Escrits amb els dits

La notícia de l’eliminació del berenar a les presons com a mesura d’estalvi és d’aquells temes que permet sucar-hi molt de pa, per bé que l’àpat que se suprimeix sigui a tot estirar un iogurt o una fruita. Un camp obert a la demagògia barata des de totes bandes. A un extrem hi ha els que creuen que, pobrets, prou pena tenen els presos com perquè, per postres, no puguin menjar una mica més. A l’altra, els que sostenen que ja n’hi ha prou de tractar els delinqüents convictes com a marquesos. Segurament la raó està a mig camí d’una i altra postura, i passa per aplicar el seny, aparcar els prejudicis ideològics i estacar ben curt el fatxa o el bonista que molts porten a dins, de vegades simultàniament.
En teoria, tot i que a la pràctica la cosa és més discutible, en un sistema penitenciari modern i democràtic la condemna a presó hauria de comportar com a únic càstig la privació de lliberat. Les condicions de vida del reclús, més enllà d’aquesta limitació de moviments, no haurien de diferir de les de la resta de ciutadans. D’entrada, si aquestes condicions no es donen a Catalunya (i en algunes presons no es donen) no és pas per una poma o un danone de més o de menys. Pel que fa a la decisió de retirar el berenar de l’ordre del dia penitenciari, ningú amb tres dits de front pot pensar que signifiqui cap greu conculcació d’un dret fonamental. Als presos que els queda poca condemna, a més, els estalviarà el trauma d’haver de constatar, quan surtin, que molts ciutadans lliures ja fa temps que han deixat de berenar perquè a casa també han hagut de fer retallades. El món real s’assembla cada cop més a una condemna. (Publicat el 9 de juliol a El Punt Avui) 

No costa gaire d’arribar a la conclusió que l’enèsima allisada a la llengua catalana perpetrada per la justícia espanyola i les dades del Centre d’Estudis d’Opinió, el CEO, sobre el creixement del suport a la independència de Catalunya són notícies íntimament relacionades, fets que constaten evolucions paral·leles d’una mateixa realitat política. És cert que la coincidència en el temps d’ambdues informacions, conegudes simultàniament, ajuden a fer aquesta associació d’idees, per bé que podria haver-hi hagut dies i setmanes entre una i altra (de fet, així ha sigut, perquè una enquesta no es fa d’un dia per l’altre) i la conclusió seria la mateixa: cada cop més catalans, fins i tot catalans a qui fins ara no els feia res continuar sent espanyols, veuen que Espanya no és un estat sinó una amenaça de mort. Una amenaça de mort política i de genocidi lingüístic en ple cor de l’Europa civilitzada. Sortir d’Espanya ja no és un ideal, ni tan sols una necessitat. És una emergència. Tanmateix, encara hi ha una diferència substancial entre l’ofensiva judicial espanyola i els resultats del sondeig del CEO. L’acció de la justícia és dolorosament real, i el sondeig és només això, un sondeig, una estimació, una tendència, un supòsit. Tenim, però, a les nostres mans poder passar de les enquestes a les urnes. Podríem fer-ho avui perquè hi ha majoria al Parlament. Més del 51 per cent. Podem tibar la corda uns mesos més, amb el pacte fiscal, sabent que es trencarà i que, mentrestant, anirem sumant independentistes. El que no podem fer és evitar-ho. El poble ho vol. Cal deixar que ho demani. (Article publicat a El Punt Avui el 29 de juny de 2012)

