Escrits amb els dits

Jo confesso (Jaume Cabré) amb Alliberament (Sándor Márai) que Quan érem feliços (Rafel Nadal) ni Una matinada inquietant (Mari Jungstedt), ni saber Què pensa Pilar Rahola (Marc Pérez), ni Fèlix Millet, el gran impostor (Jordi Panyella), ens apartava d’El Camí de l’Esperança (Stéphane Hessell/ Edgar Morin).

Fos Primavera, estiu, etcètera (Marta Rojals), teníem les Factures pagades (Manuel Foraster) i Tot el Temps del món (E.L. Doctorow) per Mossegar la poma (Francesc Serés) i, amb La vida per rail (Ramon Erra), agafar El cotxe (Toni Sala) i empaitar La dona veloç (Imma Monsó) per alguna Carretera secundària (Joan Carreras) Nit endins (Vidal Vidal).

Més enllà de les estrelles(Gerad Quintana), volíem veure Tots els colors dels dies (Albert Mestres) menjant Olives picants (Anna Monreal) i bevent Un altre got d’absenta (Tina Vallès). A l’ombra de les noies en flor (Marcel Proust), aspiràvem, entre La mentida i l’oblit (Francesc-Marc Àlvaro) a una Incerta glòria (Joan Sales).

Avui, sota Un cel de plom (Carme Martí), amb mil Fronts oberts (Pau Vidal)i Una mà al davant i una altra al darrere (Alan Bennett), sentim una Pulsió de mort (Jed Rubenfeld), com L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra (Jonas Jonasson) Caigut fora del temps(David Grossman) qui sap si només amb Tres segons (Roslund & Hellström) per trobar El talent (Jordi Nopca) necessari per entendre Per què volem un estat propi (diversos autors) Dos amants com nosaltres (Laura Borràs) i tots els que Tenim pressa, molta pressa (Heribert Barrera).

La medicina receptada pel ministeri per racionalitzar la sanitat és un xarop més amargant del compte, i la propina que hi afegirà la Generalitat carrega de raó tots aquells convençuts del fet que amb un estat, el català, ja en faríem prou, perquè si n’hem de tenir dos la broma ens surt molt cara. I que ara el senyor Millo del PP digui que caldria suprimir l’euro per recepta català és com si deixes diners algú, després resulta que no et vol tornar els diners i a sobre et diu que no gosis buscar altres ingressos per fer quadrar els números. Quina barra.
En el tema del copagament, de moment hem escoltat els automatismes dels polítics, que tiren per inèrcia de les ortodòxies respectives. Alguns, a més, semblen ignorar que els medicaments fins ara tampoc eren totalment gratuïts, la qual cosa denota una certa dosi de mala fe o una salut tan envejable que no els porta mai a la farmàcia.
En definitiva, les mesures seran efectives si, d’entrada, no castiguen els que ja tenen dificultats (i, entre altres coses, no poden prendre’s un cafè sempre que volen) i, també, si ens ajuden a canviar els hàbits a tots. Com que els balls de números em generen mal de cap i no voldria pas contribuir al consum d’analgèsics, he intentat trobar una fórmula didàctica per entendre si el copagament és una mesura plausible. L’experiment el podeu fer tots a casa vostra. Obriu la farmaciola. Quantes capses de fàrmacs hi teniu? Quants de caducats després d’haver-ne pres un parell de píndoles a tot estirar. Quants que ni tan sols recordàveu que hi eren? Hi ha molt a debatre sobre copagament farmacèutic, però bona part de la resposta és a la nostra farmaciola. (Publicat a El Punt Avui el 20 d’abril de 2012)

