Escrits amb els dits

Si escric la paraula fringíl·lid, a primer cop d’ull podríeu relacionar-la amb l’afició a una sèrie de televisió o pensar en una afecció de caràcter psicosexual. Si hi afegeixo noms com ara cadernera, pinsà comú, verdum o passerell, us estic donant més pistes. Són espècies voladores que pertanyen a la família dels fringíl·lids. Ja em disculpareu la ignorància. Els meus coneixements d’ornitologia es limiten als sonors renecs que emeto cada vegada que un colom o una gavina m’esquitxen la jaqueta.
Ha estat, curiosament, gràcies al Parlament de Catalunya que avui sóc una mica més instruït. Resulta que la cambra catalana ha convalidat, amb els vots de CiU, el PSC i el PP, un decret llei que permet capturar aquests animalons. La resta de partits han refilat d’indignació i han arribat a dir que es promou un “holocaust d’ocells”.
El cas té la seva complexitat i hi ha en joc diversos interessos que van des del conservacionisme fins a la caça amb vesc. No piularé més sobre el tema perquè ja he donat prou proves de ser llec en la matèria. Però aprofitant l’avinentesa no em puc estar de dir que s’hauria de blindar la protecció d’almenys un d’aquests ocells. Parlo del passerell. Encara més, des d’aquí proclamo la necessitat que sigui decretat ocell nacional de Catalunya. Hi ha països que tenen l’àliga de cap blanc; altres, el gall, i n’hi ha que voldrien recuperar la gallina, ai, vull dir l’àliga imperial. Els catalans, fins ara i vistos els resultats de 300 anys de relacions amb Espanya, hem de reconèixer que si hi ha una au el nom de la qual ens identifica com a país, és el passerell. Perquè el préssec no és un fringíl·lid, sinó una fruita. (Publicat a El Punt Avui el 8 de juny de 2012)

Dec tenir dèficit d’atenció televisiva perquè no aconsegueixo enganxar-me mai durant més de dos o tres capítols a les sèries. N’hi ha algunes, però, que no em perdo perquè són obres mestres que mereixerien ser projectades en sales comercials i en pantalla gran. Mad men, per posar un exemple. Una filigrana. Guió extraordinari, diàlegs memorables. Un retrat acuradíssim dels anys de la revolució dels costums en el pas dels cinquanta als seixanta del segle passat, tot vist des del prisma del món de la publicitat a Nova York.
Una altra sèrie imprescindible, amb una temàtica substancialment diferent, és Boardwalk Empire. Està centrada en els ambients polítics i mafiosos d’Atlantic City durant els anys de la llei seca. Una radiografia de la corrupció, les intrigues i l’amoralitat descarnada del poder. En tot cas, un pèl violenta pel meu gust. Em quedo amb una frase d’un dels primers capítols: “One hand washes the other, and both hands wash the face.” Una mà renta l’altra, i totes dues renten la cara. La pronuncia Nucky Thompson, el mafiós protagonista (interpretat magistralment per Steve Buscemi), per advertir un sequaç que no hi ha perill que els enxampin en un negoci brut perquè té tots els fronts coberts. La dita em va sobtar perquè de petit l’havia sentida a casa, naturalment en versió catalana, per explicar resignadament la “complexitat” de les relacions de poder i els intercanvis de favors. Curiós que en anglès sigui exactament igual. Ara em direu per què us explico tot això. Ja em disculpareu si ha estat una peroració excessiva, però Nucky Thompson m’ha vingut al cap pensant en el cas Bankia. (Publicat a El Punt Avui el 4 de juny de 2012)