Temps era temps que la mainada no havíem d’anar estacats als cotxes i gaudíem d’una llibertat total de moviments que ens permetien, per exemple, posar de genolls al seient, amb els colzes al respatller i mirant pel parabrisa del darrere. La immensa majoria de nens i nenes d’aquests temps tan reculats hem sobreviscut a aquest hàbit que a molts us deu semblar nociu, perillós i una temeritat, tot i que no dubto pas que les cadiretes d’avui i els cinturons i tots els ginys destinats a falcar petits i grans siguin un avenç irrenunciable per a la seguretat viària i la salut dels que circulem per carreteres, autovies i autopistes, en aquest cas vulguem o no vulguem pagar.
Tornem a l’època en què viatjàvem mirant pel parabrisa del darrere. En aquella posició posàvem en pràctica entreteniments no tan bons com les consoles o el DVD, però força més estimulants per a la ment. El més estès era badar. Badar és un exercici que hauria de figurar en tots els plans d’estudis des de l’edat més tendra. Qui no bada, no percep. També fèiem carotes, dedicades als conductors i ocupants dels cotxes que venien darrere. I pam i pipa, i algun gest que fins i tot arribava a provocar algun toc de clàxon irat.
Si ja teniu una edat recordareu, també, el joc de les matrícules, amb diverses variants però que, en general, consistia a encertar en quina lletra acabaria el pròxim vehicle que se’ns posés al darrere o, ja més elaborat, endevinar la suma dels números de la placa. Una modalitat preadolescent i més aviat masculina consistia a aventurar la marca i el model de l’auto següent.
Tots aquests records em van revenir no fa gaire dies en veure el conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, presentar exultant la iniciativa dels camions que a partir d’ara viatjaran pel continent amb propaganda turística de Catalunya a la part posterior de la caixa. Molt bé. Una iniciativa molt oportuna. A molts conductors i acompanyants (i als nens que van al darrere quan, eventualment, aixequin el cap de la Nintendo 3D o l’Ipad) segur que els vindran ganes de conèixer in situ les magnífiques vistes del nostre país que tindran plantificades davant dels nassos. Fins i tot no es pot descartar que algú faci una juguesca de l’estil del joc de les matrícules, per especular sobre si el pròxim TIR portarà estampada la majestat de Taüll o una magnífica vista de la localitat de Cadaqués.
Una iniciativa tan brillant hauria de tenir seguidors. Per exemple, un dels col·legues governamentals del senyor Mena, el conseller d’Economia Mas-Colell, podria idear una campanya similar però en comptes d’il·lustrar els camions amb panoràmiques del Delta de l’Ebre o detalls de la Sagrada Família, podria imprimir-hi, ben grosses, les xifres de l’espoli fiscal. En els camions, però també en trens i en autobusos i en altres mitjans de transport públics i privats. Ep, i en aquest cas no caldria pas ni que sortissin a l’estranger. N’hi hauria prou que voltessin una mica per Catalunya. A veure si els compatriotes que encara no ho saben s’adonaven del que fa anys que s’estan deixant robar. (Publicat a Presència el 24 de juny de 2012)

He llegit La meva vida, d’Anton Txékhov, un relat breu i agredolç sobre la rebel·lia d’un jove de la petita noblesa russa de províncies, Missaïl, que es gira contra la rutina de l’ociositat i la feina grisa i improductiva dels fills de casa bona. Una història on es barreja la descripció costumista precisa, present tant en la narrativa com en el teatre deTxékhov, amb el retrat acurat d’uns personatges que deambulen per un món que no entenen ni els entén. Aquesta mena de Barthelby que un dia decideix no treballar més en feines d’oficinista i dedicar-se a guanyar-se el sou amb la suor literal del seu front, ve a ser com una mena de prerevolucionari desorientat, d’indignat sense gaire criteri, d’inconformista al qual no li agraden les desigualtats del món però que, més enllà d’aquesta constatació, no sap com posar-s’hi per afrontar-les si no és des del seu punt de misantropia i la trobada amb una mitja taronja tan desubicada com ell mateix. Un personatge que no deixa de ser un transmissor dels dubtes del propi autor, sempre preocupat pels canvis socials i morals, els quals retrata amb una certa indignació però també amb perplexitat. El gran Txékhov constata que la vella societat servil està periclitada però intueix que el progrés humà no és necessàriament cap a millor, i així ho fa expressar a un dels personatges que fa de contrapunt al dubitatiu Missaïl: “Al costat del desenvolupament de les idees humanitàries s’observa el creixement també progressiu d’un altre tipus d’idees. Desapareix el règim de servitud, però en canvi creix el capitalisme (…) Ja no fuetegem els nostres lacais a les quadres, però atorguem a l’esclavitud formes més refinades i sabem trobar-hi una justificació en cada cas particular.” Són paraules del doctor Blàvogo extrets del capítol VI, el que conté més càrrega ideològica de tot el relat. Una ideologia que podria semblar concomitant amb les idees revolucionàries de finals del XIX, però que el propi personatge s’encarrega d’esvair: “La qüestió de fer el bé o el mal l’ha de resoldre cadascú per si mateix, sense esperar que la humanitat l’arribi a solucionar per la via d’un desenvolupament gradual.” Per si quedava algun dubte sobre l’oscil·lació tradicional petitburgesa entre l’admissió de la injustícia social i la prevenció respecte dels moviments de masses organitzats, res millor que l’opinió de la bella Dólgikova, no gaire pàgines més enllà: “La gent mediocre, com jo, per exemple, no saben res i no poden fer res per ells mateixos; a aquests no els queda altra opció que descobrir algun corrent social profund i seguir-lo, i deixar-se endur fins on els porti.” La meva vida és, doncs, un relat que reflecteix els dubtes d’una època de canvis socials i, si es pot dir que s’aporta alguna idea de futur, aquesta és una certa aposta pel progrés intel.lectual com a motor de canvi: “Els corrents socials seriosos són allà on hi ha saber; la felicitat de la humanitat futura hi consisteix, en el saber. Brindo per la ciència!” Brindo per Txékhov. (Consulteu altres ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)

