Escrits amb els dits

Darrerament hi ha molts analistes dedicats a especular sobre l’hipotètic pla B que té el president Mas per si li falla el pacte fiscal. El pla B d’Artur Mas seria llançar-se cap a l’estat propi. En realitat, però, això que en diuen el pla B és el pla A. L’únic. A CDC ja tenen clar que amb Espanya no hi ha res a fer. Si ara els convergents maregen la perdiu una mica més del compte és perquè no volen que no sigui dit que no han fet tot el possible per salvar la relació.
El president, tanmateix, té un problema greu de credibilitat davant de l’independentisme més de la ceba. No se’l creuen. Certament, n’hi ha per dubtar-ne, d’algú que en poc més de mitja dècada ha passat d’anar a La Moncloa per vendre’s l’Estatut a reclamar l’Estat propi. Però vaja, en un país on el president més independentista de la història, Macià, era un militar espanyol, no ens hauria d’estranyar res.
Tanmateix, qui més es creu que la transició nacional de Mas no és broma són els més reticents o, directament, els contraris. Primer, Rajoy. Per això ha pressupostat inversions mínimes a Catalunya i ni es planteja retornar el que deu. Si els catalans volen marxar, pensa, comencem a tancar l’aixeta ara, no fos cas que se’n surtin. L’altre incrèdul és Duran. S’ensuma una versió catalana del pla Ibarretxe. Astut, assaja el paper de salvador dels mobles, recol·lector de plats trencats, proclamador del “jo ja ho deia”. De líder del nou regionalisme cridat a refer ponts. Això sí que és un pla B com Déu mana. Tots els flancs coberts, tots els escenaris previstos. Felicitats. I confiem que es compleixi la màxima que diu que el millor pla B és el que no cal aplicar mai. (Publicat a El Punt Avui el 14 de maig de 2012)

La portada del llibre

Com que sóc de llegir novel·la negra, sempre procuro estar a l’última de les novetats en català d’aquest gènere. Massa poques, si ho comparem amb les que surten en castellà, però força ben escollides. A La Magrana, per exemple, tenen una col·lecció, La Negra, que és altament recomanable, tot i que no estaria malament que la proporció entre català i espanyol (la que va sortint a l’equivalent Serie Negra d’RBA) fos una mica més equilibrada per poder seguir, per exemple, les sèries completes de personatges com ara Bernie Gunter, Lew Archer o autors clàssics com pot ser Hammet.
Tanmateix, cal celebrar que un dels títols traduïts recentment a la nostra llengua sigui El tercer home de Graham Greene. Una autèntica joia acompanyada d’un prefaci imprescindible del mateix autor que comença d’una manera força reveladora: «El tercer home no va ser escrit per ser llegit sinó per ser vist.» Una declaració que mostra d’entrada les intencions d’un autor que va convertir en llibre la pel·lícula que li van encarregar per la senzilla raó que es reconeix incapaç de traslladar al llenguatge del guió cinematogràfic una història que abans no hagi embastat com a narració.
El llibre, condicionat per aquesta circumstància creativa, no resulta ni de bon tros tan brillant com el film. Greene mateix ho admet i una de les raons que dóna és, justament, la incorporació d’un element que és impossible de plasmar sobre el paper i que, ben segur, tots els que teniu la pel·lícula al cap, és el que més recordeu: la tonada inoblidable de la cítara del senyor Karas, una melodia addictiva que jo situaria entre les millors bandes sonores de la història del cinema al costat d’El Padrino, Limelight (Candilejas), Mon oncle, Jaws (Tauró), Close encounters (Encontres en la tercera fase), Doctor Jivago, Star wars, Superman o James Bond.
Moltes vegades una bona banda sonora és mitja pel·lícula i si en el cas d’El tercer home això no li cal és perquè Carol Reed, el director, va executar una autèntica obra mestra de cap a peus que van interpretar de manera apoteòsica Joseph Cotten, Orson Welles i una gran tropa de secundaris.
La versió novel·lada que tenim des de fa unes setmanes a les llibreries, amb traducció de Joan Fontcuberta, no és exactament una transcripció del film, ja que durant el rodatge es van variar escenes i diàlegs, però sí que permet retrobar alguns moments memorables com el diàleg esfereïdor entre Harry Lime i Rollo Martins durant el viatge a la Gran Roda del parc d’atraccions del Prater vienès. Un monument al cinisme i a la crueltat moral però també una colpidora constatació de la insignificant naturalesa humana, que té el moment culminant quan Lime-Welles, mirant a baix des de les altures de la cistella que ha quedat aturada en el punt més alt de la roda, diu, per defensar-se dels negocis bruts amb el tràfic de medicaments adulterats: “De debò sentiries llàstima d’un d’aquests puntets, si deixés de moure’s per sempre?” Cinema negre en estat pur. Un llibre ideal, El tercer home: és prou curt perquè immediatament després correu a veure la pel·lícula. (Publicat a Presència el 13 de maig de 2012) (Accediu a les ressenyes d’altres llibres clicant aquí)