Ara fa més o menys una dotzena de dies moria a la provecta edat de 96 anys el senyor Eugene Polley. Resulta que en Polley va ser l’inventor del primer comandament a distància per a la televisió. Va ser batejat (l’aparell, no pas el senyor) amb el nom de Flash-Matic i presentat l’any 1955 per la companyia nord-americana Zenith Electronics. Si l’any 1955 les botigues d’electrodomèstics del nostre país haguessin col·locat el Flash-Matic als aparadors o als prestatges probablement no n’haurien venut ni un, no pas perquè els catalans d’aquells temps fossin especialment aficionats a aixecar-se cada vegada de la butaca a canviar de canal, sinó, senzillament, perquè a Catalunya les emissions de TVE encara no havien arribat, ja que a l’Estat espanyol no hi va haver programació de tele fins a l’any 1956. La generalització dels aparells als domicilis catalans ja us podeu imaginar (això els que no us cal imaginar-ho perquè ho recordeu personalment) que va ser encara més tard.
No sé pas què en recordeu vosaltres, però si la TV va arribar tard, els comandaments a distància jo, que sóc de finals dels seixanta, no els recordo pas com una eina habitual a les cases fins ben bé a finals dels setanta, tret de casa meva, que vam veure la tele en rigorós blanc i negre i sense comandament fins l’any 1986, tot seguint la vella màxima de l’economia domèstica de batalla que sosté que no cal canviar res si encara funciona, criteris que ja estem veient que tornen a ser perfectament actuals en aquesta mena de moda vintage econòmica que la crisi ens obliga a entomar. I val a dir que la van fer resistent, aquella maleïda Iberia que no s’espatllava mai.
En fi, batalletes a part, el que més m’ha encuriosit del cas de l’invent del senyor Polley és el poc reconeixement que obtenen els creadors d’estris absolutament vitals per a la nostra quotidianitat. Sempre he estat un gran admirador dels genis dels petits detalls, com ara Spencer Silver i Arthur Fry, o Erlman J. Wright, inventors, respectivament, del Post-It i el clip. Per no parlar dels savis anònims que van tenir la brillant idea de cosir botons a les camises, posar nanses a les tasses, practicar forats a un bol per fer-ne una escorredora o afegir barnilles a les ulleres i no haver d’anar encongint sempre el nas per evitar que ens caiguin per terra. Són petits avenços que han millorat la humanitat sense que ens n’adonéssim. Són modestes contribucions al progrés que es contraposen a grans invents que, venuts amb gran faramalla, eslògans grandiloqüents i estrident trompeteria, han acabat fent més nosa que servei a bona part dels seus usuaris. A Catalunya, el cas més paradigmàtic d’un producte absolutament prescindible és l’Estat espanyol. En què estava pensant, qui va tenir l’acudit d’engiponar aquest artefacte polític que no s’aguanta per enlloc i que no ens feia cap falta. Fa segles que ens obliguen a menjar, a dormir, a treballar i a anar amunt i avall carregats amb aquesta andròmina i cada cop ens agrada menys. Ja seria hora de retornar l’article, tot i que, desgraciadament, dubto que ens reemborsin el que n’hem pagat. Però vaja, tampoc cal, si se’ns el queden. (Publicat a Presència el 3 de juny de 2012)