Fa uns quants dies El Punt Avui explicava una notícia dolenta i dues de bones en un mateix titular, que va ser molt comentat a les xarxes socials i en altres mitjans de comunicació. La part dolenta de la informació, signada pel periodista Jordi Panyella, era que en els últims mesos s’ha disparat la venda de caixes fortes per a particulars. Resulta que hi ha una mena de tremolor de cames que ens ha entrat a tots no sigui que això de l’euro i la prima de risc i la borsa i la incompetència de Rajoy i la seva colla d’indocumentats ens envien l’economia rostos avall. Davant d’això, els més pessimistes, els més alarmistes i els més catastrofistes de la colla han corregut a comprar caixes de seguretat per instal·lar-se-les a casa i retirar els cèntims dels bancs. Fins aquí la part negativa del cas. Les bones noves eren, en primer lloc, que els fabricants i venedors de caixes de seguretat diuen bé de la reactivació d’aquest sector productiu, només faltaria. Ja se sap que la crisi també és una mena de variable del negoci i que sempre que algú hi perd algú altre hi guanya. Com a mínim, aquests industrials ho fan d’una manera perfectament respectable, no com la majoria d’especuladors que a hores d’ara s’estan lucrant simplement movent els diners de lloc amb l’aplicació estricta de la màxima que diu que diner crida diner.
Tornem al començament, una mala notícia i dues de bones en un mateix titular. Ens queda per explicar el segon element positiu del relat. Aquí ve: la conclusió és que encara queda gent, i sembla que no pas poca, que té diners al banc per anar-los a treure i ocultar-los en un racó ben amagats i blindats a prova de lladres, de lladres financers, perquè a prova de lladres comuns encara està per veure si funcionarà. Ja ho sentirem a dir, si això acaba provocant una onada d’assalts a domicilis en que més d’un i de dos i d’unes quantes dotzenes de porucs estalviadors hi acabin prenent mal.
És curiós com han evolucionat les coses en només mitja dècada, des que a principis del 2008 ningú excepte el president Zapatero dubtava que els negocis immobiliaris (i, de retruc, la roda econòmica que impulsaven) començaven a anar de mal borràs. Tots recordem els exercicis d’eufòria desfermada i de bombolla creixent que van precedir aquesta situació actual de col·lapse financer, depressió econòmica, paràlisi pública i commoció laboral, una temporada llarga que vam viure enfilats de manera inconscient en la desmesurada activitat constructora, immobiliària i hipotecària. Vam progressar a cops de totxo, maó sobre maó, sobre plànol o claus en mà. Tanta paret com vam anar pujant amb aquelles ganes i aquella febre de l’or, o millor dit, aquella febrada del ciment, ara la baixem de cop i sense casc, tot i que curiosament, el rajol no deixa de ser una eina metafòricament útil per tirar endavant. Els economistes i els venedors de pisos sostenen que el rajol ha perdut el valor com a refugi de capital. Fals. Només ha canviat la metàfora. Hem passat d’invertir els diners en el rajol, a amagar-los-hi a sota. Ja ho veieu, el rajol continua presidint les nostres vides, sigui per bé, sigui per mal. (Publicat a Presència el 17 de juny de 2012)