Els socialistes catalans ballen per un peu arran de la victòria de Monsieur Hollande a les presidencials franceses. Piquen de mans i s’hi emmirallen i ja es veuen tornant a remuntar a les enquestes i d’aquí a quatre dies entrant per la porta gran al Palau de la Generalitat. Fins aquí el conte de la lletera del PSC. La realitat, en canvi, és que hi ha poca cosa a comparar entre els socialistes catalans i els seus coreligionaris del nord, més enllà dels plantejaments ideològics refractaris a una excessiva política de retallades que pugui comprometre l’estat del benestar. Ei, que no és pas un tema menor, perquè a Catalunya hi ha molta gent que troba que ja comença a carregar això de la tisora sistemàtica. Però hi ha un detall determinant que els socialistes sembla que no tenen en compte o fan veure que no se n’han adonat. El discurs d’Hollande és profundament patriòtic. Només cal escoltar l’al·locució que va fer diumenge al vespre en saber-se guanyador. Els socialistes francesos no tenen dues ànimes. En tenen una de francesa, de pedra picada. I això és clau a l’hora d’obtenir pistes sobre el futur dels socialistes com a partit per treure Catalunya del sot on es troba.
Fem un exercici comparatiu. Imagineu que als francesos els diuen que a partir d’ara pagaran tots els impostos a Madrid i que des de Madrid ja decidiran quants calerons retornen a París. Què faria el senyor Hollande? La puta i la ramoneta com fa més de trenta anys que fan a can PSC, o sortiria a defensar la sobirania del seu país i el dret d’administrar els propis recursos fins a l’últim cèntim? Tots ho tenim clar, el que farien els socialistes… francesos. (Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2012)

 He llegit Mossegar la poma de Francesc Serés, un excel·lent recull de relats sobre les relacions de parella tractades amb una sensibilitat irònica i una diversitat d’escenes i situacions que fan possible que, qui més qui menys, s’identifiqui amb una o diverses de les històries que s’hi conten, perquè és fàcil que hàgin estat viscudes en pell pròpia o si més no en pell pròxima. Serés desgrana com un observador concís i distant, però sensible, les peripècies de l’amor emmarcades en una qüotidianitat absoluta, gens estrafeta. Parelles, matrimonis, amants ocasionals, desitjos, frustracions, realitat pura i dura de l’ànima explicada de manera amable i alhora crua, gens condescendent. He llegit els trenta-set relats de Serés viatjant en metro. Cada història m’ha durat el trajecte de quatre parades. No és casualitat, ja que cada conte té 5.000 caràcters perquè van ser escrits per publicar per etapes en una revista. Cada viatge, doncs, un tastet, un somriure empàtic, un pessic emocional, ah, i alguna parada que m’he saltat absort en la lectura. Francesc Serés, si sumem els Contes russos i Mossegar la poma,  és un dels grans narradors d’aquest país en la distància curta. Polit, costumista, fotogràfic, amè, proper, llegidor. Se m’ha fet curt, que deu ser la manera que tenen els llibres de contes de fer-se recordar. (Consulteu altres comentaris de llibres d’El llegir no fa perdre l’escriure)