Els lectors d’aquest diari estem tenint la sort durant aquests dies de poder gaudir de la interessant Crònica política de la República catalana, de Quim Torra. Una guia amena i documentada de les quatre jornades en què, fa vuitanta-un anys, el nostre país va viure una independència de facto de la qual mai no hem tornat a estar tan a prop.
Vuitanta-un anys després no hi som tan a prop, però la conjuntura política i social resulta molt més propícia perquè hi arribem per quedar-nos-hi. Si comparem els dos moments històrics, hi ha diferències substancials que juguen a favor nostre. És cert que el 2012 és impensable, com va passar amb el coronel Macià, que el perillós exèrcit espanyol es posi del costat del president català. Però avui és també inconcebible, en el marc d’una UE seriosa, que Madrid respongui a la declaració d’independència amb tancs. Una altra comparació. A la passada dècada dels trenta era raonable confiar en les forces democràtiques espanyoles, tal com van fer els polítics catalans, i renunciar a la independència per integrar-nos en una república espanyola. Vuitanta-un anys després ja sabem que els catalans, dels polítics hispans, no en podem esperar res de bo, siguin de dretes, d’esquerres, monàrquics o republicans. I el rei? D’entrada, a diferència de l’any 1931, aquest 14 d’abril passat no hauria pogut pas fugir per cames. Bromes a banda, i un cop refets del tip de riure col·lectiu d’aquests dies, hem de concloure que el cas és molt seriós. A la deriva econòmica de l’Estat s’hi sumarà ara una greu crisi institucional. Els espanyols tenen un panorama fosc. I els catalans? Bé, nosaltres no hem quedat que marxàvem? (Publicat a El Punt Avui el 16 d’abril de 2012)

Els periodistes de premsa estem en crisi. El periodisme escrit també, però això no és tan important, perquè és una crisi evolutiva. Els que ens hi farem mal som els que anem arrossegant els peus tot proclamant jeremiades apocalíptiques o, si optem per la versió positiva, encomanant-nos compulsivament a qualsevol giny tecnològic que ens passi per davant no fos cas que sigui el que ens ha de treure de la misèria i fem tard perquè no hem començat a córrer fins que els altres ja han fet dues voltes a l’estadi de la competitivitat.
A l’hora de reflexionar sobre el propi sector, els periodistes hem aconseguit situar-nos al mateix nivell que el gremi dels meteoròlegs. O, sobretot, el dels economistes, perquè dels homes i les dones del temps se’n malparla molt però en realitat són d’una fiabilitat encomiable. Els periodistes perpetrem unes anàlisis la mar d’encertades sobre l’evolució de tot allò que ha passat, com els economistes en el seu ram. Tanmateix, a l’hora de fer vaticinis seguim el criteri de qui l’encerta l’endevina, dissimulant amb més o menys cara de seguretat que ho tenim clar. Ho tenim fosc, però.
Les editores de diaris (i els periodistes que hi treballem, també) fa almenys una dècada que condueixen a cops de volant. Durant la primera part del decenni, com que les misses sortien gràcies al mannà de la publicitat, que semblava inesgotable, eren uns cops de volant més aviat d’auto de xoc, eminentment recreatius i fins a cert punt despreocupats tot i que ja havíem començat a perdre lectors. Ara ens aferrem al volant enmig de la boira, lliscant sense control per l’autopista de la comunicació.
Diuen que l’últim que cal perdre en aquesta vida és l’esperança. Fals. L’últim que cal perdre és la serenitat, fins i tot quan ja no queden raons objectives per mantenir cap esperança. No ens hem de posar nerviosos. Vendre diaris és complicat. Vendre notícies escrites és complicat. Hem perdut l’hàbit de pagar per informar-nos. I això no ve d’internet sinó d’un llarg i lentíssim procés que va començar amb la ràdio i la televisió. El periodisme? Millor que mai. Hi ha més mitjans tècnics i de coneixement. Cal resoldre, doncs, un petit detall: voldríem guanyar-nos-hi la vida.
D’aquí a una altra dècada, quedaran mitjans? Segur. Com quedaran? Faig la meva predicció impresa per tal que algú se’n pugui riure si vaig errat: les empreses de comunicació seran molt més petites que les actuals. Seran una branca de corporacions que obtindran el gros dels ingressos en d’altres sectors; especialment a Catalunya, on el mercat té limitacions quantitatives evidents. Una combinació de mecenatge i rendibilitat, però, necessàriament equilibrada, no un simple pou sense fons caritatiu. L’accés als mitjans serà de pagament, o patrocinat. La publicitat directa serà escassa. La informació escrita incorporarà sistemàticament so i imatge, aportacions del consumidor i reelaboració constant. I, finalment, els periodistes tornarem a centrar-nos a intentar explicar allò que passa al nostre voltant en comptes de continuar obsedits amb el que ens passa a nosaltres. Continueu atents a la programació. (Article publicat a Presència el 15 d’abril de 2012)