Els ciutadans de Catalunya vam viure avui fa un any un dels episodis més lamentables de la nostra història recent. El bloqueig infame del Parlament, seu de la sobirania popular, va marcar el punt d’inflexió d’un moviment, el dels indignats, que va dilapidar la seva legitimitat amb una actuació intolerable des de qualsevol punt de vista que tingui la democràcia com a referència i la intel·ligència política com a guia d’actuació.
Un any després dels fets, el moviment ha esdevingut força marginal i desconnectat de la majoria. Malgrat tot, s’ha demostrat que els indignats tenien motius de sobres per reaccionar contra una situació financera obscena i una gestió política i econòmica desastrosa i irresponsable que ens han dut a un sot del qual ens costarà anys i panys sortir i del qual sortirem havent perdut massa llençols en la bugada.
Com pot ser, doncs, que la indignació, com a organització, no hagi pres, que no hagi guanyat centralitat? Per què, si tots estem indignats, el col·lectiu que tenia la indignació per bandera no ha capitalitzat la ira popular? Hi ha diversos motius. Alguns són globals: la incapacitat de teixir un discurs polític coherent i articulat. El poder enorme de l’statu quo per resistir les envestides. Tanmateix, centrant-nos en el cas català, aventuraria dues causes locals del fracàs. La primera, la utilització d’unes formes barroeres, inacceptables per a la majoria. La segona, no haver sabut (o no haver volgut) entendre que les injustícies socials i les injustícies nacionals que patim són les esques d’un mateix pecat, i que la crisi costarà de passar però passaria millor sense haver d’arrossegar el llast d’Espanya. (Publicat a El Punt Avui el 15 de juny de 2012)

Que algú a Espanya s’hagi plantejat castigar tots aquells que xiulem l’himne de la seva nació resulta força pintoresc. Prohibir xiular un himne que, d’entrada, no es pot cantar per la senzilla raó que no té lletra, en realitat és una arma repressiva de doble tall. Què de doble tall, és un bumerang que es pot girar en contra dels més espanyolíssims adoradors dela refotuda Marcha real.
Imaginem que hagués prosperat la llei contra els xiuladors (o se n’hauria de dir xiulants? O xiulaires? I què me’n dieu de xiulistes?). Jo ja veig una parella de la Guàrdia Civil entrant en un domicili particular de, posem per cas, Alcorcón, a emmanillar un senyor que es dutxava tot xiulant la musiqueta. Després ja es demostraria que ho feia no pas per protestar, sinó per patriotisme subconscient. Però d’entrada ja tindrien un bon sidral jurídic (marrón, que en diuen ells), perquè haurien de citar a declarar dona i fills i sogra i veïns per certificar que el senyor d’Alcorcón no pretenia pas atemptar contra les essències pàtries sinó justament al contrari. I si el detingut no fos d’Alcorcón sinó un espanyol resident a Catalunya encara faria de més mal resoldre. Per més que declaressin la dóna i les criatures i el veïnat en pes, la justícia espanyola poc es creuria pas que un ciutadà de Catalunya xiula l’himne espanyol per afició i no pas per tocar els pebrots.
En fi, que l’articulat de la normativa hauria de ser tan primmirat amb la casuística, diferenciant clarament el xiulet crític del xiulet fervorós, que val més que don Mariano es dediqui a coses més urgents com ara el rescat. I si no es pot dir cantant, que és un rescat, li ho direm xiulant. (Article publicat a El Punt Avui el 13 de juny de 2012)