Ara que La Caixa no m’escolta, us confessaré que vaig retirar-ne els diners quan l’entitat va anunciar que entrava a la Fundació Príncep de Girona. Quin coratge. Ara que els Mossos no miren, us diré que fa anys que porto el CAT a la matrícula tapant la inicial de l’Estat opressor. Que valent. Una altra: quan les majors van boicotejar la llei del cinema vaig escriure un article cridant
a la revolta i per predicar amb l’exemple vaig passar un any sense posar els peus a cap sala. Quina fermesa.
Ara, els peatges. Sabeu què us dic? No compteu amb mi. No és pas que no pensi que ens estan aixecant la camisa. Els que us salteu els peatges teniu tota la raó. Però he arribat a la conclusió empírica que totes aquestes campanyes d’insubmissió reactiva són infructuoses. Xalem molt, ens comptem, cantem himnes, fem voleiar estelades i el Twitter en va ple. Mentrestant, Espanya continua aquí, impertèrrita.
No hauríem de concentrar energies en mesures com ara la disciplina a l’entorn d’un govern que ens ha promès que ens durà on calgui anar? Ep, jo tampoc no hi confio massa, en aquest govern. Però tenim tanta pressa, tanta, que no hi ha temps de fabricar una altra majoria. No podem canviar-ho tot alhora i apuntar-nos a tots els bombardejos que, un rere l’altre, acaben en foc d’encenalls. Centrem-nos en canviar una cosa i prou: d’estat. I per a això, avui, cal menys víscera i més càlcul.
(Per cert, un cop superat l’enrenou de canviar els comptes d’entitat, el banc català on vaig anar a raure també es va declarar monàrquic. La cara de gamarús que em va quedar la teniu aquí a dalt, a la foto.)  (Article publicat a El Punt Avui el 4 d’abril 2012)

La cimera de dimecres va marcar l’arrencada lenta d’un procés que ens durà al fracàs. Un fracàs a Madrid, que és la prèvia necessària d’obrir el camí cap a l’èxit de l’Estat propi. Si som realistes, hem de convenir que el consens resulta difícilment ampliable. D’entrada, ja n’hi ha. La negociació pel pacte fiscal parteix de la base (i qui no hi parteixi és que pretén moure fitxa des de més enrere de la casella on es juga actualment) d’una majoria absoluta folgada. Ampliar el consens, doncs, implica primer admetre que 76 diputats ja ho tenen entre clar i molt clar, si comptem els de CiU, ERC, SI i el senyor Laporta. Amb prou garanties socials, hi podem sumar ICV. Dotze més. La cosa se situa a la ratlla de dues terceres parts de la cambra. Una proporció aclaparadora. Seria incomprensible qualsevol acord que no sumés efectius a aquest voler.
No seria dolent sumar el PSC, i fins i tot el PP, a la lluita pel pacte fiscal. Quants més, millor. Però tothom sap que qualsevol proposta del PSC i el PP a Catalunya que no sigui el més estricte compliment de la legalitat vigent és paper mullat. Els seus superiors, a Madrid, no es mouran ni un pam. Acostar el PSC és convenient, però acostar-s’hi és innecessari, perquè la seva capacitat d’influir a l’Estat és nul·la. Les coses són així. I els dos partits constitucionalistes, o s’hi sumen (com fan al País Basc), o es posen en contra dels interessos dels ciutadans catalans, o es limiten a no fer nosa. Podem donar-hi tantes voltes com calgui, però a Catalunya el peix ja està tot venut; les faves, comptades; la via, oberta, i la majoria, suficient. Que hi pugi qui vulgui, que és l’últim tren. L’únic tren. (Article publicat a El Punt Avui l’1 de juny de 2012)