La cimera de dimecres va marcar l’arrencada lenta d’un procés que ens durà al fracàs. Un fracàs a Madrid, que és la prèvia necessària d’obrir el camí cap a l’èxit de l’Estat propi. Si som realistes, hem de convenir que el consens resulta difícilment ampliable. D’entrada, ja n’hi ha. La negociació pel pacte fiscal parteix de la base (i qui no hi parteixi és que pretén moure fitxa des de més enrere de la casella on es juga actualment) d’una majoria absoluta folgada. Ampliar el consens, doncs, implica primer admetre que 76 diputats ja ho tenen entre clar i molt clar, si comptem els de CiU, ERC, SI i el senyor Laporta. Amb prou garanties socials, hi podem sumar ICV. Dotze més. La cosa se situa a la ratlla de dues terceres parts de la cambra. Una proporció aclaparadora. Seria incomprensible qualsevol acord que no sumés efectius a aquest voler.
No seria dolent sumar el PSC, i fins i tot el PP, a la lluita pel pacte fiscal. Quants més, millor. Però tothom sap que qualsevol proposta del PSC i el PP a Catalunya que no sigui el més estricte compliment de la legalitat vigent és paper mullat. Els seus superiors, a Madrid, no es mouran ni un pam. Acostar el PSC és convenient, però acostar-s’hi és innecessari, perquè la seva capacitat d’influir a l’Estat és nul·la. Les coses són així. I els dos partits constitucionalistes, o s’hi sumen (com fan al País Basc), o es posen en contra dels interessos dels ciutadans catalans, o es limiten a no fer nosa. Podem donar-hi tantes voltes com calgui, però a Catalunya el peix ja està tot venut; les faves, comptades; la via, oberta, i la majoria, suficient. Que hi pugi qui vulgui, que és l’últim tren. L’únic tren. (Article publicat a El Punt Avui l’1 de juny de 2012)

En algun recull de reflexions que ara no sé trobar li he llegit a una veterana columnista que un professional de l’articulisme d’opinió, si vol estalviar-se maldecaps dels bons, pot escriure de qualsevol cosa menys de religió i de gossos. Haig de donar tota la raó a aquesta senyora després d’algunes desagradables experiències personals que he recollit durant els últims quinze anys perpetrant aquest article setmanal. Quan he tocat el voraviu, encara que fos d’una manera irònica, a rosegaaltars o amants dels quissos (mai fins ara no ho havia fet en el mateix article alhora), han plogut amb intensitat correus electrònics dient-me el nom del porc i llançant-me els improperis més inclements.
A aquests benvolguts col·lectius amb la pell especialment fina, des de fa unes quantes setmanes hi haig d’afegir els idòlatres de Pep Guardiola. En un article recent vaig tenir la mala pensada d’escriure que, per més agraïts que li haguem d’estar al senyor Guardiola, i per més que gaudim amb el Barça que ha construït, i per més que el club que ha fet encara més gran sigui una marca que ens ven al món, dir que plega perquè està cansat, amb la morterada que guanya quan tothom les passa més magres que mai, és, com a mínim, èticament reprovable. Pam! Les clatellades electròniques no es van fer esperar. També he de dir que vaig rebre un parell o tres de felicitacions, però, en general, un bon nombre de lectors m’han deixat com un drap brut i si només els haig d’agrair una cosa és que la majoria ho han fet en privat.
Caram, amb sant Pep. Que no ens el toquin. No sabeu pas quin mal li estem fent entre tots pujant-lo als altars de la infal·libilitat. Ara us pensareu que sóc d’aquells que es miren el futbol arrufant el nas amb posat de restrenyiment. Que valoro el joc de la pilota com un entreteniment menor i l’opi del poble. Bé, doncs una mica sí, però haig de dir que m’empasso l’opi amb una afició extraordinària i disfruto com un beneit durant els partits i el dia que perdem estic moix durant uns quants dies.
Dit això, en fem un gra massa, tots plegats. És una qüestió de desproporció. Ja sé que retransmetre un trasplantament de cor o una operació de càncer de fetge, o veure les voltes que fan les partícules en un sincrotró, no generaria audiències milionàries ni la gent sortiria a demanar autògrafs als científics que fan possibles aquests avenços de la humanitat; ni se’n regalaria la vaixella amb La Vanguardia; ni farien gires asiàtiques amb sales d’operacions plenes a vessar d’incondicionals amb samarretes i bufandes de l’Hospital Clínic o la Vall d’Hebron. Però no em negareu pas que és injust que mentre que els savis que sostenen aquest món passen estretors pressupostàries o, quan no les passen, tenen uns sous relativament normals, els futbolistes viuen a cor què vols. Em podeu dir exagerat, sofista, em podeu dir demagog. Però hem perdut el nord, i potser si el retrobéssim no tindríem tots plegats (jo el primer) la necessitat de fiar totes les nostres il·lusions col·lectives a les evolucions d’onze homes en calça curta mirant de marcar un gol. El gol, ens l’hem marcat nosaltres en pròpia porta. (Publicat a Presència el 20 de maig de 2012)