Llegint l’informe de l’FMI que alerta dels problemes irresolubles de tresoreria que causarà als estats el fet que els ciutadans tinguem aquesta insostenible mania de viure més anys, m’ha vingut al cap una pel·lícula de ciència-ficció que vaig veure ja fa temps. Dirigida per Richard Fleischer l’any 1973, es diu Soylent Green i explica la història d’un policia del futur que investiga un crim en una metròpoli superpoblada i miserable on el govern intenta mantenir l’ordre gràcies, per una banda, a un programa de suïcidi assistit per a la gent gran i, paral·lelament, alimentant la desesperada població sense recursos amb unes misterioses galetes nutritives la marca de les quals dóna nom a la cinta. Tot estirant el fil, l’agent descobreix horroritzat que (els més malpensats ja ho deveu haver deduït) les galetetes estan elaborades, secretament, amb les despulles dels que s’han acollit al programa d’eutanàsia activa de la tercera edat. Fos en negre. The End.
Ja us he explicat el final, però tot i sabent el desenllaç, el film encara té el ganxo de la magnífica interpretació d’un Charlton Heston madur com a policia i, especialment, de l’últim paper d’un crepuscular Edward G. Robinson, que per l’edat que tenia ja us podeu imaginar en què acaba convertit al final. Detalls cinèfils a banda, no em negareu pas que, entre les retallades en prestacions que s’albiren a casa nostra i els informes apocalíptics de l’FMI, teniu un calfred a l’espinada. A Soylent Green l’acció passava en la societat del futur. El futur, l’any 1973, era el 2022. Avui, el 2022 és la pròxima dècada. De moment, a mi, ja m’estan passant les ganes de menjar galetes. (Article publicat a El Punt Avui el 13 d’abril de 2012)

Felip Puig és d’aquells polítics que et cauen molt bé, o et cauen molt malament. No hi ha mitges tintes, amb aquest home. Al marge de la simpatia o antipatia que desperti, cal dir que ha obert un debat imprescindible sobre els límits de la violència en democràcia. Però, ara que el conseller s’ha deixat anar, i ha estat rebatut amb no menys delit, seria bo retrobar una certa serenitat.
Per arribar a un consens sobre el control de la violència al carrer caldria que, prèviament, el màxim possible d’actors coincidís en almenys quatre coses. La primera, no utilitzar, com fa Puig, el terme debat intel·lectual per referir-se a quelcom que és debat ideològic. Defensar la violència urbana és, sens dubte, una idea; però no pas, em sembla, una idea intel·ligent. Confondre o devaluar el concepte intel·lectual és un exercici perillós. Fem distinció, doncs, entre intel·lectuals i simples ideòlegs, perquè els primers ens fan falta per resoldre l’assumpte. En segon lloc, els crítics haurien de deixar de donar per fet que la repressió és cosa de la dreta. La història acumula també exemples històrics d’esquerra repressora. Tercera, podríem convenir que aquell que rebenta un aparador, per més raons que pugui tenir, és un delinqüent. Tant com alguns banquers, admetem-ho, però delinqüent. Quarta i última: a la majoria de catalans, si els posen en el destret d’haver de triar entre un encaputxat i un mosso, trien el mosso. Per por, covardia o per seny, tant és, però és així. Si no tenim tot això, no en sortirà altra cosa que un parell de gags de Polònia i un debat estèril sobre si Puig ens cau bé o malament. I aquesta no és la qüestió. (Publicat a El Punt Avui el 7 d’abril de 2012)