La cimera de dimecres va marcar l’arrencada lenta d’un procés que ens durà al fracàs. Un fracàs a Madrid, que és la prèvia necessària d’obrir el camí cap a l’èxit de l’Estat propi. Si som realistes, hem de convenir que el consens resulta difícilment ampliable. D’entrada, ja n’hi ha. La negociació pel pacte fiscal parteix de la base (i qui no hi parteixi és que pretén moure fitxa des de més enrere de la casella on es juga actualment) d’una majoria absoluta folgada. Ampliar el consens, doncs, implica primer admetre que 76 diputats ja ho tenen entre clar i molt clar, si comptem els de CiU, ERC, SI i el senyor Laporta. Amb prou garanties socials, hi podem sumar ICV. Dotze més. La cosa se situa a la ratlla de dues terceres parts de la cambra. Una proporció aclaparadora. Seria incomprensible qualsevol acord que no sumés efectius a aquest voler.
No seria dolent sumar el PSC, i fins i tot el PP, a la lluita pel pacte fiscal. Quants més, millor. Però tothom sap que qualsevol proposta del PSC i el PP a Catalunya que no sigui el més estricte compliment de la legalitat vigent és paper mullat. Els seus superiors, a Madrid, no es mouran ni un pam. Acostar el PSC és convenient, però acostar-s’hi és innecessari, perquè la seva capacitat d’influir a l’Estat és nul·la. Les coses són així. I els dos partits constitucionalistes, o s’hi sumen (com fan al País Basc), o es posen en contra dels interessos dels ciutadans catalans, o es limiten a no fer nosa. Podem donar-hi tantes voltes com calgui, però a Catalunya el peix ja està tot venut; les faves, comptades; la via, oberta, i la majoria, suficient. Que hi pugi qui vulgui, que és l’últim tren. L’únic tren. (Article publicat a El Punt Avui el 01 de juny de 2012)

El PP s’ha tret de la màniga a Catalunya un nou monstre de Frankenstein polític que ha batejat amb el nom d’“autonomisme diferencial”. Podria haver-ne dit “fet asimètric” o “federalisme constitucional” o “diferència autonòmica” o podria haver-ne dit “cul d’olla” perquè en realitat tot plegat no és altra cosa que un artefacte estrany per fer veure que sí però que no, que cafè per a tothom però a Catalunya, si fa bondat, un xarrup més, i bla, bla, bla.
No pas tot és per fer-ne broma, però. De fet, que la senyora Sánchez surti ara amb aquest pla B improvisat ja vol dir alguna cosa. Si els populars, amb la seva majoria absolutíssima i prepotent a Madrid, pensessin que això de l’independentisme i la confrontació sobiranista són febrades nacionalistes passatgeres, senzillament anirien brandant els espantalls de Montoro i Wert i, a cop de menyspreu i de desqualificació torera, ens anirien coent a foc lent.
Però si una cosa solen tenir els malvats és que a més de malvats són intel·ligents. I al PP hi ha una certa consciència que aquesta vegada no fem pas broma. No em refereixo pas només ni al president Mas, ni a CiU, ni a Esquerra, ni al món polític catalanista. Hi ha un gros social sòlid i en creixement que s’escampa més enllà dels límits estrictament nacionalistes i, arribada l’hora, podrien fer el pas o acompanyar qui el faci. Això provoca una certa inquietud almenys a la senyora Sánchez. No es posi pas nerviosa. Primer, truqui al PSC i sabrà com acaben les propostes d’apartar-se dels guions madrilenys. Després, agafi el senyor Rajoy i provi de fer-li dir “autonomisme diferencial” sense que se li escapi el riure. (Publicat a El Punt Avui el 27 d’abril de 2012)