Si hi ha algun lector espanyol que avui llegeixi aquest diari, que no s’espanti. No passa res. El seu país té futur. Sí, és cert que a portada hem titulat ‘Espanya es trenca’ i que dediquem pràcticament una dotzena de planes a argumentar-ho des de diversos punts de vista, amb anàlisis, estadístiques i dades. Però Espanya sobreviurà. És una nació forta, la dels espanyols. Un sentiment gran. Tant, que ha perdurat en el temps malgrat ser un fracàs total i absolut durant bona part de la seva llarga existència. Va començar a forjar-se en el marc d’una monarquia imperial de la qual els catalans vam formar part, encara amb personalitat pròpia tal com, en algun moment, van fer-ho portuguesos, territoris ara italians o els Països Baixos. Un imperi que va ser un desastre de proporcions oceàniques.
Va arribar la formació de l’estat-nació modern. Se’n va poder anar escapant més o menys tothom que no fos espanyol menys bascos i catalans. Al principi fins i tot hi vam participar amb un cert entusiasme. De seguida, però, es va veure que especialment els catalans érem els ases dels cops d’un projecte basat en la incompetència, la inoperància i la prepotència casernària. Mesells, a pesar de les patacades reiterades hem aprofitat, fins ara, la mínima escletxa per intentar trobar una certa harmonia a redós de l’espanyolitat. Avui Espanya es trenca estrepitosament. Per tots costats. Les costures del vestit de nou ric no han resistit més. Però la nació espanyola sobreviurà. El cas és si els catalans serem capaços de decidir si ens n’apartem o bé si restem com badocs mirant com la pluja de runa ens ensorra. (Article publicat a El Punt Avui el 21 de maig de 2012)

El columnista del Financial Times David Gardner és una de les últimes incorporacions rellevants al col·lectiu de convençuts que si els catalans ens gestionéssim els diners les coses anirien millor.
No ens poséssim pas nerviosos ni en traguéssim conclusions exagerades. L’articulista del prestigiós rotatiu britànic no insinua, ni de bon tros, cap tipus de via secessionista quan invoca el concepte de devolution, sinó que ho circumscriu a la sobirania fiscal. A més, que una ploma del FT ens doni la raó no significa pas que ho tinguem guanyat. És cert que darrerament la premsa econòmica mundial de referència, d’una banda i altra de l’Atlàntic, veient el guirigall espanyol i l’efecte dominó que pot generar, està alineant-se amb les tesis catalanes (per ser estrictes, amb les tesis del govern català) pel que fa a la necessitat d’aturar l’espoli fiscal als territoris més productius. Ara bé, no ens hauria pas de sorprendre que un bon dia sortís un altre columnista estranger i, per dir-ho d’una manera entenedora, ens posés a parir. Aquest ventijol internacional favorable no és pas casual, sinó fruit d’una feina sorda que s’està fent des de fa temps per mirar d’incidir en l’opinió pública i publicada exterior. Digueu-ne col·lectiu Emma, digueu-ne oficines a l’exterior, digueu-ne eurodiputats, digueu-ne entrevistes a Mas, digueu-ne intel·lectuals a l’estranger. Una pluja fina que, per contra, topa amb l’aparell d’un estat, l’espanyol, passant tot darrere amb el paper assecant. El futur de Catalunya l’haurem de guanyar a casa, però cal lluitar per ell a fora. La vocació pedagògica és més necessària que mai. A tot arreu menys a Espanya, on ja sabem que és picar ferro fred. Anem i expliquem-nos. (Article publicat a El Punt Avui el 18 de maig de 2012)