No sé si vosaltres sou dels que pagueu puntualment els impostos. Els que intentem passar comptes de manera diligent amb l’administració ara sabem que l’Estat que ens roba pel fet de ser catalans no només continuarà robant-nos, sinó que els que fins ara robaven a l’Estat (i, per tant, a tots) tindran una amnistia per poder treure de sota el rajol els calerons i passar per la caixa pública amb una rebaixa substanciosa. No sé què us va semblar divendres la bona nova del senyor Montoro, don Cristóbal. Jo vaig tenir la paciència d’atendre a la llarga exposició de motius del ministre d’Hisenda i només d’escoltar-lo quedava clar que la mesura és infame i ell ho sap. Almenys va citar tres vegades les recomanacions de l’OCDE sobre la matèria per justificar que fer cau i net fiscal amb les grans fortunes a canvi d’una propina és una mesura homologable i no una injustícia per més que la beneeixi l’OCDE. He rumiat molt les paraules adequades per valorar la proposta estel·lar que s’han tret del magí els economistes de Mariano Rajoy i al final de molt cavil·lar m’ha aflorat no pas diner negre sinó tres qualificatius que s’escauen a l’opinió que em mereix la mesura: impresentable, injusta i antisocial. Tres adjectius que he copiat. Els va pronunciar la senyora De Cospedal el 2010 quan el govern anterior proposava el mateix que el seu partit ara ha anunciat. L’amnèsia del ministre no només li impedeix recordar això sinó també haver dit que apujar la llum en temps de crisi és una barbaritat. Demà, amb la concreció de les partides dels pressupostos, sabrem si Hisenda ha previst una partida extraordinària de cues de pansa. No ho crec, però convindria. (Publicat a El Punt Avui el 2 d’abril de 2012)

Els que transitem biològicament per la quarantena formem part de la primera generació de la història d’aquest país que hauria de caminar avergonyida pel carrer perquè, agafats en colla, en aquesta vida ens ho han donat tot fet i si no ens ho vam trobar ben bé fet és perquè hi havia la generació anterior que ens ho estava acabant de deixar tot raonablement ben organitzat, ep, almenys des d’un punt de vista de benestar socioeconòmic. No vam ser a temps de viure, naturalment, la postguerra, ni de córrer encara que fos només un parell d’esprints davant dels grisos. La dictadura franquista, per als quarantins i quarantines, té més aviat un record vague de genolls pelats i bata d’escola i carreteres estretes i pantalons amples i discos ratllats. Vam fer tard per ser uns herois d’aquells que expliquen interminables batalletes amb més pa que formatge cada cop que es troben algú més jove que ells; vam néixer massa aviat, també, per viure una adolescència nedant en l’abundància, perquè la nostra va ser més aviat curta d’armilla, això sí, amb la previsió d’un futur millor que va acabar arribant d’una manera força generalitzada sense que nosaltres haguéssim de pedalar gaire més que amb les bicicletes per anar a escola. Som la primera fornada en molts anys que, ja granats i sense gaire marge de maniobra vital, veiem, per primer cop, que el món també gira cap enrere d’una manera més que sostinguda i no pas sempre endavant, encara que, com que nosaltres venim d’enrere, som els que estem mentalment més preparats per tornar a apedaçar els pantalons, si s’escau, en comptes de comprar-los esparracats de fàbrica.
Som ni tu, ni vós, i seríem una generació perduda si no fos que acreditem el privilegi d’haver crescut al ritme dels moments estel·lars de la música a casa nostra. Digueu-me superficial, digueu-me anecdòtic, digueu-me cul d’olla. Jo us dic, elis, elis, vam anar de la mà dels nostres pares als concerts dels astres de la Nova Cançó, vam deixar-nos anar amb l’eclosió del Rock Català, i ara anem a acompanyar la mainada a les actuacions d’aquesta mena de mixtura pop-folk-rock que domina en els escenaris actuals; i si no tenim la coartada dels adolescents propis per custodiar, encara podem aconseguir, ben tunejats, un aspecte prou presentable perquè ningú no ens assenyali amb el dit dient què hi fa en aquest concert aquell iaio d’allà baix. I si, malgrat tot, ens diuen iaio, somriurem per sota el nas perquè només fa vint anys i una mica més que tenim vint anys però podem dir que hem vist i escoltat en directe l’Ovidi, per posar un exemple irrecuperable.
Tot això ho penso mentre estic comprant un parell d’entrades. Els Amics de les Arts. Podrien ser els Manel, o els Mishima. Sanjosex. Feliu Ventura. Poseu-n’hi més i també us diré hi vull anar. La tradició de la música popular d’aquest país és sòlida i comença a ser llarga i ampla. I els que fa anys que anem acumulant les tonades al disc dur de la memòria, anem fent espai a còpia d’oblidar que també vam ser víctimes dels pallassos de la tele, les cançons de Torrebruno i la gallina Cocouaua, coco, cocouà. (Publicat a Presència l’1 d’abril de 2012)

