic però no es pot negar que s’hi està situant de manera ferma entre els mestres negres de tots els temps, amb un reguitzell de novel·les escrites sota el pseudònim de Benjamin Black que permeten al gran escriptor John Banville deixar-se anar pels rostos de la narrativa policia en un exercici d’estil magistral que ens aporta tots els ingredients del gènere amb un to literari excel·lent. L’últim lliurament de la sèrie protagonitzada pel prosector Quirke és titula Mort a l’estiu i ens torna a submergir en l’hermètica societat dublinesa dels anys cinquanta en un cas on es barreja poder, religió, abusos i silencis. Bona lectura.