Els menjacapellans ja poden dir missa, però per més que sostinguin que l’església catòlica està desfasada, el cert és que no sembla tenir cap problema d’adaptació als nous temps, almenys en els aspectes formals. L’últim exemple és l’anunci que la cúria espanyola ha penjat a Youtube promocionant la feina de capellà. S’hi veuen uns mossens encantats de la vida de dedicar-se a aquest ofici, mentre una veu superposada i unes insercions de text destaquen les excel·lències de fer-se capellà i les concreten en qüestions absolutament prosaiques, especialment fent esment que es tracta d’una feina per a tota la vida.
No està pas gens malament la idea. La prova és que, de moment, ha fet furor a les xarxes socials. Una altra cosa és que aconsegueixin reclutar gaire personal per exercir el ministeri en un Estat espanyol (i en aquest cas acceptem Catalunya com a part integrant a efectes exclusivament estadístics) on la crisi de vocacions té els seminaris més buits que una església en diumenge, l’altra gran creu del catolicisme, l’abismal diferència entre catòlics nominals i catòlics practicants.
Mirant atentament el vídeo de captació de vocacions, val a dir que la jerarquia episcopal hispànica no ha fet altra cosa que transportar a un llenguatge actual una de les tradicions més antigues de l’església, la de refugi contra la misèria i la falta de perspectives. Durant molts segles, els seminaris i els convents havien estat centres de reclutament de fills i filles de famílies sense possibles i amb un excés de procreació insostenible. En aquest sentit, fer-se monjo, monja o capellà era una manera de fugir de la misèria material, a canvi d’unes restriccions a la llibertat personal que es trobaven perfectament assumibles. Quantes dones van poder gaudir en els convents d’una vida privilegiada comparada amb l’esclavatge de la feminitat suposadament lliure però que en realitat vivia sotmesa als marits i estacada a la missió d’anar parint fills. Quants fadristerns trobaven i s’asseguraven un plat a taula en els refetors encara que fos servint primer els menjars.
Buscar vocacions llançant com a esquer una promesa de seguretat econòmica no és cap novetat. La novetat és, simplement, el mecanisme. El problema de l’Església catòlica no és pas, doncs, de modernitat sinó de credibilitat. Podrà tenir més capellans perquè la societat i l’economia ofereix cada cop menys sortides per treure el ventre de pena. Però hi ha coses que no es compren només amb diners. Una és la fe. Es té o no es té. L’altra, l’obediència a unes normes que han quedat ancorades en uns temps que no es corresponen amb les creences de la societat actual, que pot tenir crisi de valors, certament, però que deu una part d’aquesta crisi a la constatació que molts dels valors dominants durant les últimes dècades no van servir en el seu moment per donar resposta a les necessitats canviants. Fa de mal dir si l’oferta massiva de feina de capellà obtindrà resposta. Podrien afegir-hi un altre avantatge que comporta una feina com aquesta: no només et resol la feina per a aquesta vida, sinó que et garanteix una bona vida eterna. (Publicat a Presència, el 25 de març de 2012)